Un espai tancat

Just a quatre dies que comenci el curs escolar -fa, per cert, quatre anys que ja directament no hi seré-, recordo les paraules del periodista, assagista, historiador i, segons com, també pedagog francès, Jacques Julliard, que ja té 84 anys, en el sentit que l’escola, en essència, és o hauria de ser un espai tancat, un lloc de no-dret i de no-democràcia i que només amb aquests requisits pot esperar-se’n que sigui també un lloc de no-violència. Afegia que aquestes veritats són dures per a la sensibilitat d’ara mateix, una sensibilitat fonamentada en la ideologia igualitària i el pedagogisme compassiu. Bé. El que vull dir és que paraules com aquestes les aprofità Alfred Sargatal, acs i sempre en el record, per fer veure que el fet d’ensenyar -o fer que d’altres aprenguin, tal com diuen alguns de manera més políticament correcta, només faltaria!-, és sempre, ens agradi o no, un tipus d’imposició, un acte violent que es realitza d’acord amb un pacte democràtic previ entre els tres elements implicats: les famílies, els tutors, el professorat i l’administració o les autoritats educatives. Si aquest pacte no apareix i no s’accepta que l’educació, i l’ensenyament, és una acció que democràticament s’exerceix sobre la persona que ha de ser educada, no ens ha d’estranyar que cada dia hi hagi més professors, i professores, fent cua als consultoris psicològics i psiquiàtrics, presos tots ells d’unes depressions de cavall. O això o, afegeixo, que senzillament dimiteixin i passin de tot i es limitin tan sols a cobrir l’expedient. Però tornem a Julliard i als articles seus a Le Nouvel Observateur entre l’1 i el 7 de febrer del 1996: “S’ha volgut obrir l’escola a la vida, cosa que no vol dir res, però és la vida la que s’hauria d’haver obert als valors de l’escola. S’ha pretès obrir l’escola als valors de la vida i només se l’ha obert als valors de la tele i dels ginys electrònics, a la droga, a la corrupció, a l’extorsió, a la violència, a l’obscenitat i a l’estupidesa, de manera que és aquesta i no cap altra l’obertura que ha anat donant a poc a poc els resultats que ja tothom coneix. Si l’escola ha de ser la imatge de la vida, aleshores caldria estimar-nos més el model que no pas aquesta còpia tan fràgil i inútil i anar fins al final d’aquesta lògica tan inepta: tancar les escoles i deixar els nois i les noies al carrer.

Provocació, esclar. A quatre dies de la represa. Fa temps que tot això va deixar de ser tingut en compte i no sembla pas que hi hagi cap intenció de redreçar res. Educar ja no és reprimir. Ho és tot excepte això. Tot és en mans del caprici de cada moment i ja no afegiré, d’altra banda, la meva veu a la veu dels qui en saben més i poden viure-ho tot, i potser patir-ho, des de dins senzillament perquè hi tenen accés. Jo no. Lo meu és tan sols un desig, un desig de redreçament de les coses i també el desig de sempre, el de poder ser, senzillament, jo mateix, de vegades, sempre que puc, amb un somriure als llavis i, si no, més sèrio que un cagarro, fart aquests dies de tantes qüestions d’ordre i de tantes miserables reconsideracions, més enllà de mitjanit, després d’haver-ho hagut de fer i de presentar-ho tot, no hi havia cap altre remei, d’esquitllentes.

Banalitat

Quarts d’1 d’aquest diumenge. Llevat que eren gairebé les 11. Mala nit, mal de cap, massa whisky segurament. Key Largo ja de matinada. 7 anys que la mare se n’anà tal dia com el d’avui. Llegeixo l’article de Llovet, Alba i el Centenari de Henry James, i l’esment d’Alfred Sargatal com a traductor (no ho sabia) de La Font Sagrada, Adesiara, 2016. El model poc sociable de James, que detestava la cultura de masses, els temes oportunistes per a una  novel·la, l’opinió comuna, la brutícia i el desordre, la transparència en l’art de la narració, la banalitat ideològica, és a dir, la banalitat general que se’ns imposa. I la vulgaritat de la qual faríem bé d’allunyar-nos, igual que de tot allò que ens hi empenti. I tot de tal manera que, si físicament resulta ja impossible fugir-ne, poder fer-ho si més no amb el silenci. Tot això, i també el gran dubte de si avui fóra possible pensar i escriure “Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira / amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre…“, Maragall. Cant Espiritual.

Allí on la paraula fracassa

Em plau de mantenir sempre Alfred Sargatal en el record. Ho faig aquest dematí rellegint la traducció que féu del conte d’Alfred Jarry (1873-1907) la tardor del 1984. Un conte que forma part de La Invasió Subtil de les Aranyes (Laertes), un dels llibres imprescindibles que haurien de llegir, i estudiar, els nostres adolescents d’avui. El títol d’aquest conte que dic és El Viacrucis Considerat com una Cursa de Bicicletes Muntanya Amunt i és possible que molts dels creients que el llegeixin, o que ja l’hagin llegit, el considerin per damunt de tot irreverent. Una manera de prendre-se’l com qualsevol altra. Jo sóc creient i em sembla, més que res, un grandiós exercici de llengua i també d’ironia. Tant l’original francès com la traducció d’en Sargatal. Igual que l’Ubú Rei, per exemple i per citar un altre dels textos coneguts i festejats de Jarry, tan escandalós ell. La llengua no disposa de signes, però els adquireix tot creant-los, quan una llengua´ actua en una llengua´´ i acaba produint una llengua´´´ una llengua inaudita, gairebé estrangera. La primera injecta, la segona balbuceja i la tercera saltironeja. El límit del llenguatge és la Cosa encara en silenci, just fins que el Signe la mostra, llengua, parla o paraula. Creu o Bicicleta, Pilat traient-se del butxacó de l’armilla el cronòmetre d’aigua o clepsidra, Sant Mateu cronista deportiu, flagel·lar o assotar els esprínters abans de començar la cursa, tal com ho solen fer, amb drogues, els mànagers actuals amb els seus deportistes protegits. Els assots són alhora un eficaç estimulant i un massatge higiènic perfectament compatible amb qualsevol control antidòping. I els dotze revolts de la pujada al Gòlgota o Calvari, i les caigudes de Jesús, paviment massa greixós, rails de tramvia i els xinesos que defineixen bicicleta com una petita somera que hom condueix per les orelles i que es fa avançar fotent-li cops als baixos  amb els peus. No cal ser cap insigne filòleg per saber que suppedaneum vol dir exactament pedal. I Verònica com a periodista esportiva fent flaixos amb la seva kòdak de manera que, gràcies a ella, les fans en tinguin constància gràfica. I així fins a l’accident final i definitiu, just després del dotzè revolt. I que, encabat, Jesús continués la cursa com a aviador…això ja és una altra història que s’escapa del nostre tema, francament. Conclusió: Res -cap cosa- no hi hagi, allí on la paraula fracassa. I merci, Alfred, tots dos, un cop més. On sigui que sigueu. 

L’amor per fer-ho

M’estic tancant en banda. Més com més va. I així ara el que em plau és de reproduir aquestes mostres de l’esplèndid i impagable cummings català de sargatal. Alfred, allà on siguis, quina gran cosa, per favor.

“obre-li el cap,nena /& hi trobaràs un cor / (esqueixat)

obre aquell cor,mabel / & hi trobaràs un llit / (fet)

obre aquest llit,sibil·la / & hi trobaràs una puta / (casada)

obre la puta,senyora / & hi trobaràs la seva ànima / (morta)”

I és que, com diu Víctor Obiols, si els ocells canten bellament, també ho han de poder fer els homes preparats (amb la ploma) que hi posen ganes, és a dir, l’amor per fer-ho…(Trucs i Baldufes – El Gall Editor)

I el polític, el polític és tota una altra cosa:

“un polític és un cul en / el qual tothom s’ha assegut llevat d’un home”

Encomanat a tu, Alfred. Quin regal! Tot e. e. cummings.

 

Que no l’errin

Brevíssim i emotiu acte de comiat per l’Alfred ahir a la tarda. Després, amb en Joan tornem cap al Maresme amb el tren de quarts de 5. Durant el trajecte surt el tema dels aixafaguitarres, o esgarriacries, aquesta mena de persones que es plauen de posar entrebancs, d’importunar, de desfer projectes i expectatives, de rebaixar eufòries cada vegada que aquest país aconsegueix fer una passa endavant. En portem ja unes quantes i ells sempre hi són, sempre surten. Desafinen, és clar. No cal dir noms, els hem llegit i els hem també sentit la veu. Sembla que hi hem de conviure. No se’ls ha de fer gens de cas, gens. És el seu ofici, la seva professió. Si la cosa hagués fracassat, se n’haurien rigut i estarien la mar de contents. No ha estat així i ara cobren per rebaixar les lògiques eufòries i alegries a sou dels qui tan sols impugnen i prohibeixen i mai no proposen res que no sigui la submissió, el silenci i l’ofec. En Joan baixa a Mataró i jo continuo fins a Arenys. Abans, però, encara hi ha temps perquè surti a la conversa la qüestió de la llengua, tema de fons gens indiferent, la llengua quotidiana, la que cada dia recreem i mantenim a l’espera del moment que els dos homes, Mas i Junqueras, se sentin capaços d’usar-la per dialogar. És la passa que ara cal. La força oculta de la paraula. Pam a pam versus precipitació. Que no l’errin, sisplau. Arribo amb el temps just per a la classe de l’Ateneu.

Festa Major d’Arenys de Munt. Sant Martí. El “relleno” a punt, suposo. Les pomes del ciri, o camoses, farcides de carn picada, canyella, ous, llimona, ametlles torrades, melindros, xocolata, oli d’oliva, sucre, aigua. I fins i tot un poc de conyac. Recordo la mare, mestra d’aquest plat. Li calien 3 dies per tenir-lo enllestit.

Com fins ara

Doncs Déu n’hi do si s’ha tractat tan sols d’un simulacre a més a més impugnat i prohibit! Simulacre convertit en referèndum! De cap manera no ha estat debades la feinada dels voluntaris, ANC, Òmnium, els partits, la feinada de tothom i l’encert. Tot tan acostat a la realitat i amb observadors internacionals i tot, i amb recompte per vegueries, 7 vegueries, estructura territorial del país, estructures d’estat. No existeix la majoria silenciosa, no existeix. El simulacre prohibit per la llei espanyola, que prohibeix fins i tot simulacres no convocats, es va celebrar. Entre llei i llibertat, triem la llibertat. I igual que, per ser revolucionari, l’art sobretot ha de ser bo i no pas revolucionari, amb el resultat d’aquest simulacre d’ahir -i de tot el que encara queda per fer- el que cal ara és continuar fent-ho bé. Fer-ho bé i sense baralles entre nosaltres. Que el somni de la llibertat propera prevalgui per damunt de les ambicions personals sempre mesquines. Ja hi serem a temps de discutir les ideologies, ja hi haurà urnes per decidir la composició del Parlament i dels governs corresponents. No és temps, encara, de campanyes ideològiques. És temps de sumar i és temps de construir el país, l’estat. Igual que fins ahir, amb el simulacre convertit en referèndum. Hi ha un President, ha quedat també ben clar, i hi ha un govern. Anem junts, com fins ara.

“Si no s’accepta que l’educació és una acció que democràticament s’exerceix sobre la persona que ha de ser educada, no ens ha d’estranyar que cada dia hi hagi més professors i professores fent cua als consultoris psicològics i psiquiàtrics, presos d’unes depressions de cavall”. Paraules d’Alfred Sargatal. Aquesta tarda l’acomiadem, i hi serem.

Alfred

Trist d’una tristesa profunda, desolat. No ens havíem vist aquests darrers mesos, però fou ell el punt d’inflexió de la meva manera d’entendre i d’exercir l’ofici d’ensenyar. Aquell curs 88-89 a l’IB Montjuïc, a Can Tunis. De tots els departaments de Català que he conegut i en què he conviscut, aquell que ell dirigí ha resultat segurament ser el millor, el més complet i també el més divertit. La llengua, però sobretot la literatura i no només la catalana. Passió i rigor, il·lusió, ironia del sarcasme ben entès, aire de despistat. Semblava escèptic, però aquesta era tan sols una falsa impressió. Conversa sempre amable i interessant, la rialla a punt i aquell “que guai” avui ja passat de moda, però que aleshores li serví per anar-se posant el jovent a la butxaca. Alfred, Alfred Sargatal. El gran didàctic, el veritable pedagog. Lector, traductor, divulgador, poeta, investigador, recopilador, tantes i tantes coses. Ja no hi ets, Alfred. Estic trist i sense paraules des que m’arribà el calfred del missatge d’en Joan, tan breu, inesperat i esgarrifós. L’Alfred Sargatal és mort. Sinó que ara mateix tinc aquí davant Iniciació al conte literari, La invasió subtil de les aranyes, El Treball de Recerca en Literatura, les teves versions d’Eliot, Faulkner, e.e.cummings, els estudis sobre l’Antagonía del petit dels Goytisolo que tant t’ha fascinat. En fi, una part tan sols de la teva obra, del teu exemple i del teu record per sempre, admirat, estimat Alfred, acs.