No en tinc mai prou

És ja del tot passat, o gairebé -comptades són les excepcions-, el temps que els éssers humans, si més no en aquest Occident d’on som, érem habitants de dues ciutats, la terrenal, cert, però també la celestial. El temps que la creença era l’absència de perfecció aquí, en la terrenal, en què resultava inútil la recerca de felicitat perquè la completa realització humana tan sols podia arribar, després d’una vida pietosa, a la ciutat celestial. S’ha acabat, en general, tot això. La raó, la raó humana, un dia va començar a imposar-se i, així, allò que se’n derivà i que vam anomenar civilització industrial acabà abolint aquella ciutat celestial. Vés a saber, hores d’ara, què se n’ha fet. Però el cas és que a partir d’aquell moment, a l’home, ja no li quedà cap altre remei que el de mirar de realitzar-se aquí, a la terra, i encara només mentre hi sigui. Després, anul·lada ja tota esperança del que li havia estat promès després de la vida, el no-res. Llàstima. Perquè és d’aquí que prové tot això de la filosofia de l’èxit, de l’amor que en diem lliure, de la recerca de la felicitat i del confortable benestar. Ja no volem patir en aquesta ciutat terrenal, ni renunciar a res. I així ens va. Incapaços de cap resignació, aquest benestar el que precisament produeix és la infelicitat de reduir qualsevol conquesta a termes només materials i, per tant, passatgers i moridors. S’ha de consumir i consumir, a més a més. I per consumir s’ha de treballar més, o fer totes les trampes que calgui, i afegir tothora nous objectius, i encara més i encara més, en vull més, no en tinc mai prou, i he d’arribar a ser propietari i comprar tot de coses que no necessito i creure que l’amor és tan sols una experiència que contínuament he d’anar renovant i així fins que el peix acabi mossegant-se la cua i empassant-se-la del tot, ciutat terrenal.

Coses que esdevenen noses

Quan es produí el maig del 68, els d’aquella nostra generació just acabàvem el batxillerat. Un batxillerat de 6 cursos que anava dels 11 als 16 anys. Just després de l’examen d’Ingrés i just abans d’aquell Preu tan i tan exigent (Preuniversitari, per cert, que després passà a ser COU i ara ni tan sols existeix perquè el batxillerat, els qui el cursen, s’acaba quan ja tens 18 anys i l’única cosa que falta abans d’accedir als graus universitaris -sempre havien estat carreres, ara ja no- és superar les sobrevalorades PAU). Tot s’ha anat retardant, sí. Els d’aquella generació que dic, però, fórem encara ensenyats de forma no gaire diferent al que ja devia explicar-se a l’Edat Mitjana. Se’ns explicava que érem habitants de dues ciutats. La terrenal i la celestial. Suposo que alguns potser ens ho vam creure de la mateixa manera que suposo que d’altres potser no. Fos com fos, el que se’ns deia era que la ciutat terrenal no era perfecta i que la celestial sí. Que aquí, a la terra, era inútil la recerca de la felicitat i de la realització d’un mateix. Que tot això només era possible a la ciutat celestial i sempre, això sí, després d’una vida d’haver fet bondat i del tot pietosa.

Vingué, després, l’esclat de la raó –aquell maig– i la civilització industrial -i tecnològica globalitzada- que se’n derivà que, al cap d’un temps, acabaren abolint, desterrant, la ciutat celestial. De manera que ara sí que ja no ens quedava cap altre remei que no fos el de mirar de realitzar-nos en aquesta ciutat de la terra i saber-hi trobar aquella felicitat que se’ns havia promès per a després de la vida. I la filosofia de l’èxit on som instal·lats, l’amor lliure -diem-, la recerca constant de la felicitat i del benestar. Ara ja no volem patir gens -tants i tants que n’hi ha que pateixen- en aquesta ciutat de la terra, ni renunciar a res.  I d’aquí la infelicitat i la insatisfacció permanent, tota conquesta reduïda a termes materials i, per tant, perible, amb data de caducitat inclosa. Cinta transportadora del consum. Consumir i consumir. I per consumir encara més, esclar, s’ha de treballar més i més. O fer trampes, aquest vici de la terrenal condició humana. I així anar afegint, com més va més, nous objectius i noves metes més enllà de les inicials. I posseir i posseir, enlluernats per tot ple de coses que no necessitem ni ens fan cap falta. Coses que esdevenen noses. Tot això i també creure que l’amor no passa de ser una experiència i que, doncs, cal també renovar-la contínuament. I és així que, segurament, tot va com va.