Paraules de l’espectre

Brevetat i concisió. I discreció, també, si pot ser. Tres verbs: pregar, menjar, beure. Alegries senzilles. Patinar damunt la neu on n’hi hagi, no pas aquí a la vora de la mar, i qui en sàpiga i li plagui, esclar. Amor. I també el Conte de Nadal, de Dickens. I aquelles paraules de l’espectre (Jacob, que ja feia 7 anys que era mort) quan deia que “en aquesta època de l’any és quan pateixo més. ¿Per què vaig caminar enmig dels meus semblants amb els ulls abaixats i no els vaig aixecar mai cap a aquella estrella beneïda que va menar els savis d’Orient a una llar humil? Com si no hi hagués prou cases humils on la seva llum m’hauria pogut convidar! Caritat, pietat, indulgència, benevolència. Pel que fa als negocis, no haurien hagut de ser sinó un gotim enmig del vast oceà dels meus interessos”. Immensitat, sí, d’aquest Conte de Dickens. I també del Pessebre del naixement del nen i Salvador. Ha estat clara, aquesta nit passada. Bellesa. Anunciació.

Anuncis

Camí del sud

Des de Toledo, i de les vistes magnífiques sobre la ciutat i el Tajo que observem des de los Cigarrales, i també des de la Catedral i el retaule immens de la capella major, i des de santo Tomé i "el entierro del conde Orgaz", i des de Santa Maria la Blanca, i des del monestir de San Juan de los Reyes, tanta i tanta història continguda, i tant d'art, des de tots aquells llocs, avui senzillament acabo el dia pensant en tot ple de coses per les quals he patit, coses que m'han fet patir, vull dir. La veritat, però, és que el patiment passa. Com tot. Perqué si la vida mateixa, que ho és tot, acaba passant, ¿com vols que no passin l'amor i el dolor, i també totes les altres coses, que no són sinó parts de la vida? De moment, Toledo és una meravella enmig d'aquest camí que ens ha d'anar duent molt més cap al sud.

Simulacions, aparences

Simulacions. Tot són simulacions. Opacitats i emblanquinaments. No em resigno a viure permanentment amb l’ai al cor, compungit i emprenyat. És cert i al mateix temps fals que el diner no dóna la felicitat. Cert perquè ja sabem que la felicitat absoluta no existeix. I fals perquè de vegades sí que els diners ajuden a solucionar problemes i adversitats quotidians i materials que envolten la humanitat i perquè, també de vegades, ens permeten realitzar certs somnis i satisfer certs capricis de la nostra humana condició. S’ha dit, però, i potser amb encert, que hi ha tres coses que els diners no poden satisfer ni aconseguir: salut, cultura, amor. Poden, els diners, actuar de simuladors i de poca cosa més. No ens retorna la salut, però pot arribar a fer no tan dolorosa la nostra malaltia; no fan, tampoc, per ells mateixos, que puguem accedir al saber i a la cultura, però segurament sí que ens permet envoltar-nos de tots els signes exteriors d’això que en diem cultura, pura aparença; i, finalment, no ens atorga l’amor de veritat, la capacitat d’estimar i de deixar-nos estimar, però ens proporciona el plaer dels sentits i la simulació de l’efecte i de l’afecte amorós. Potser sí que ja no hi haurà més Panamà. Es deurà dir d’una altra manera i funcionarà sota unes altres formes que ara encara no sabem. De diners, però, continuarà havent-n’hi, potser més i tot. Potser també canviaran de mans, vés a saber. Aparences i simulacions. Escàndol rere escàndol.

Es fa llarg d’esperar

Aquells estoics de l’antiguitat que deien que res no té importància, ni la vida ni la mort, ni la riquesa ni la misèria, ni el plaer ni el dolor, ni la glòria ni el fracàs. O aquests intel·lectuals d’avui mateix que el que afirmen és que tot en té, d’importància, la pau i la guerra, la llibertat i l’opressió, l’home i la naturalesa, els objectes i les idees. De l’amor, no en diuen res, però. Ni els uns ni els altres. Tot té importància, res no té importància. Aquí, ara, una de les coses que jo trobo més a faltar és l’edició definitivament definitiva dels dietaris de Guillem Simó. Es fa llarg, es fa llarg d’esperar.

Més o menys enganyat

Contemplo des d’aquest observatori, i com cada diumenge, grupets de persones, ara ja no gaire endiumenjades, que entren i surten de les pastisseries. Tortells i dolços diversos. Ben fet. Endolcir porcions de vida. Diner i felicitat. El diner no fa la felicitat, diem. Cert i, al mateix temps, fals. Cert, perquè la felicitat absoluta no existeix. Fals, perquè el diner sí que pot contribuir a facilitar les coses, i no només el plaer de les pastisseries. El diner pot també solucionar tota aquesta sèrie d’innombrables problemes i desgràcies quotidians que embarguen una part important de la humanitat -i això sol ja seria prou-, permetre complir certes coses desitjades, capricis o com vulguem dir-ne, i reduir al mínim allò que és del tot irrealitzable. Potser no cal ser ric, segur que no cal, però no entenc el desdeny pel diner, pel fet de tenir-ne, o aspirar-hi. Malgrat que hi ha tres coses que el diner no pot aconseguir, salut, cultura i amor -justament aquestes tres, t’ho miris com t’ho miris-, em sembla un error dels més grossos i fatals, desdenyar-lo. Perquè mira, amb una mica de diners sí que pots dissimular o compensar aquestes mancances. No et retornaran la salut, però et poden permetre de fer no tan dolorosa la malaltia que pateixes. No et faran més culte, però et poden permetre d’envoltar-te de tots, o gairebé, els signes exteriors de la cultura, món de l’aparença. I, en tot cas, el diner tampoc no et facilitarà l’amor d’estimar i ser estimat, però sí que et pot proporcionar el plaer dels sentits i la simulació de l’efecte amorós. I així, en definitiva, aquest anar vivint, fins al final, més o menys enganyat i entabanat.

Lliures de paràsits

Els egos, els egos desfermats, veritable capitalitat de la incertesa. Tot per a la vanitat del cos i de la butxaca i res per al pobre esperit. Tantes queixes envers els qui exerceixen la política mentre oblidem allò més bàsic i fonamental, és a dir, que són el fidel reflex de nosaltres mateixos, que els hem votat. Molt lleig tot plegat, i poc edificant. M’estimo més pensar en el final, en els llibres sense final, els que més m’agraden. Com el Dant, que acaba les tres parts de què es compon el seu poema amb la mateixa paraula estrelles, o estels. O en el mateix Quixot, en què qui acaba parlant no és sinó la ploma de l’escriptura, per a mi sola va néixer Don Quixot, i jo per a ell; ell va saber actuar i jo escriure. Sublim. I aquest altre final a La Consciència de Zeno (Svevo i la fantàstica traducció de Carme Arenas). La vida humana com a malaltia i la naturalesa contaminada de l’home. Hi haurà una explosió, llegim, una explosió enorme que ningú no sentirà i la terra, retornada a la forma de nebulosa, errarà en els cels, lliure de paràsits i de malalties. Punt final.

Sinó que hi ha, encara, la manera com Thomas Mann es nega al fet que puguem saber si aquell Castorp de La Muntanya Màgica, al final, es mor o se salva. Som transportats de sobte al centre d’una batalla de la Gran Guerra i ell, Castorp, el veiem tan sols uns instants al mig del fang i dels projectils que xiulen per damunt del seu cap. I res més que aquest Adéu…, tant si vius com si caus!…Sincerament, deixem la qüestió oberta sense gaires preocupacions: en aquelles aventures de la carn i de l’esperit que van accentuar la teva simplesa, vas aconseguir de sobreviure-hi en esperit com amb prou feines podràs sobreviure en la carn: Vas tenir moments en què, ple d’intuïcions i sempre “governant”, de la mort i de la luxúria et va sorgir un somni d’amor. En aquesta festa mundial de la mort, en aquest terrible ardor febril que encén tot el cel plujós del capvespre, ¿s’hi elevarà també alguna vegada l’amor de veritat?  Perquè és justament aquesta, i no cap altra, la gran qüestió, i la pregunta més grossa.

Com una planta

Aquestes paraules del Papa Bergoglio: Us animo a cuidar el vostre matrimoni i els vostres fills. El matrimoni és com una planta i no és com un armari que es posa allà, en una habitació, i n’hi ha prou si de tant en tant li treus un poc la pols. No, de cap manera. Les plantes són vives, tenen vida, i cal alimentar-les cada dia. Com la vida de la parella que no s’ha de donar mai per descomptada en cap fase de la trajectòria d’una família. I recordeu que el do més preciós per als fills no són pas les coses ni tots els regals i capricis amb què pretengueu fer-los contents. Per a ells, el do més preciós i preuat és l’amor dels pares, i no em refereixo només a l’amor dels pares envers els fills sinó a l’amor del pares entre ells, a la relació conjugal, la consciència dels fills que els seus pares s’estimen. És això el que us aporta el màxim bé, tant a ells com a vosaltres mateixos.

És a dir, exactament tot allò que no he sabut fer mai.