El Rocío per primer cop

Sortida de Sevilla a quarts de 9, just encabat d’esmorzar. Direcció Almonte i El Rocío per primera vegada, no hi havia estat mai. I per començar, missa a l’ermita, missa en català que fa enfadar el diaca responsable del recinte. Tant és i ja ho sabem. Si fóssim britànics o francesos i la féssim en francès o en anglès, no dirien res i ho trobarien la mar de normal encara que no entenguessin la llengua. Però, esclar, en català no, de cap de les maneres, ho fem només per molestar. Bé. Salve Rociera, això sí. Aplaudiments. La Blanca Paloma, però, no és pas la Mare de Déu sinó l’Esperit Sant, sembla que no ho sàpiguen i que se’n sorprenguin. I després sorra i més sorra pels carrers, sorra d’aquella tan fina. Tot em sembla molt més que interessant. Dinar al Rocina, Pl Doñana, cigrons amb llagostins. A continuació, una seixantena de quilòmetres fins a Palos de la Frontera. Interessant i molt més que ben endreçat. Naturalment guarnit amb tot de referències al “Descubrimiento” ara que representa que ja han passat 525 anys des d’aleshores. Ben orgullosos d’un orgull equivocat, però ves, a ells, què els expliques. Caravel·les al moll de les Caravel·les, sobretot la Pinta que diu que és la que construïren ells, i el museu dedicat a un dels Pinçons (Pinzones). Ara hi ha el riu Tinto, però ens expliquen que fa 5 segles el port de Palos era un dels més importants de l’Atlàntic, ja veus. I la mena d’estampa desplegable que ens ofereixen parla del naixement de Colom (és a dir, Colón) a Gènova, que va fer 4 viatges a Amèrica, que els Reis el reberen a Sant Jeroni de la Murtra, que va morir a Valladolid el 1506 i que va ser enterrat a la catedral de Sevilla. No gaire fàcil d’entendre tot plegat. Total que en el moment acordat, i per acabar el dia, partim cap a Granada, tres nits a l’Hotel Carmen, després de travessar gairebé mitja Andalusia. Molt bé. Demà l’Alhambra i tot el que calgui.

Aviram

Un colom m’ha entrat a l’estudi aquesta nit passada. Tinc el costum de no tancar-ne del tot la finestra fins que no arriba el fred de veritat, que aquí, ran de mar, tenim tan sols al llarg de molt poques setmanes l’any. Mentrestant, deixo una escletxa oberta amb la vana esperança que l’estança es ventila del fum de tot el dia. Il·lusió equivocada perquè mai no s’acaba de ventilar del tot. Es veu, però, que aquesta nit passada l’escletxa que vaig deixar devia ser més ampla del que normalment acostuma ser i un colom l’ha traspassada. Jo era al llit encara, a la cambra contigua, i el soroll m’ha despertat. Un colom esmaperdut que no sabia trobar la manera de retornar a l’aire lliure. Es veu que ja feia estona que hi era, l’estat del terra de l’estudi així m’ho ha fet entendre.  Els coloms s’espanten sempre de la presència humana i, quan he decidit de sortir al balcó i obrir-li de bat a bat la finestra, ell no ha tingut ja cap altra dificultat. Se n’ha anat xino-xano, com aquell qui no vol la cosa, s’ha enfilat tranquil·lament a la barana i des d’allí ha emprès el vol, adéu. Ara, no m’ha resultat gens agradable trobar-me l’ocell dins de casa, ales del temps d’aquest nit i matinada. Ja fa temps que sento dir que en aquesta vila anem sobrats d’aviram. I ho dic així, sabent de sobres que els coloms, espantadissos i tot, no són exactament aviram, paraula que designa tan sols els ocells de corral, gallines, oques, ànecs, i encara d’altres. El trobo bonic, però, aquest mot: aviram. Igual que l’expressió fer volar coloms.