Entreteniment

Tornat ja a casa després d’aquests benaurats dies d’Alsàcia. Decisió de no seguir ni un borrall de campanya electoral. Sé molt bé, o així m’ho sembla, el que he de fer, el que he de votar. Cap debat ni cap entrevista, no em cal. Ni noticiaris ni propaganda. A la tele només pel·lícules de les que tinc aquí mateix. Entreteniment i entreteniment. Si no, l’existència, sentir dir segons quines coses i a segons qui, es faria massa carregosa i segurament m’ompliria el cos d’odi. Odiar és molt carregós i et fa mal viure. Va bé de vegades aquell bri de frivolitat sense el qual potser ens sentiríem massa desgraciats. Això sí, estic totalment a favor que Jerusalem torni a ser la capital d’Israel -autèntic bastió i única democràcia de l’Orient Pròxim-, que ho és, de fet, ja des d’aquell temps del rei David.

Cor i ànima a Brussel·les

Potser més breu que mai i, sobretot, per deixar dit que tot aquest dia d’avui (són ja les 10 tocades) el cor i l’ànima els he tinguts a Brussel·les mentre que el cos, pobre, ha vist com tot trancorria a Alsàcia, entre Ribeauvillé, Riquewihr i Colmar. Tot preciós, sí, amb fred però amb molt de sol, claror que fins i tot enlluernava. Gentada arreu, molt de moviment, patrulles de soldats pel carrer i amb cara d’estar amatents a tot, els mercats de Nadal tan ben posats. Esclar que després he vist que, a Brussel·les, 45.000 persones s’hi han reunit, com si res, i amb les teles públiques impedides de transmissions directes. Manera de fer del regne d’Espanya que és una manera de fer de mala gent de la de veritat. M’embalo massa, ja ho veig. D’acord. Coses de Colmar amb què em quedo: la Maison Pfister i el Museu Bartholdi, la col·legiata de St Martí i la Maison de Têtes. I, només faltaria, la Petita Venécia, fantasia d’il·luminació. Després novament Belfort, a l’hotel, que és quan rebo les imatges de Brussel·les que els fills m’envien.

Tenir un rei al cos

Més mots i expressions que han anat caient en desús. Cucanya, per exemple. O el fet de tenir un rei al cos. Cucanya no es refereix només al pal llis i ensabonat a través qual cal enfilar-se o caminar per tal de fer-te, com a premi, amb l’objecte que hi ha lligat en un dels seus extrems. No, no és tan sols això. Hi ha l’expressió país de cucanya com a referència a la suposada abundància de tot o, dit altrament, en què tot és xauxa o et penses que ho és i sense que cap esforç o sacrifici faci falta. En aquest sentit, “…la pluja és la riquesa d’aquest país, deia Pla al volum Les Hores (pàg 347-348). En realitat, les hores de sol i l’aigua constitueixen la seva riquesa més autèntica. I la veritat és que dic tot això en veu més aviat baixa per no empipar les persones, cada dia més nombroses, que viuen de la cucanya del turisme, a les quals les pluges d’agost i setembre han engavanyat considerablement. ¡Què hi farem! La gent té un rei al cos i, si podia, adaptaria el sistema del món als seus propis interessos. Hi ha persones que es pensen que l’home, l’ésser humà, és el rei de la naturalesa. ¡Pobra gent!”

Vigílies d’Alsàcia.

Camins de la imaginació

Viatjant mentalment amb Sterne i, com ell, sense cap informació valuosa per oferir ni tampoc cap valuosa filosofia per impartir. Res a dir ja sobre quadres ni esglésies, sobre la misèria o la prosperitat de la vida rural observada ni la de les conurbacions més grosses. Camins de la imaginació, tan sols. Emocions del cor i de l’ànima. L’Alsàcia d’aquí tres setmanes, per exemple. No es podrà fer, però seria capaç de prescindir de totes les catedrals, àdhuc de la d’Estrasburg. Com Sterne, em deixaria atraure més per la noia amb bossa verda a l’espatlla que ell descriu. No cal escandalitzar-se gens perquè apareguin etapes de la vida en què et sembli més interessant i atractiu una noia així que no pas una catedral. Camí de l’exterior cap a l’interior. I molt més profund l’interès pel silenci que per la paraula. Aquella galeria de retrats que repasso: el frare, la dama, el cavaller que ven patés, la noia dependenta de la llibreria, o La Fleur amb les seves calcetes noves. I riure i plorar tot passant d’una emoció a la contrària. I els brins de poesia com aquest que ara copio:

Vaig acostar-me amb posat greu a la finestra amb la casaca negra i polsosa i, mirant pel vidres, vaig veure tot de gent amb vestits grocs, blaus i verds corrent a la palestra del plaer. Els vells, amb les llances rompudes i amb els cascos que havien perdut la visera; els joves, amb brillants armadures que lluïen com l’or, guarnits amb tots els alegres plomalls de l’orient; tots, tots hi justaven, com cavallers encantats dels torneigs dels temps antics, per la fama i per l’amor.

I que tot sigui per la filosofia del plaer, la filosofia que sosté que és tan important comportar-se bé en les coses grans com en les petites, que fa més desitjable la fruïció, fins i tot la dels altres, que no pas el patiment. Vive la joie…Vive l’amour! et vive la bagatelle!

Dies aquests, en definitiva, que fan que més m’estimi pensar en aquell benvinguts sigueu, detalls amables de la vida, que em feu el camí més planer! I tot plegat en espera dels Riesling de Ribeauvillé i de Riquewihr.