Veure el temps com passa

Veure passar el temps. Sinó que el temps no passa. És ell -el temps-, si de cas, que veu com passes tu a través d’ell, immòbil, impertorbable, estable, estantís, immutable. Tant de dia com de nit, amb fred o calor, amb pluja o vent. Tant se li’n dóna, de tu. I el que passa, tot el que passa, ja ha passat. També tu. Ell no, ell sempre hi és. Fes temps, fes, mata’l si vols, digues el que vulguis. Abans o després. ¿Després de què, per cert? No és veritat que hàgim nascut per veure el temps com passa. És, més aviat, exactament al revés.

Això de Tabàrnia, d’altra banda. Fractura territorial. Quina gràcia. 36 escons que es presentem com la solució de tot. 36 de 135!! Escamots de gent majoritàriament forastera i sense cap vincle, ni lingüístic ni de cap altra mena, amb el país on viuen i que els ha acollit. I el temps com passa! Tot pensant que, hores d’ara, ja n’hi ha ben bé prou, d’aquest color!!

El nom i el nombre

Felip VIè, un cop més. Felip VIè que no és Felip ni és VIè. És Felipe i és cinquè. Si més no pel que fa a Catalunya. Hem d’invocar i tenir més present la Història. Perquè en realitat es tracta del cinquè Felipe rei d’Espanya i no pas del sisè. El primer, aquell Felipe el Hermoso, ho va ser tan sols de Castella. Sisplau. A veure si sabem comptar i aprenem a dir les coses pel nom i el nombre que tenen. Catalunya no és Castella. Per cert, que ara ja només faltava, si no, aquest titular de l’Ara d’ahir mateix. Encastellats.

D’altra banda, aquests catalans de C’s, tan catalans ells. Encara ara és l’hora que se’ls hagi de veure mai participant, el dia de Nadal i a Montjuïc, de l’ofrena i l’homenatge a la memòria del President Macià.

En fi. Aquesta sensació de nàufrag que de vegades m’atrapa. Tot de confidències que jo mateix em faig a mi mateix.

El que és de franc no val res

Tot el que ens han transmès els antecessors. Pares, avis, besavis…Tot el que n’hem après. Que no es perdi el fil. Va bé aquell punt d’estoïcisme fins i tot quan les coses t’han anat bé, la victòria a les eleccions d’abans d’ahir o, en un altre nivell, la d’avui mateix al Bernabéu. Lliçons de modus, molt bé, de les quals, però, més val no deixar-se enlluernar del tot. I ser estoic a l’estil de Marc Aureli, llibre primer de les reflexions, quan deia haver après del seu besavi matern, Castili Sever, el fet de no haver assistit a les escoles públiques i d’haver gaudit de bons mestres a casa, tot havent entès i comprès del tot que en aquestes coses cal gastar amb generositat. El que és de franc no val res. D’aquell mateix besavi aprengué, a més, el fet de no acollir mai la calúmnia de bon grat. I combatre-la. Les calúmnies i mentides de C’s posem per cas. I no només aquestes. Ser amable no està renyit amb el fet de ser enèrgic. Em plau, també, llegir allò que diu que va aprendre de Sext, filòsof també estoic i nebot de Plutarc, en relació al fet de saber molt sense fer-ne ostentació -la ignorància, en aquest sentit, no és pas l’absència de coneixements, sinó més aviat la negativa a adquirir-los-, i del seu pare l’experiència a quan cal insistir i quan cal desistir. La naturalesa del bé és allò que és bell i pel que fa a mi no sóc sinó un poc de carn, un breu alè i el guia interior que miro de no perdre mai.

De catalans, no en tenen res

Content del resultat, però penedit d’haver seguit la nit electoral. Malestar de com interpretaren els de la llista més votada els 37 diputats que obtingueren, 37, sí, de 135! Hem guanyat en benefici de tots els catalans, se sentí dir a la senyora Arrimadas. Quina barra! I ni un sol mot en català, ni d’ella ni de ningú dels altres que parlaren, durant els discursos de la suposada “victòria”. Representa que eren unes eleccions al Parlament de Catalunya, però Catalunya se’ls en fot i el que de veritat voldrien és eliminar-nos en tots els sentits. És el poder a Espanya allò que realment persegueixen. Yo soy español, español, español, cridava la turba-multa. Que Déu tingui pietat dels espanyols, i els empari, si tal cosa acaba mai arribant! Falangisme galopant. Hauríem, per cert, de procurar, sigui com sigui, de no ser-hi ja. I que diguin i pensin el que vulguin, però aquests senyors i senyores de C’s, de catalans, no en tenen res. Ni tampoc no en saben res ni els interessa saber-ne res. Són forasters empadronats aquí entre nosaltres que no paren de mentir i de despertar odi del més veritable. Mala gent on n’hi hagi. I tot i que aquesta percepció no és pas d’ara, la veritat és que m’hauria estimat molt més no haver-ho vist ni sentit. Em vaig ficar al llit massa encès.