Zahra

Dematí de missa concelebrada a l'altar major de la catedral de Còrdova. Aquest és un grup de missa diària, veritable i espléndida excepció en aquest món del turisme. Després, Madinat al-Zahra, el complex de ruïnes (1.518 km que fa tot el conjunt arqueològic, i les 112 ha, d'intramurs!) del que fou tot un luxe i tot un esplendor, a banda d'una demostració de poder, que Abderramàn III va fer contruir a partir del 936. Encarinyat, diuen, de la seva favorita, Zahra precisament. Bé, passats 80 anys no en quedà res, tot fet malbé, arrasat i incendiat pels berbers exactament el 1013. De manera que, a banda del video-documental de rigor (12 minuts), grandiós mèrit de la informàtica i dels qui en saben, el que ara hi ha més o menys restaurat no arriba ni al 10% de tota l'extensió primerenca. És a dir, que a penes res. Això sí, la sensació que transmet de domini del paisatge i de l'entorn és absoluta. En devien saber molt. Avui és terreny per a especialistes i per a arqueòlegs i per a amants de la història. No pas per a turistes. Què els expliques, als turistes, ara que som acabats, per cert, d'arribar a Sevilla i a 46 graus centígrads de temperatura.

Netedat i endreça

Còrdova. Jueus, cristians, musulmans. La meravella de la Mesquita-Catedral i Maimònides, jueu universal, metge i filòsof, la sinagoga, la facultat de Filosofia i Lletres (cosa del passat com gairebé tot), la plaça de la Corredera i la del Potro, el Palau de Viana i el Cristo de los Faroles. El Gudalquivir i el Pont Romà. Coses de la vida, a banda i banda. I no pas com les coses somiades que tenen només la banda d’aquí, la del davant, i que no se’ls pot veure mai l’altra banda, no es pot girar al seu voltant. Vull dir que les coses del somni només tenen la banda que veiem, una sola cara, segurament igual que les ànimes nostres, per dir-ho d’alguna manera. I no, Còrdova no és una ciutat somiada. Còrdova és de veritat que hi és. Igual que la netedat esplèndida de tots els seus racons i raconets. Tot la mar de ben endreçat.