Fallida existencial

Vigília de Nadal. Bon Nadal. El pensament també en aquestes persones, bones persones, que no podran passar-lo a casa seu i amb la família de cadascú. Lliure arbitri de la Justícia d’aquest Regne d’Espanya dels nostres pecats. Perquè ara, precisament, en aquesta mateixa vigília en què som apareix la notícia que el senyor Montoro intervé també la Generalitat Valenciana. A poc a poc, per tant, van intervenint-ho tot. Talment com si fossin a prop d’una fallida àdhuc existencial. Tot de convencions i falsedats que aquesta mena de persones s’inventen per poder castigar i menystenir i subjugar la diversitat sota l’aparença de la paraula justícia, que en tots aquests casos no és sinó el sobrenom que ells mateixos atorguen al que en realitat és odi i, moltes vegades, crim. Estat de Dret, diuen encabat. Per l’amor de Déu. No jutgeu, i no sereu jutjats, llegim a la Bíblia. Estaria la mar de bé que s’ho apliquessin. I més encara en dates com aquestes.

La lectura de debò

Que tothom acabi sabent llegir. Aquest seria l’objectiu més bàsic i important. I, si pogués ser, que alguns també acabessin trobant-hi gust i plaer. Aprendre a llegir, a saber interpretar i relacionar i valorar un text i les parts de què es compon. Segurament és per això mateix que el conte sembla el gènere ideal per introduir, a poc a poc, els alumnes -tan diversos- en la literatura. Els contes són breus i en general es poden llegir en poca estona. Aquesta brevetat, a més, permet poder anar controlant tots els fils que el componen, cosa que resulta molt més difícil i, d’entrada, més complicat amb les novel·les i ja no diguem amb la poesia. Conte, novel·la en miniatura que també se serveix de la narració, de la descripció i del diàleg i narra, igualment, fets protagonitzats per personatges i que ocorren en escenaris més o menys ficticis i amb referents que poden acostar-se també més o menys a llocs de la realitat. Tot és ficció, però. Ficció d’alguna manera emparentada, val a dir-ho, amb la poesia perquè, igual que aquesta, tendeix a la síntesi i molt sovint recorre als símbols. Transmetre gust i plaer, seducció i commoció. D’això es tractaria precisament malgrat la truculència dels embats d’escoles noves i succedanis d’ara mateix, literatura bandejada. I d’un poc més de silenci a les aules. Les persones que llegeixen callen i pensen, potser, en aquell quadern de notes de Txèkhov que contenia l’anècdota de l’individu que, a Montecarlo, va al Casino, hi guanya un milió, torna a casa seu, i se suïcida. Un relat de futur i encara no escrit. Un conte sempre conta dues històries, va dir Ricardo Piglia. La cosa previsible i convencional seria jugar-perdre-suïcidar-se. I en aquesta nota, encara no conte, el que hi ha és la intriga plantejada com a paradoxa. La història del joc i la història del suïcidi com a afers desvinculats en què una no té pas perquè ser conseqüència de l’altra. La vida és complicada i hi ha coses que em fa tot l’efecte que ja no ensenyem. La lectura de debò, per exemple.