Lliures de paràsits

Els egos, els egos desfermats, veritable capitalitat de la incertesa. Tot per a la vanitat del cos i de la butxaca i res per al pobre esperit. Tantes queixes envers els qui exerceixen la política mentre oblidem allò més bàsic i fonamental, és a dir, que són el fidel reflex de nosaltres mateixos, que els hem votat. Molt lleig tot plegat, i poc edificant. M’estimo més pensar en el final, en els llibres sense final, els que més m’agraden. Com el Dant, que acaba les tres parts de què es compon el seu poema amb la mateixa paraula estrelles, o estels. O en el mateix Quixot, en què qui acaba parlant no és sinó la ploma de l’escriptura, per a mi sola va néixer Don Quixot, i jo per a ell; ell va saber actuar i jo escriure. Sublim. I aquest altre final a La Consciència de Zeno (Svevo i la fantàstica traducció de Carme Arenas). La vida humana com a malaltia i la naturalesa contaminada de l’home. Hi haurà una explosió, llegim, una explosió enorme que ningú no sentirà i la terra, retornada a la forma de nebulosa, errarà en els cels, lliure de paràsits i de malalties. Punt final.

Sinó que hi ha, encara, la manera com Thomas Mann es nega al fet que puguem saber si aquell Castorp de La Muntanya Màgica, al final, es mor o se salva. Som transportats de sobte al centre d’una batalla de la Gran Guerra i ell, Castorp, el veiem tan sols uns instants al mig del fang i dels projectils que xiulen per damunt del seu cap. I res més que aquest Adéu…, tant si vius com si caus!…Sincerament, deixem la qüestió oberta sense gaires preocupacions: en aquelles aventures de la carn i de l’esperit que van accentuar la teva simplesa, vas aconseguir de sobreviure-hi en esperit com amb prou feines podràs sobreviure en la carn: Vas tenir moments en què, ple d’intuïcions i sempre “governant”, de la mort i de la luxúria et va sorgir un somni d’amor. En aquesta festa mundial de la mort, en aquest terrible ardor febril que encén tot el cel plujós del capvespre, ¿s’hi elevarà també alguna vegada l’amor de veritat?  Perquè és justament aquesta, i no cap altra, la gran qüestió, i la pregunta més grossa.

Anuncis

Ser un dimoni per als altres

Si la cosa, tal com espero i vull pensar, va de bon de veres, ha de ser un veritable infern el món en què es mouen els qui la protagonitzen des de dins. Els d’una banda i els de l’altra. I fins i tot a l’interior mateix de cada bàndol. Comparat amb aquest espectacle, l’Infern del Dant i tot, deu quedar curt. Cadascun d’aquests éssers humans es veu pràcticament obligat a ser un dimoni per als altres. Delators i filtradors, càmeres i micros arreu, a veure qui la diu i la fa més grossa. I totes les amenaces del món. Quin patir! Schopenhauer creia que el fet que la contemplació dels animals, a la recerca d’aliment o tenint cura del seu futur i del de les seves cries, ens serveixi de tan gran esbargiment té a veure principalment amb el fet que el que ens fa molta gràcia i ens alegra és aquesta possibilitat de veure, des de la primera fila de platea o de l’amfiteatre, tant és, la nostra pròpia essència i sota una forma, a més, tan primària i simplificada.

Potser caldrà tornar-hi

Europa convertida en safareig d’interessos tan sols del comerç i dels avantatges de curta volada. Res de sòlid. La novena de Ludwig van…de La Taronja Mecànica, himne enmig del desfet de temps. En algun lloc del camí s´ha perdut l’ànima, Europa d’esquena a la pròpia tradició cultural. Dant, Shakespeare, Mozart, Leonardo, Bach, Cézanne. I tants d’altres. Tan sols comerç i mercats. Mediocritat dels dirigents i manca d’exigència ciutadana, fil primíssim de què tota cosa penja. No crec que sentim aquests dies gaires discursos en relació al saber i a la tradició. L’edificació d’Europa a partir de la cultura. Sense la cultura, ¿què és Europa? Espai buit, fals, gairebé un cementiri. És a la cultura que Europa, la idea d’Europa, ho deu tot. I sense, esdevindrà pura arqueologia i la ignorància haurà acabat definitivament de triomfar. Recordo un text d’Argullol. ¿Quan s’obrirà una llibreria al lloc ocupat fins ara per un restaurant de fast-food que hagi hagut de tancar per manca de clients? Hi hagué ja el moment que els mercaders foren foragitats del temple. Potser caldrà tornar-hi. Votaré tot i així. És clar que votaré.

Distinció de Bosch

La impertorbabilitat d’Alfred Bosch al llarg de la seva aparició al canal Intereconomia. Acabo de seguir-lo en uns youtubes. M’ha semblat Bosch contra el món. Cap dubte i tota la claredat i tota la contundència. Envoltat de falsos profetes que no entenen res, pensament únic espanyol. Alberdi, Fernández Deu, Oneto envellit i encara amb aquella clenxa i la grenya rossa que li arriba fins a mitja galta, Mario Conde repartint lliçons, justament ell, i encara alguns altres. Falsos profetes i potser ni això. El Dant veu a l’infern ple de falsos profetes amb el cap girat del revés, de tal manera que quan ploren les llàgrimes els regalimen pel cul. Així me’ls he imaginat tot observant Bosch i la seva serenitat, fonament de tota distinció. L’he aplaudit, és clar.

De cor

Potser sí que la superioritat de la poesia prové del seu origen anterior a l’escriptura. Abans de l’escriptura, la memòria i la paraula dita en veu alta oferien l’única forma possible de transmetre l’experiència. Hom no entén mai tan bé uns versos que quan els ha après de memòria, quan els porta sempre amb ell mateix i no li cal ni tan sols l’equipatge mínim d’un llibre i els pot, aleshores, recuperar a voluntat en qualsevol lloc i situació en què es trobi. I sí, és cert que després vingué l’escriptura i vingueren els manuscrits i la impremta, més tard, ja a mitjan segle XV. I així Primo Levi explica com en un dels episodis de més gran ensurt i vexació, a Auschwitz, uns versos de la Commedia del Dant recordats a la memòria el salvaren de la desesperació i li retornaren íntegrament i secreta la seva dignitat d’home, d’ésser huma. La memòria. Lectors, i oïdors, convertits en llibre. Alta tecnologia del lleguatge i l’escriptura. L’íntima felicitat de llegir i d’aprendre de memòria allò que ens cau a les mans o ens aconsellen els professors i els amics de debò. De memòria. O com ho diuen en anglès, o en francès: par coeur, by heart. És a dir, de cor.