Més m’estimo ser com la roca

La roca i el núvol de què parla Lluís de Brocà a través de l’enginy de Joan Sales. Incerta Glòria, encara. Temps, aquest, que més m’estimo ser com la roca i la seva consistència més que no pas l’evanescència del núvol. És molt bonica, tot i així, la reflexió. El núvol és una cosa que passa de manera esplèndida en aquell seu aspecte canviant a l’hora de la posta; la roca, en canvi, és sempre igual. ¿Què és la roca i què és el núvol en aquesta vida nostra; i què val més de totes dues coses? ¿Quina és la part de nosaltres que ha de quedar immutable? ¿I és gaire segur que valgui més que l’altra, aquella que ens fuig a cada instant? ¿O és que potser som íntegrament fantasmes, núvols sense més esperança que la de conèixer un moment gloriós, un de sol, i encabat esvair-nos? Dubtes entorn de la vida humana que podrien per a alguns perfectament ser els del país que tant esperem. Del tot amatent a les 6 de l’horabaixa de demà. Sigui el que sigui hi ha una cosa que no és possible de cap manera: continuar essent compatriotes (i encara menys súbdits) de la mena de gent que ahir es manifestà a Barcelona. Ni de cap dels seus predicadors. Ni de res del que tots plegats representen.