La lectura de debò

Que tothom acabi sabent llegir. Aquest seria l’objectiu més bàsic i important. I, si pogués ser, que alguns també acabessin trobant-hi gust i plaer. Aprendre a llegir, a saber interpretar i relacionar i valorar un text i les parts de què es compon. Segurament és per això mateix que el conte sembla el gènere ideal per introduir, a poc a poc, els alumnes -tan diversos- en la literatura. Els contes són breus i en general es poden llegir en poca estona. Aquesta brevetat, a més, permet poder anar controlant tots els fils que el componen, cosa que resulta molt més difícil i, d’entrada, més complicat amb les novel·les i ja no diguem amb la poesia. Conte, novel·la en miniatura que també se serveix de la narració, de la descripció i del diàleg i narra, igualment, fets protagonitzats per personatges i que ocorren en escenaris més o menys ficticis i amb referents que poden acostar-se també més o menys a llocs de la realitat. Tot és ficció, però. Ficció d’alguna manera emparentada, val a dir-ho, amb la poesia perquè, igual que aquesta, tendeix a la síntesi i molt sovint recorre als símbols. Transmetre gust i plaer, seducció i commoció. D’això es tractaria precisament malgrat la truculència dels embats d’escoles noves i succedanis d’ara mateix, literatura bandejada. I d’un poc més de silenci a les aules. Les persones que llegeixen callen i pensen, potser, en aquell quadern de notes de Txèkhov que contenia l’anècdota de l’individu que, a Montecarlo, va al Casino, hi guanya un milió, torna a casa seu, i se suïcida. Un relat de futur i encara no escrit. Un conte sempre conta dues històries, va dir Ricardo Piglia. La cosa previsible i convencional seria jugar-perdre-suïcidar-se. I en aquesta nota, encara no conte, el que hi ha és la intriga plantejada com a paradoxa. La història del joc i la història del suïcidi com a afers desvinculats en què una no té pas perquè ser conseqüència de l’altra. La vida és complicada i hi ha coses que em fa tot l’efecte que ja no ensenyem. La lectura de debò, per exemple.

El gest i la paraula

Cansat avui. No m’acaba de convèncer això de la jornada continuada. Massa acumulació de classes seguides una darrere l’altra. I al damunt, per acabar-ho d’adobar, el seguit de reunions inútils de temps perdut. Bé. La paraula com a gest, llegeixo en un text de V-M, El fons etern. La paraula com a gest és la forma suprema en què la veritat se’ns pot presentar en una època com aquesta desproveïda i desposseïda de tota doctrina teològica. La paraula com a seu del llenguatge i de les Idees. Que lluny el temps en què les coses les designàvem tot just amb el gest de la paraula.

“Sóc en Louie. Una puta m’ha robat la roba i ara estic atrapat al North Side sense diners per al tramvia. Porto posat un vestit de dona. He perdut les claus de casa. No puc tornar.” Bellow. Alguna cosa per la qual recordar-me. (Dins Contes reunits. DeBolsillo -en castellà-. Quin gran llibre!). El gest de la paraula.