Res, senyors

44 anys fa, avui, de la mort d’Eugeni Xammar (1888-1973). Punt de referència total. I encara ara diria que no s’ensenya a les escoles del país. Aquest és un país en què, en acabar el batxillerat, els estudiants no han sentit parlar mai de Xammar. Ni tampoc de tants altres, esclar. Potser per por que ens diguin que adoctrinem. I el fet és que en aquell exercici de Quaresma del 68 esmentava, Xammar, la frase d’Émile Buré: Un imbécile sans culture ne sera jamais un imbécile complet. Tota la raó, no cal dir-ho. I això just després d’aquella sentència que és una de les seves més conegudes però que sempre fa bo de sentir: No hi puc fer més. És un cop de gènit que em ve de quan era molt jovenet i que, a vuitanta anys tocats, ja no me’l trauré de sobre. Els catalans per als quals la llibertat de Catalunya no és la passió dominant són uns senyors que m’acaben la paciència, em tallen la digestió, em toquen allò que no sona i em fan perdre el món de vista. M’he d’esbravar sigui com sigui. Això sí, un cop esbravat, ho poden ben creure, sóc un home molt amic de la barrila...Res, llegeixin-ne el volum Periodisme (Quaderns Crema, amb selecció i presentació de Josep Badia i Moret), i L’Ou de la Serp, i Seixanta anys d’Anar pel Món, i les Cartes a Josep Pla, i encara ¿Periodisme? Permetin!, sobre la vida i els articles de Xammar a càrrec de Quim Torra i Pla. Facin-se aquest favor i ja m’ho sabran dir. I, a més, amb aquest punt final: Res, senyors, que com el Vallès no hi ha res, i al Vallès -encara que ens estigui malament de dir-ho- no hi ha res com l’Ametlla del Vallès.

La més miserable de les vides

Potser l’única manera que no hi hagués hipòcrites, un dels assots més grossos -i ja sé que Déu nos en guard si ens diguéssim sempre la veritat, potser acabaríem tots a garrotades-, seria la d’aquella societat que instaurés la llibertat de consciència de manera explícita. A favor de la llibertat de consciència molt més que de la llibertat d’expressió. De vegades fa dir moltes mentides, la llibertat d’expressió. Aquest senyor Cantó i companyia, per exemple, quan parlen d’adoctrinament a les escoles catalanes. Esclar que la veritat és que malament rai l’escola que no adoctrinés, que no ensenyés, que no impartís saber i coneixements. Totes aquestes coses que encabat van a parar a la consciència dels alumnes que hi ha a les aules. De la dels qui escolten les lliçons dels professors, principalment. I de la dels qui estudien i llegeixen. El que passa és que aquests de C’s i PP no enganyen ningú. Per a ells, el problema és la llengua i la immersió lingüística que tenim instaurada com a llei. Si no, aquesta qüestió de l’ensenyament ni tan sols els preocuparia. Hipòcrites. Hipòcrites que, d’altra banda i en molts casos, el que demostren i vénen a dir és que, si resulta que obtinc el benestar alterant la societat, matant -tants morts últimament en circumstàncies del tot estranyes!-, robant de sotamà, calumniant, fent que cremin jutjats on s’instruïen casos d’una corrupció que podria perfectament afectar-me, no hi haurà res que em retingui i així podré abandonar-me sense cap escrúpol a totes les passions que em mouen. I és que així com funcionen les coses entre els qui ostenten el poder al Regne d’Espanya. Vull dir que no van ben bé com haurien d’anar. Perquè és justament per a aquesta mena de gent que les lleis, de les quals tant s’omplen la boca, han estat fetes i pensades. Perquè els caigui al damunt tot el seu pes i, finalment, comprovin que la vida de qui viu només de conculcar-les és generalment, al capdavall, la més miserable de les vides. I la més abominable.

Espantall

Per no fer-me més mala sang amb aquesta nova acusació d’adoctrinament dels llibres de text, el funest Wert deu haver tornat -si més no un espantall-, per no fer-me més mala sang, dic, segueixo a la pantalla la ruta que va de Socorro a Monterey. Ella s’ha quedat vídua i amb un fill d’entrada força estrany i rebel, un fill d’11 anys, i ara vol tornar al lloc de la infància on diu que va ser tan feliç i cantar, dedicar-se a cantar, que és el que més li agrada i el que més sap fer. Naturalment això no té perquè interessar ningú. Però l’Alícia ja no viu aquí, Alice doesn’t live here anymore, i ara el que hi ha és la relació mare-fill, difícil i també preciosa i amb ple de sentit de l’humor. Ara: allò que a ella li resulta del tot complicat és la relació amb els homes. En voldria un, un que fos com Déu mana, però no hi ha manera. Amèrica profunda i la part del pastís que representa haver de fer de cambrera en una qualsevol dels milers de cases de menjar ràpid que hi ha esparsos arreu. Vida feta a salts i tota la fortalesa que cal. I aquell Scorsese dels inicis, any 1974. I una esplèndida Ellen Burstyn, exemple del que se’n diu mare-coratge, i una primerenca Jodie Foster de quan només tenia 12 anys. I Harvey Keitel i Kris Kristofferson. Molt bona estona de gairebé 2 hores que fa que, al final, em pensi que ja no visc aquí ni sigui conscient de cap acusació d’adoctrinament. Ni tan sols d’aquell que patírem els de la nostra generació a partir de la mateixa primera escola. I que després continuà i continuà. I que, per cert, encara continua.

Simplement mentides

El carpetovetònic dret de conquesta mai no els ha acabat de sortir del tot bé senzillament perquè la vida, de vegades, és així de simple i pragmàtica. A la vida es tracta d’encaixar al lloc on ets o et fan estar. I sentir-t’hi còmode. I, mira, mai no hi hem encaixat, en aquest lloc de l’Espanya castellana, mai no ens hi hem sentits còmodes. Ni atrets. Incompatibilitat, segurament. Carpetània, carpetans i vètons, pre-romans, aquest món ancestral, immòbil, anacrònic fins i tot. Basat, també, en la mentida i la tergiversació i la voluntat d’anihilar tot allò que s’allunyi del seu monolitisme tan curt de gambals, tan estrambòtic. Les mentides no són mai part de la història, són simplement mentides. Tant és que ara parlin d’adoctrinament, o de crispació -mot que de sobte han posat tan de moda. Aquella escola de la infància i l’adolescència. Allò sí que era adoctrinament, allò sí que foren mentides, les més grosses i grolleres. Allò sí que no ho perdono. Igual que el fet que el castellà, segons diuen, no hagi estat mai una llengua d’imposició, quina barra.