Ja no fem vacances

Aquell Grand Tour dels nobles de l’Anglaterra del XVIII, de vegades fent-se fins i tot acompanyar d’un pintor privat que fes el paper de màquina fotogràfica artesana. Aquells nobles que són a l’origen del mot turisme que avui té, en general, tan mala premsa. representa que exploraren el salvatge continent europeu abans de tornar a les seves country houses ben carregats de capitells romans o de rajoles de Granada. I la veritat és que després de pràcticament 3 segles a penes si ha canviat gens aquesta essència del turisme. Potser tan sols el volum, ha canviat, un cop obertes avui les rutes del món, i tant és com siguin de remotes, a la curiositat de qualsevol que disposi de mil euros a la butxaca i una setmana lliure. Tot es redueix, però, al fet que hi hagi constància d’haver estat on sigui que s’hagi anat. És aquest un dels perquès del turista. Ja no fem vacances. Ara sortim de vacances per, després, poder deixar-ne constància. Exactament com si el premi fos aquest: viatjar per explicar-ho. I també per consumir el temps i per saber, si em som capaços, com som quan sortim de nosaltres mateixos. Després d’uns dies a Islàndia o encara que sigui molt més a prop, Portugal, el que hi ha és aquell desig de relatar-nos a través dels fets viscuts durant el viatge. Però, esclar, la veritat és que no només al camp de l’art, de l’amor i de la política està ja tot pràcticament dit, sinó que tampoc nosaltres, com a turistes, no podem aspirar ja a l’originalitat ni, encara menys, al remei sentimental que representa la soledat. La massa ha passat ja per aquest lloc molt abans que tu i és fins i tot probable que aquell veí del sisè tercera hagi ja explicat a la comunitat on viviu l’origen i la fórmula d’aquell mil·lenari licor fenici o els colors d’aquella astora o catifa de nusos irrepetibles; vull dir totes les anècdotes que tu t’has cregut, o pensat, haver viscut per primera vegada. Vull dir, també, que cada cop entenc més els viatgers (no pas turistes, per cert) que senzillament es queden a casa.