Excepte el gènere avorrit

A l’hora de llegir, els textos que més m’estimo són els dietaris, les autobiografies. Vivències, pensaments, experiències, sentiments que l’autor transmet al lector sobre tota mena de peripècies vitals més o menys agradables i moltes vegades al marge del que resulta habitual. Singularitat sobretot, l’individu i l’ésser que representa. I l’estil. Jo què sé, Chateaubriand, Josep Pla, Valentí Puig, J.C.Llop, Guillem Simó i tants i tants d’altres. Desig de veritat i temptació de fingiment. Moltes vegades, per cert, totes dues coses juntes que veig com una línia de tensió que els atorga aquest poder de seducció que per a mi és clarament superior a qualsevol altre gènere. És així, si més no, com ho veig. I també amb els dubtes de si no hi ha mai una certa obscenitat exhibicionista en aquesta classe d’escriptura i de la raó per la qual un ésser humà decideix explicar la seva vida tot fent-la pública. Perquè, esclar, hi ha una cosa que em sembla que fa molt falta en aquesta mena de textos i és la necessitat de cadascú de trobar la distància que cal per poder parlar amb tu mateix i no aparèixer com el que no ets. Però vaja, parlo d’allò que més m’agrada llegir i això no vol pas dir que no em semblin bons els altres gèneres literaris. Tots em semblen bons excepte, això sí, el gènere avorrit. I, encara, tenint en compte que la grolleria no n’és cap, de gènere i, a més, no la suporto.

Tot i no haver-n’hi cap necessitat

Aquest estil d’escriptura que com més va més admiro mentre continuo pensant en Hugh, el de Sota el Volcà que deia, i en si algun dia arribaria a escriure, com sovint amenaçava de fer, una autobiografia –tot i no haver-n’hi cap necessitat, perquè la seva vida era d’aquelles que més aviat es presten a aparèixer en una revista en un resum de l’estil “En Tal, de vint-i-nou anys, ha sigut reblador, compositor de cançons, vigilant de clavegueres, fogoner, mariner, professor d’equitació, artista de varietats, músic de banda, pelador de pells de porc, sant, pallasso (cinc minuts) i uixer en una església espiritualista, de la qual cosa no s’hauria de concloure per força que, en lloc d’haver adquirit una concepció més rica de l’existència a través de les seves vivències, en tingui una visó encara més estreta que un treballador de banc que no ha posat mai els peus fora de Newcastle-under-Lyme”–, si de totes maneres l’arribava a escriure, va pensar en Hugh, hauria de reconèixer que la guitarra constituïa un símbol bastant important en la seva vida…

Aquest estil d’escriptura, deia. Mentre m’enyoro d’enyorar. Tot i no haver-n’hi cap necessitat.

 

Respectables però honestos

L’Home que Fou Dijous (1908) no és fins ara que el llegeixo. I això que l’edició que en tinc és aquella que l’any 83 publicà Ed 62 (El Cangur) amb traducció de Carles Unterlohner Clavaguera. Vaig a poc a poc i amb tota la precaució del món, però em sembla una cosa esplèndida, més que esplèndida. Els dos poetes, o això si més no diuen ells d’ells mateixos, la secta dels anarquistes del somni, o del malson, els membres de la qual, 7, duen per nom el dia de la setmana corresponent. Ficció de les de veritat. Fins al moll de l’os. Veritat dites a la cara i les més irreals i estranyes suposicions. Ser honest, d’altra banda, no és pas el mateix que ser respectable. Ja el mateix Chesterton ho deixà escrit a la seva Autobiografia l’any abans de morir-se (1936). Vaig néixer de pares respectables però honestos, és a dir, en un món en què la paraula “respectabilitat” no era considerada només un insult, sinó que conservava encara una dèbil connexió filològica amb la idea de ser respectat, motiu de respecte. Com quan, per exemple, el dia que al seu pare -un liberal de l’escola anterior a l’aparició del socialisme i que ni per un moment va dubtar mai que qualsevol persona sensata creia en la propietat privada- li van proposar que passés a formar part de la junta parroquial i com, aleshores, la mare etzibà al marit que no, sisplau que no ho fes, que es tornaria respectable. Mai no hem estat respectables, Edward, i no tenim perquè començar a ser-ho ara! En fi, pura meravella de Chesterton. ¿No voldríeu pas un xic de sopar? -preguntà Gregory polidament-. El pâté de foie gras no és gaire bo, però us recomano la caça. I la resposta de l’altre, de Syme, amb una senzillesa senyorívola: -Bé…doncs, porteu-me llagosta amb maionesa. ¿Per què us aprecio, Gregory? ¿Potser perquè sou tan ruc?