No en tinc mai prou

És ja del tot passat, o gairebé -comptades són les excepcions-, el temps que els éssers humans, si més no en aquest Occident d’on som, érem habitants de dues ciutats, la terrenal, cert, però també la celestial. El temps que la creença era l’absència de perfecció aquí, en la terrenal, en què resultava inútil la recerca de felicitat perquè la completa realització humana tan sols podia arribar, després d’una vida pietosa, a la ciutat celestial. S’ha acabat, en general, tot això. La raó, la raó humana, un dia va començar a imposar-se i, així, allò que se’n derivà i que vam anomenar civilització industrial acabà abolint aquella ciutat celestial. Vés a saber, hores d’ara, què se n’ha fet. Però el cas és que a partir d’aquell moment, a l’home, ja no li quedà cap altre remei que el de mirar de realitzar-se aquí, a la terra, i encara només mentre hi sigui. Després, anul·lada ja tota esperança del que li havia estat promès després de la vida, el no-res. Llàstima. Perquè és d’aquí que prové tot això de la filosofia de l’èxit, de l’amor que en diem lliure, de la recerca de la felicitat i del confortable benestar. Ja no volem patir en aquesta ciutat terrenal, ni renunciar a res. I així ens va. Incapaços de cap resignació, aquest benestar el que precisament produeix és la infelicitat de reduir qualsevol conquesta a termes només materials i, per tant, passatgers i moridors. S’ha de consumir i consumir, a més a més. I per consumir s’ha de treballar més, o fer totes les trampes que calgui, i afegir tothora nous objectius, i encara més i encara més, en vull més, no en tinc mai prou, i he d’arribar a ser propietari i comprar tot de coses que no necessito i creure que l’amor és tan sols una experiència que contínuament he d’anar renovant i així fins que el peix acabi mossegant-se la cua i empassant-se-la del tot, ciutat terrenal.