Una de les fal·làcies més grosses

Se’m fa difícil evitar de pensar si, amb tot això de l’escola nova i tots els romanços que comporta, en el fons no es deu tractar sinó d’abolir l’ofici de mestre, l’ofici de professor. I que tot passin a ser monitors, orientadors. Potser és ja massa tard, però faria molta falta, primer de tot, recuperar a les escoles i instituts la disciplina i l’autoritat. L’autoritat de mestres i professors. Encara n’hi ha de bons. Cada cop menys, però encara n’hi ha de bons i són aquests els qui haurien de servir de models d’aquells que cada curs s’hi van incorporant. I abolir l’igualitarisme, aquest frau. Per aprendre cal esforç i voluntat i és del tot evident que, si deixem que siguin els alumnes que escullin què fer segons el seu lliure albir, senzillament cap esforç ni cap voluntat no es produiran. No sé quin propòsit tan obscur es deu amagar darrere el fet que sigui l’alumne qui decideixi el que vol fer. No és fàcil aprendre de lletres i de números. Demana esforç, molt d’esforç. I, si des de la mateixa Primària no s’ensenya ni s’aprèn a ser ordenat i endreçat i respectuós i, a més, a acceptar l’autoritat del mestre, resultarà ja gairebé impossible que tot això passi més tard. Sí, anem per un camí del tot equivocat i aquesta metodologia que alguns pretenen implantar el que fa és allunyar de les aules els professors més competents, mancats com se senten de la imprescindible confiança envers ells i els seus criteris. Ho hauríem de dir amb la veu ben alta: l’anomenada nova pedagogia és una fal·làcia de les més grosses. Els nens han d’aprendre continguts i no pas a fer projectes a través d’aquest ditxós aprendre a aprendre dels nostres pecats. ¿O és que potser et penses que, pel sol fet que diguis als teus alumnes que preguin les seves pròpies decisions, ells tot sols sabran fer-ho? ¿Amb quina base?

Però és que després encara hi ha la cosa dels exàmens que sembla que tenen també els dies comptats. Com si els adults, en les feines que fem, no tinguéssim sempre dates límits i moments precisos de complir tots els deures i responsabilitats! És des de sempre que amb els exàmens els nens aprenen -més ben dit, aprenien, ara tot són facilitats- a responsabilitzar-se i a saber què vol dir el neguit de veure com se’n sortiran. Tal dia i a tal hora hi ha examen. I pobre de tu que no t’hi presentis. No presentar-se a una prova té conseqüències, ha de tenir-ne. No te la repetirem pas per a tu solet. Que lluny que queda tot això! Perquè els exàmens -també la paraula fa por- el que fan és ajudar a desenvolupar hàbits sistemàtics de feina i d’estudi. I no cal tampoc que n’hi hagi cada setmana. No estaria gens malament, per cert, tornar als exàmens trimestrals, tres mesos de matèria acumulada. I, després, per acabar, als finals.

Però què va, què va! Cap esperança, de moment, que la cosa es redreci. Un professor d’Història de Santa Coloma castigat, per la direcció del centre, a no impartir més la matèria de batxillerat perquè es veu que ha suspès massa alumnes. Per acabar-ho d’adobar.