Estiuejar

Aquests estius d’ara que ja no tenen res a veure amb aquells altres del passat. I no ho dic pas a causa de la temperatura. De calor, n’ha fet sempre i, a més, ran de mar barrejada amb la tan habitual humitat enganxifosa. No. Res de tot això no ha canviat. Més aviat es tracta dels estius de la canalla que ara és portada als anomenats casals (d’estiu) durant 10 o 15 dies, i prou. I es tracta també d’una altra cosa: ja no hi ha colònies d’estiuejants, aquelles famílies que s’instal·laven aquí a la vila a partir de Sant Joan i s’hi estaven moltes vegades ben bé fins a la Mercè. El marit, mentre no tenia vacances, el que feia era anar i tornar cada dia que fos laborable. Aquelles famílies i els fills. Els fills amb qui de vegades ens barallàvem -els pijos de ciutat, els dèiem-, però amb qui també compartíem festes i passejades i, fins i tot, campionats de ping-pong, del tot suats i amarats. I les noies -aquelles piges també- de les quals ens enamoràvem fins al punt de perdre l’oremus a la que arribava el dia que, acabat l’estiu, se’n tornaven ja a ciutat mentre nosaltres quedàvem aquí al poble els dies oberts i sense besos i amb el record constant i punyent d’aquell cos i d’aquella pell mig del sol, mig de la lluna.

Ja dic, però, que tot això s’ha ben acabat. Ara l’imperatiu social és tot un altre. El viatge, el fet de viatjar. Què!, ¿on aneu aquest estiu de viatge? Exactament com si allò que havia estat excepcional ara s’hagués convertit en norma o fins i tot obligació, l’obligació d’anar on sigui i millor com més llunyà i exòtic resulti. Molt bé. El que passa és que els viatges veritables són aquells que sempre sorprenen. Perquè, si no, si no et sorprèn, si allò que veus i perceps no t’altera, senzillament és com si no t’haguessis mogut de casa i et limitessis exactament a turistejar tot enduent-te, com diem al meu poble, el campanar a l’esquena i a convertir el suposat viatge en un simple trasllat que no et proporciona cap experiència i en què, de tanta quotidianitat, la rutina -una de diferent, però rutina al cap i a la fi- se t’imposa novament i només veus, o t’ensenyen, allò que suposadament s’ha veure i segons allò que algú ha decidit i establert que vegis, sorpreses incloses. Vull dir que, si, en tornar, res en tu no ha canviat ni s’ha transformat, si d’alguna manera no et sents ja tot un altre, no ho dubtessis pas: és com si el viatge que dius mai no hagués existit. I, sisplau, no m’ensenyessis pas ni fotos ni videos, t’ho prego, i pensa, a més, que t’ho demana fervorosament un que procura tan sols estiuejar. Un estiueig que d’acord que ara és ja de tot l’any.