Hores i hores de carretera

Quin dia, Marededéu! Quantes i quantes hores de carretera! Primer, perquè no pot ser dissenyar etapes de circuits tan llargues com aquesta. Barcelona-Belfort (Comtat Franc) d’ina distància de 970 Km. No poden ser tantes hores de carretera. Però és que, després, el que passa és que a la mínima que et trobis tot es complica encara més. Accidents que provoquen col·lapses i retencions d’hores. I no hi tens res a fer-hi, paciència i paciència, sense escapatòria, i pensar que qui de veritat s’ho passa malament, si és que hi han sobreviscut, són les víctimes de l’accident.

I després hi ha les obres de suposada millora de les rutes. Un únic carril, per exemple, que fa que des de la Duana fins al Voló triguis més d’una hora, una hora més! I, encara, la quantitat enorme de vehicles, de tanta gent particilar que a Brussel·les, i de camions de transport de mercaderies. Mai com ara no havia vist tants i tants camions circulant, de dia i també ja de nit.

Total, que havent sortit de Barcelona a quarts de 7 del dematí, fins a quarts de 12 de la nit no hem arribat a l’hotel de Belfort. 17 hores, ja m’explicaràs. I això sense comptar que qui més qui menys s’ha llevat a les 4 d’aquesta matinada passada. I ara veig que és exactament la 1 i tres minuts d’aquest dijous, 7 de desembre, en què mentre Brussel·les es deurà omplir uns altres anirem a la recerca alsaciana de Riquewihr i Colmar. Distàncies més reduïdes i calmades. Plaer per als sentits. Me’n vaig a dormir! Bona nit.

Aquest camí que dic

Viatge mental que no s’acaba. Podria ser que molt soroll per no res. No val la pena perdre el temps en conjectures sobre els misteris que s’han d’acabar d’explicar per si sols. Dolça flexibilitat de l’esperit humà, que es pot lliurar tot d’una a les il·lusions que burlen les inquietuds i les preocupacions dels moments de dificultats com aquest que ara mateix vivim. Terra com encantada. Quan em trobo que el camí és massa aspre o massa costerut, trenco aleshores per una flonja sendera vellutada i, després de fer-hi uns quants tombs, retorno fresc i refet (Sterne). I, si arriba que els mals s’apoderen de mi i dels meus -com ara els fills més grans que acaben de perdre la mare-  i no hi ha forma al món de deslliurar-se’n, faig servir una altra tàctica. Criticable, ja ho sé, però el que faig és mirar d’esquivar-los i procurar no pensar-hi, d’apartar-me’n o, si més no, de fer-ho veure i, com que tinc una idea més clara del Passeig de Mar que du al mar, i després encara a La Casa del Mar, que no pas de res més, m’obligo aquests dies de tardor esplèndida a fer aquest camí que dic, igual que l’ombra fugissera que fuig del neguit i acaba capbussant-se en aquesta mar fantàstica i encara no freda del tot del 17 de novembre en què som.

I pel que fa a la resta, no sé ni què dir ni què pensar. Es veu que el judici de Brussel·les ara s’ajorna fins al 4 de desembre, dilluns, justament tres dies abans de la romeria anunciada. Viatge mental.

Que no ens guanyin

La sonsònia dels que diuen que tot és culpa nostra, culpa d’Occident. Sonsònia, sí. Explosions de Setmana Santa. No hi ha atzar i res no és perquè sí en aquest terreny. Però, en tot cas, és que no només és Occident qui ha d’examinar-se la consciència. Més enllà n’hi ha que ni saben que en tenen, de consciència. En viuen al marge. Instint i irracionalitat. Destrucció. De manera que, els qui encara hi som i més enllà de la ràbia i el dolor, farem santament de continuar fent les coses que hàgim de fer, la quotidianitat, l’amable rutina -qui en tingui, esclar-, tot allò que senzillament ens vingui de gust. Si no, sí que ja ens hauran guanyat. Surto, per tant, a tallar cabells, que ja em feia falta i, a més, em venia de gust. I, mentre em fan el fet, el que sento són converses sobre malalties. Algun esment dels fets de Brussel·les, però sobretot malalties. Sempre he pensat que és de mala educació, parlar de malalties, fer de la malaltia tema de conversa. No sé ben bé per què, però és així. Suposo que en part és perquè és justament en la malaltia que ens adonem que no vivim sols, sinó que ho fem encadenats a un ésser que fa tota la sensació que no ens coneix i amb qui ens és impossible fer-nos entendre. El nostre cos. El cos, que no té pietat de res. Demanar pietat al cos és perdre el temps i ve a ser el mateix que intentar raonar amb un pop, per al qual les humanes paraules no poden tenir cap altre sentit que el soroll de l’aigua, i amb el qual (amb aquest pop, vull dir) ens esgarrifaria ser condemnats a viure (-hi). El cos és com una oïda del tot sorda i tot el que fa és, senzillament, anar a la seva i prou. Pensament i analogia de Proust, això del cos i el pop, que m’ha passat pel cap al llarg dels poc més de 20 minuts que la perruquera ha esmenat a fer la feina. Encara he estat de sort, penso, perquè, en anar-me’n, la malaltissa conversa continuava i continuava. Per cert, que els cabells han quedat massa curts i tot. I que no ens guanyin, sisplau, que no ens guanyin.

Abismes

Fatiga, fastigueig, espant, commoció, terror, coratge, resistència. Europa col·lapsada. Bàrbars, rates de claveguera que s’immolen per arrabassar-nos  la llibertat. No ens podem cansar. La fatiga és la realització orgànica d’una idea preconcebuda. Hem de començar per no pensar-hi, en la fatiga. I actuar. ¿Però com? Si l’enemic és un enemic que està disposat a perdre l’únic que té, que és la vida, i no els importa gens de perdre-la! Guerra, sí. ¿Però contra qui? ¿I com fer front en aquesta sensació d’impotència? Éssers d’un regne diferent del qual ens separen abismes. Brussel·les al cor. I París. I Londres. I Nova York…

I ara què

Complir els deures, primer de tot. Això de Líbia i la Mediterrània és un desastre total i una tragèdia de les més grosses. I també una gran vergonya. Fem com si no anés amb nosaltres i ens equivoquem. Advoquem la nostra mar i mai no tenim en compte les dues ribes de què consta. No és tan sols la UE, o Brussel·les, o Itàlia, o la mateixa Líbia ingovernable. És la deixadesa i potser també la manca de respecte. No podem segurament acceptar i admetre tota l’allau de desnonats i desesperançats i amenaçats a casa seva mateix, una casa que ja no és casa. Però som mediterranis, diem, i quan ho sento sempre em fa l’efecte que és tan sols per justificar la manca de puntualitat que ens caracteritza. I ara què! Fem com si no anés amb nosaltres, com si no hi tingués res a veure. Descuits, deixadesa, vides humanes que no considerem prou nostres ni prou transcendents. ¿És de veritat que sortim de la crisi famosa? ¿En què consisteix això que anomenen èxit? La petita parcel·la de cadascú i para de comptar. Humans tanmateix, diem. Com aquest altre humà de 13 anys, segon d’ESO, que arriba tard a l’institut armat de ballesta i ganivet i dispara i fereix companys seus i mata un professor. Destirotats (que no és al diccionari, però sí que hi és destarotats). Menors d’edat que no poden ser detinguts, tan sols retinguts. Desballestats. Potser que ja seria hora de dir prou de tanta tonteria i de tant de consentiment. Perquè, i ara què! ¿Hi trobarem també pal·liatius?

Impecable, implacable. Metri

Els catalans (3a del plural) no es mereixen una votació com la del 9-N. Ni aquesta ni cap, només faltaria. Rajoy parla de mèrits des de Brussel·les, però impecable no és el mateix que implacable. El fet de formar part d’una cosa no és el mateix que el fet de ser posseït, contra la teva voluntat, per aquesta mateixa cosa. L’impecable és l’incapaç de pecar, l’impecable no té ni la més petita falta. Segurament res ni ningú no és, doncs, impecable. Tampoc ell ni la seva Constitució del tot obsoleta. Aquesta, si un cas, és implacable i no es pot, sembla, ni aplacar, ni apaivagar, ni mitigar. Tot és antidemocràtic segons ella. I el cònsol general d’Espanya a Perpinyà, Gauden Villas, viu amb absoluta resignació i impotència que la seva filla hagi d’estudiar en català, pobret i pobreta. Antidemocràcia absoluta de l’Edat Mitjana. Oxímoron d’Espanya i democràcia, un cop més.

PS.- Record i paraules d’en Metri, QEPD: “I quan la primavera esdevinga llibertat, la nostra lluita no haurà estat efímera”.