Vent de tardor

Aquesta diada de sant Martí i el record dels dinars de família, més de 25 a taula, de vegades al mateix taller de fusteria que hi havia a la banda del darrere de la casa, de vegades a la part del davant, només entrar, i amb tot de dipòsits d’Uralita per vendre al voltant. I pots de pintura Sherwin Williams també a la venda. Coses totes elles de les quals vivia la família d’un temps que es presenta ja gairebé com a remot. L’avi Martí i la branca dels Tomàs. La majoria ja no hi són. Memòria i vida, temps i temps de història viscuda que fem bé de recordar.

S’ha mort Chiquito de la Calzada i la Presidenta Forcadell, des d’ahir, és ja fora de la presó a canvi de 150.000€ i d’una mica de comèdia, tot s’ha de dir. I avui, aquesta tarda, marxa, manifestació, concentració, mobilització, al carrer de la Marina i per la Llibertat. La de Catalunya i la dels polítics nostres que el Regne d’Espanya ens té a la presó i a l’exili. No hi aniré, però. Tampoc no hi haurà llistes unitàries. I espero que no es compleixi aquella mena de profecia que deia que abans s’esquinçarà, s’esquerdarà, Catalunya que no pas…Per cert, que acabo de sentir que el tal García Albiol, el fracturat, demana a la Junta Electoral que no permeti que TV3 retransmeti les imatges de la manifestació. Quin element!

I de cap manera no ens hauríem de sentir desgraciats mentre tinguem aquí davant la tassa de marialluïsa a la vora de la llar de foc mig encesa en companyia de persones que estimem. A fora, se gira un poc de vent de tardor.

Si seguim aquest camí

Del desig de veure Paterson a l’atzar que justament ahir TCM emetia un Jarmusch del 1991 que encara no havia vist. La Nit a la Terra (Night on Earth). Panorama nocturn de 5 ciutats del món, Los Angeles, Nova York, París, Roma, Helsinki. Taxistes d’aquestes ciutats i els personatges que transporten. Món nocturn. Solitaris i perdedors. Els diàlegs i els silencis, comèdia de l’absurd, soledat urbana de les matinades del món. Des que el sol es pon a L.A. fins a la primera llum del dia a Helsinki. Sorpresa, tendresa, ironia de la bona, divertiment i, per arrodonir-ho, el glaç final de la ciutat nòrdica, éssers més ebris de tristesa que no pas d’alcohol. Sensació de soledat del planeta.

Però això va ser La Nit a la Terra. Una ficció naturalment. Imaginació. Ara: el que no és ficció ni producte de cap imaginació és que ni ahir, ni avui, ni en cap altre moment, encara que ho hagi semblat, no hem sortit a defensar la Carme, ni l’Artur, ni en Quico, ni la Irene, ni la Joana. A veure si ens entenen d’una vegada. El vespre d’ahir, i aquest dematí, qui hem sortit a defensar, si més no un servidor, és la Molt Honorable Presidenta del Parlament de Catalunya. No és perquè es diu Carme Forcadell que l’han feta anar a declarar. És perquè ara mateix ocupa el càrrec que ocupa, aquesta jerarquia. No està bé de rebaixar-ho tot al nom de pila de cadascú. O se’ns farà de nit si seguim aquest camí.

Tot el que és imprevisible

M’hauria semblat fins i tot lògic i normal que la presidenta Forcadell rebés la presidenta del Parlament basc, Bakartxo Tejeria, i s’hi entrevistés. Relacions institucionals, molt bé. Rebre Otegi, però, és tota una altra cosa i no entenc a sant de què es produeix aquesta visita ni amb quin objectiu. Francament m’incomoda i, en tot cas, la basquitis em molesta. No em sembla cap model i el que diu la història és que el País Basc és un problema intern de Castella, intern. Ben diferent del nostre, que ho és d’ocupació externa, des de fora. Ens coneixem poc, segurament. I potser mai no arribem a conèixer-nos del tot. I, de fet, no només des del punt de vista polític i de tot el que això significa, que d’acord que és molt. També com a individus. Perquè, a la que de sobte alguna cosa impensada irromp a la nostra vida, de seguida es presenten sentiments i pulsions que no hauríem cregut mai possibles en nosaltres. Enveja, gelosies, ambicions, càlculs, odi, violència (potser només interna, però tant és), covardia. Vull dir que sí que puc desconfiar de la fidelitat de la memòria i de la immobilitat del passat. ¿Però també del caràcter? Però si el caràcter és allò que ens van ensenyar que mai no canvia en nosaltres i que és inalterable! Doncs es veu que sí, es veu que ni del caràcter no podem estar segurs. La calma i la tranquil·litat pot convertir-se en agitació, de “tolerants” podem passar a fanàtics, d’angelets a dimonis… Exposats sempre a tot el que és imprevisible. No deixarem mai de sorprendre’ns. I potser és així que Forcadell rep Otegi. Potser.