Quan el temps és lliure

Cafè de l’hora d’esmorzar. 38 anys de la Mònica, per molts anys. Missa a la Catedral i després visita, també de l’Alcàsser Reial (Sevilla). Preciós tot, però la mar d’atapeït. Ja no tinc paciència per anar en grup i atendre les explicacions de les guies locals, per bones que siguin, que ho són. Santa Cruz i l’encant dels carrerons, Murillo i el Tenorio i Zorrilla i també Mozart. Dinar a les 2 i tarda lliure. Sierpes al capvespre. M’encanta Sevilla, potser perquè no hi visc. Devenir del temps del tot divers. No ens assemblem gaire, però igualment tot flueix. Pidolaires a manta. 3 cerveses a la taverna El Papelón. Voll-Damm per cert. De sobte, no sé per què, em passen pel cap Jeremy Irons i Robert de Niro a La Missió. No tinguem por! Mal m’està, potser, de dir-ho, però em sembla que en sé força, d’estar sol quan el temps és lliure. Música clàssica a la plaça de l’Ajuntament i repic de les campanes de la Catedral, quarts de 9 del vespre. Conformat.

Cortesia, franquesa

Segueixo Roures a la roda de premsa d’aquest migdia i m’impressiona. A veure què dirà el jutge. I després el que també segueixo és l’afirmació de Bergson en el sentit que el fet que algú decideixi no dir mai més res que no sigui allò que pensa, encara que així contradigui obertament tot el gènere humà, és cosa que resulta necessàriament còmica; una de les coses millors de la vida. I que, en canvi, qualsevol altre que, per suavitat de caràcter, per egoisme o per desdeny, s’estimi més dir a la gent allò que més pugui adular-los, és també cosa de la vida, però que no fa cap gràcia ni et provoca cap somriure. Cortesia enganyosa, franquesa feridora. I els entranyables 50 minuts d’ahir amb El Dia de la Sípia, i com Barceló retrata Vila-Matas a l’esplèndid documental d’Emili Manzano. Sense solemnitats. I la veritat és que no sé què té a veure la querella de Roures amb el pensament de Bergson ni amb el documental de Manzano. Ara bé, París sí que té catedral. Edificis de Gaudí, no. Però Catedral, amb majúscula, i tant que sí. Be, Sipiesca és dirà la pròxima exposició de Barceló i hi apareixeran aquelles sípies bellugadisses que es mostren al documental. Naturalment, el catàleg l’escriurà Vila-Matas. Igual que Dublinesca. I tot això esperant el dia, que vés a saber si mai arribarà, que els prospectes indicatius i contraindicatius dels medicaments s’expliquin en català. O, si més no, també en català. ¿És possible dir tan sols allò que penses?

El Danubi petit

És fotut ser a llocs d’on no coneixem prou la llengua. Alemanya, per exemple. Sí, és clar, hi ha l’anglès, ja ho sabem. Però no és el mateix. Amb l’anglès no deixes de tenir la consideració de turista. Les persones que parlen la llengua del lloc on són reben sempre un altre caliu, una altra acceptació, no ho sé. El cas és que a Alemanya l’anglès no és la nostra llengua ni la d’ells. En fi, fa uns quants anys vam ser a Ulm, encara a Baden-Würtenberg, si més no a la vora esquerre del riu. Perquè a la dreta hi ha Neu-Ulm, que ja és Baviera. La veritat és que ens feia gràcia veure el Danubi quan encara és petit, quan el seu recorregut encara és breu des del seu naixement a la propera Selva Negra. El Danubi petit, quan encara no s’ha eixamplat com s’eixampla d’aquí fins a la desembocadura a la llunyana Romania. Que diferent resulta la contemplació del Danubi en aquesta ciutat, a Ulm, de la sensació que produeix quan el veus, per exemple, a Bratislava! I el record d’aquelles paraules de Joan Sales: ¿Per què les coses ploren? ¿Per què riu l’atrocitat? La bellesa del món anuncia un Creador, la seva tristesa el proclama crucificat. Ulm i el Danubi. I Einstein hi va néixer el 1879. Però d’Einstein no sabem ben bé què dir, ni què fer-ne, si més no jo. La teoria de la Relativitat. Què vols que et digui! Amb tot el respecte que es mereix, però dóna’m Incerta Glòria. Hi ha també la Catedral, a Ulm. La Catedral amb l’agulla més alta del món (161 m.). Cinc segles es va allargar la seva construcció, des de finals del XIV fins a finals del XIX. Pujàrem els 768 graons i des de la plataforma de la torre i des del mirador de l’agulla contemplàrem la panoràmica de la ciutat, del Danubi, l’altiplà del Jura de Suàbia i dels Alps. Veiérem, també, gent molt ben vestida a Ulm. Gent que feia goig, gent que veies que respecta els altres i a ells mateixos. Enlloc pantalons retallats ni bermudes, ni les afroses samarretes sense mànigues, ni xancletes, evidentment. Al capdavall veníem d’un país que, en general, ha perdut el sentit de l’elegància i el respecte per les formes, un país on, en general, tot s’hi val. Ens hem arribat a creure massa moderns i, així, caiem en el menyspreu del fonamental, que és que la base del bon funcionament de les coses rau en la forma, en la bona educació, en el respecte cap a tu i cap als altres. La bellesa també és això. Érem en ple estiu, quedaven tan sols dos dies per tornar i ja sentíem la mandra de l’agost de Catalunya. Tanta terregada.