Espais en blanc

Distinció entre “parlar” i “dir”. L’enunciat no és cap garantia de significat. Espai en blanc. Silenci eixordador. Afirmar que una cosa existeix també és postular que pot no existir, o deixar d’existir. Éssers humans. Allò que no podem dir no pot existir. Nit de llampecs, diem de vegades. Llampecs que fan visible la nit de la mateixa manera que el so descriu el silenci. A ple sol no llampega. I aquells grecs que ja sabien que no hi pot haver llum sense foscor ni foscor sense llum. Estones de silenci i de pregària aquí, al tanatori de Les Corts. acs.

No m’hi havia trobat mai

Hem fet tard a Caravaca de la Cruz per visitar el Santuari. Hem sortit tard de Granada, molt tard. Aquesta nit passada s’ha mort una passatgera, Maria Dolors, 69 anys. No baixava a esmorzar i l’hem trobada al bany de la seva habitació estirada de bocaterrosa i tota nua. Cap reacció. I aleshores ambulància, policia, i el forense que ha certificat el fet. De manera que visitar o no el santuari de Caravaca, de fet, ha tingut molt poca importància. Ella ja no hi és. Va començar el viatge i no l’acabarà. N’ha començat segurament un altre de millor i de ben diferent. Ara som a Múrcia i ja res no és el mateix. Hem passat per Calasparra, això sí, que és on hi havia el dinar i després la missa que ha estat al singular santuari de Nostra Senyora de l’Esperança. L’hem acabada amb el Virolai. Rosa d’abril. I de l’esperança. ACS. No m’hi havia trobat mai, que durant un viatge es morís cap passatger del grup. I és dur. De veritat que sí.

Si una llengua substitueix totes les altres

El pròxim i ja proper 2 d’abril farà 2 anys de la mort de Manoel de Oliveira, degà que fou dels cineastes de la terra. 106 anys s’hi va estar, en aquest món. Viure és un vici, deia. Vivim per vici. Un vici absurd, per cert, perquè sabem que ens hem de morir i saber-ho ens hauria de llevar les ganes de continuar vivint; i tanmateix ens aferrem a la vida perquè és una droga, la més poderosa que coneixem. La vida és el gran vici de l’anima. Filmografia de 32 pel·lícules, algunes fins i tot de cine mut, i una que deixà com a testament, “A Visita“, per ser vista tan sols després que ell, efectivament, ja no hi fos. I en una Contra que li dedicà L.V. el 4 de juny del 2002 afirmava que les coses més modernes eren les més antigues del món. I que es negava a aprendre l’anglès i això que no es considerava pas cap bàrbar, al contrari, volia aprendre totes les altres llengües, però que parlar una altra llengua i renunciar a la teva només és just en la mesura que els que parlen aquesta altra llengua sàpiguen i facin servir també la teva. El periodista, en aquest punt, va dir: No m’imagino Bush (era temps de Bush) parlant en portuguès! I Oliveira: Precisament. Si una llengua substitueix totes les altres, com fa en aquest cas l’anglès, d’això se’n diu Co-lo-ni-a-lis-me. Tal cosa és globalització perversa, absorció de la llatinitat…

I el cine, el cine i les pel·lícules. No en sóc cap, de mestre. El cine és un arbre d’aquells tan grossos que plantà Llucifer amb milers i milers de fulles i branques. De manera que un servidor, igual que qualsevol altre cineasta, sóc tan sols una fulla d’aquest arbre. Una de les més petites, a més a més. (ACS)

Aquell seu rictus

Quan d’una persona només n’has conegut la imatge pública, corres el risc d’equivocar-te, però Heribert Barrera sempre m’ha semblat un home sense concessions a la galeria, gens simpàtic segurament, ni carrincló ni populista, però amb unes conviccions de pedra picada i sempre de cara i allunyat de la hipocresia cortesana. En tot cas, referent inequívoc del patriotisme que ens cal. Crec que no féu política per servir-se’n i que això sol ja el fa ser honorable. Heribert Barrera féu política al servei del país i de la seva llibertat. Una llibertat que no ha pogut arribar a veure. Mantinc en el record aquell seu rictus, aquella posició dels llavis, que em feia imaginar un somriure mantingut que potser no devia arribar a esbossar mai de veritat i que, sense ser-ho, el feia aparèixer gairebé com a sorneguer. No ho sé. No sé tampoc si deixa hereus del seu exemple. I no sé què més dir sinó aquesta sensació de buit que em deixa el seu traspàs. ACS.