Allò imperdonable

L’ateisme representa la posició d’aquell que nega l’existència de Déu o d’una realitat transcendent a l’home. A l’antiga Grècia ja hi havia hagut sofistes (Protàgores) que havien negat l’existència dels déus, i Epicur sostenia que l’home havia d’actuar com si els déus no existissin. M’encanta Epicur, m’encanta llegir-lo. Al llarg de l’Edat Mitjana, fonamentalment cristiano-teocèntrica, no es van registrar a penes fenòmens d’ateisme (en canvi, de misogínia, sí. El gran Bernat Metge, que fa que, a Lo Somni, Tirèsias pronunciï aquella tremenda invectiva contra les dones, la poma, la poma, i que dubta i no s’acaba de creure que l’ànima humana pugui viure sense el cos i sigui immortal, per exemple).

Al segle XIX són ateus els filòsofs de l’esquerra hegeliana (Feuerbach, Marx) i els seguidors del positivisme (Comte), els quals neguen l’existència d’un ser immaterial i etern.

I és veritat que diem que si hi ha bellesa, si hi ha èxtasi davant la contemplació de l’art, si hi ha el geni cantant, el geni ballador, el geni pintor i escriptor, és que hi ha Déu. Però aleshores també ha de ser veritat el contrari: si hi ha tragèdia, si hi ha catàstrofe, si hi ha patiment, si hi ha el mal, deu ser potser que Déu no existeix. I em sembla que no val aleshores, estimada, dir que el que passa és que ens vam menjar la poma. No, escolta, a mi el que probablement m’interessa és aquell ateisme que es pot considerar un fenomen positiu en coincidir amb l’abandó d’una concepció massa filosòfica i, per tant, inadequada, de Déu (aquesta mena de Déu “tapaforats”) i deixar espai, en canvi, al Déu de la fe i de l’esperança revelat lliurement per Jesús. I és per això que aleshores l’ateisme seria el veritable rostre del “món fet adult”, en el qual el cristià veuria un estímul per recuperar l’originalitat dels valors de la fe i de l’esperança, no enteses ben bé com a virtuts teologals.

Tanmateix, la consideració de l’ateisme dins del pensament filosòfic no és una qüestió simple. Hi ha ambigüitat (n’hi ha en Comte, per exemple) i, potser, tal com diu Deleuze, l’Ètica d’Spinoza pot ser entesa com una ètica del gaudi, el discurs d’un ateu. Fins i tot la filosofia hindú (principalment el budisme) podria arribar a valorar-se com una vertadera religió radicalment atea.

I què queda al final? No ho sé ben bé. El dubte segurament. I potser no, potser no que no sóc ateu. No, segur que no en sóc. Al capdavall, l’imperdonable és pensar que Déu no pot perdonar-nos.

Caldria inventar-lo

No cal entestar-se a demostrar la no existència d’allò que no existeix. Déu, simplement, no existeix. L’ateisme. Heus aquí l’ateisme i la pena i la llàstima que em féu l’article de Joan Ollé l’altre dia al Periódico, article en què expressava aquests seus criteris. Ollé no deixa, ni contempla tan sols, l’opció de triar entre creure i no creure. Ollé nega la llibertat i oblida, perquè no ho deu saber, que el despotisme pot prescindir de la fe, però la llibertat, no (Tocqueville). Ollé és un molt bon dramaturg, sens dubte. I de llarga i segurament brillant trajectòria. Adaptador de Pla, Rodoreda, Maragall, Espriu i tants d’altres. I no sé fins a quin punt la paraula dramaturg pot arribar a ser sinònim de comediant. ¿En què creuen els ateus? “Elimineu Déu de l’Univers, i l’Univers no serà més que una gran il·lusió” (Felicité Robert de Lamennais). No és per la raó que s’arriba a Déu, sinó per la fe. Tampoc la inexistència de Déu no s’ha mai demostrat. ¿Quina és la fe dels ateus que neguen, sense donar-ne raó, l’existència de Déu? La fe no està fonamentada en la raó humana i per això, posats a triar, m’estimo més la posició de Baudelaire que no pas la d’Ollé: “Déu és l’únic ser que, per regnar, no té ni tan sols necessitat d’existir”. O la de Voltaire: “Si Déu no existís, caldria inventar-lo”.