Sobre pau lingüística i sobre Borsalino

D’acord que tot són convencions, però representa que som al penúltim dia d’aquest any 2017. I el recordatori, per si hi ha algú que encara ho dubti, que estem en guerra. Que ens la tenen declarada i que els fem nosa i que no ens poden veure ni en pintura i que per això mateix tantes i tantes humiliacions i menyspreus. Eleccions amb presoners polítics, part del govern a l’exili i candidats que no poden prendre part  a la corresponent campanya. L’intent, ara, i la pretensió determinada de carregar-se la tele, TV3, i la ràdio, CatRàdio. Recollida de signatures arreu d’Espanya contra la immersió lingüística i a favor de l’ensenyament obligatori en castellà -el castellà no és cap llengua catalana, recordem-ho. Amenaces i amenaces fins i tot després d’haver perdut les eleccions tal com les han perdudes. Dictat, també, de la data de constitució del Parlament i de la Mesa corresponent (17 de gener). Un dictat fet des de fora, com sempre. Mira que els arriba a agradar el verb dictar! Els surt ben bé de l’ànima. No sé, per tant, si hi ha algú que encara ho dubta, que estem en guerra. I no pas d’ara, per cert. Tant i tant de temps que hi estem. I ho deixo aquí per ara, ho deixo amb les paraules de l’enyorat Joan Solà (acs) per sempre vigent. Ell, segur. Les paraules dites, tant de bo que no. Aquí no hi ha pau lingüística. Impossible. De moment si més no. Perquè el que ens toca és catalanitzar. És això el que fa més falta. I tornar a fer que Catalunya sigui catalana.

Hi ha d’altra banda, avui, la notícia que Borsalino podria molt ben ser que desaparegués. Que fes fallida. Barrets de cine, de cine del més bo. Bogart amb aquell seu Borsalino al cap i la conversa final amb Ingrid Bergman, a Casablanca, ¿i el nostre amor no té cap importància? Sempre ens quedarà París. Bosalino, Alexandria, el Piemont. Imatges de J.P.Belmondo i Alain Delon, de Fred Astaire i sir Winston Churchill, de Pancho Villa i Ernest Hemingway, de Fellini i de Chaplin, d’Orson Welles i del Sant Pare Joan XXIII, I, encara, de Jep Gambardella (Toni Servillo) a La Grande Bellezza. Borsalino, molt més que un barret, pèl de conill al feltre. Pobres de nosaltres. Sí, nosaltres, que no vol dir sinó jo més vosaltres. Voldria recordar-ho.

Anuncis

Tan sols hauràs de xiular

Som ja en plena obscena expansió del bonisme. Un bonisme sempre interessat i carrincló, és clar. Tot ben lluny de l’amable i elegant discreció, no fos cas. Record de les festes de precepte. Pel que fa a mi, i a canvi, el dia d’ahir s’acabà amb To have and have not (1944) que de sobte vaig veure que passaven a TCM. M’hi vaig quedar, és clar. El guió de Furthman i de Faulkner a partir d’una novel·la menor de Hemingway. Diàleg, diàleg del bo. Breu, irònic, ocorrent. 100 minuts. Reminiscències de Casablanca, sí. I Steve (Bogart), cínic, fred, solitari, escèptic, aventurer i bona persona. I la “Flaca” (Bacall), independent, segura d’ella mateixa, decidida, intrèpida, atrevida i amb tendència a portar sempre la iniciativa. I guapa, és clar. Molt guapa. Drama, aventures, intriga, cine negre, thriller, guerra. Mirades, gestos, actituds furtives, moviments, vibracions, suggeriments, expressions espontànies, picades d’ullet. I la banda sonora i l’ambient del cafè de l’hotel i el pianista fantàstic. Bacall i Bogart es casaren al cap d’un any (21-5-1945). Dissabte que acabà de manera immillorable. Defensa de l’amistat, lleialtat insubornable als amics, assumpció de responsabilitats a favor de la comunitat, suport als dèbils, recerca de la llibertat, elogi de l’esperit de risc i d’aventura. El cine de Hawks. Clàssic imprescindible. Fes un volt al meu entorn a veure si hi veus cap corda (ell). Doncs saps què, que jo no et demanaré mai res i no hauràs de fer res. Però si mai et cal alguna cosa de mi, ja ho saps: tan sols et caldrà xiular. Tan sols xiular. Saps com se fa, ¿no? Només has d’ajuntar els llavis i bufar (ella). Que gran!!

I tampoc sense pel·lícules

Aquesta ment tan buida i aquesta mandra infinita d’aquests dies. Tot em cau de les mans. Alguna cosa dec haver menjat que m’ha fet mal. Lenta recuperació. Necessitat de callar durant un temps. Renovació. Rearmar-me. Fires del llibre perquè sense llibres no som res. I tampoc sense pel·lícules. Entre els joves, ja ningú no sap res de Bogart ni del Padrino, per exemple. Bogart no era gaire bon actor, però Casablanca és sublim. I Tenir i no tenir. I La reina d’Àfrica. Xiula, si necessites res -li diu Lauren Bacall. I ell, és clar, xiula. Fora màscares i prou d’impostures. No escriure res si no conté ànima, la meva, bruta o neta tant se val. Prou d’escriure del que no sé ni sento. Tingues a prop els teus amics, però encara més a prop els teus enemics. La gran lliçó de Vito Corleone. Gràcies, Dani.