Quan som petits

Encara més incertesa dins d’aquesta excepcionalitat en què som. I una glòria molt més que incerta. Perquè, mira, si després de tantes persones apallissades l’1 d’octubre passat, i de tantes manifestacions i d’empresonats, si després de tot això ara sortiu dient que no estàveu a punt per implementar la República amb un Estat disposat a recórrer a la violència, ¿per què la declaràveu? ¿Què us pensàveu? Marxa enrere, ara, i sense terminis a més. Penso en la fantasia que tant necessitem quan som petits, quan som nous en aquest món i ho volem tot transfigurar sense ni tan sols saber com ni quina manera hi hem vingut a parar, amb tants de tocs de fantasia i de misteri. I la por que tenim quan som petits, tots els nens tenen por, por de la fosca, por del desconegut -persones o bèsties-, por de perdre’s, de perdre’ns, d’esgarriar-nos…; por de no sabem ben bé què, signe de tota mena de quitxalla! No sé si hi ha gaire diferència entre l’enteniment que tenim a 3 anys i el que arribem a tenir passada la vintena, i la quarantena, i la seixantena. Si és que mai en tenim gens.

Desistir de desistiment

Coses que un dia vam aprendre i que, després, tantes vegades hem fet com si res. Com si res no haguéssim après. Una consideració intuïtiva envers els amics i una tolerància (si se’n pot dir així) tant envers les persones vulgars com envers aquells (n’hi ha molts, un servidor mateix!) que opinen sense reflexionar. També el fet important de no mostrar mai ni tan sols una aparença de còlera o de qualsevol altra passió d’aquesta mena; al contrari: l’intent d’haver estat estat sempre a la vegada impassible i ple d’amabilitat. Igualment, el fet de lloar sense paraules exagerades i, suposant que sigui cert, el fet de saber molt sense fer-ne ostentació. I l’experiència referent a quan cal realment insistir i quan cal desistir. Desistir de desistiment. Les coses d’ara mateix, com ara la confessió de la consellera (a l’exili) Clara Ponsatí: No estàvem prou preparats per donar continuïtat política a l’1-O. ¿I doncs, consellera?  ¿Que potser ha fet falta més temps, o més calma, o més ordre, o més fermesa, o més reflexió, o més coherència? És cert que fins ara ens hi hem mirat molt, però també ho és que no hi hem vist gaire, que no les hem vist gaire a venir. I res de to això no treu, esclar, que la resignació és un suïcidi quotidià (Balzac).

Encendre el llum

Com que, després de tot el brogit i de tota la cridòria i de tots els càntics -a 10 dies encara per a l’1-O-, el que veig que em convé és aquell poc de silenci imprescindible, em poso a llegir que són quarts de sis de la tarda. Entra prou claror per la finestra. Contes de W.F. Harwey. M’absorbeixen del tot les petites històries que componen el llibre. Per exemple aquesta, Calda d’Agost, en què un pintor de no gaire èxit surt al carrer després d’haver dibuixat una figura humana que no havia vist mai, però que havia somniat mentre se’l jutjava per assassinat. Surt al carrer i, sense saber ben bé per què, s’endú el dibuix enrotllat a la butxaca. Fa molta calor. Camina i camina fins que arriba just davant d’un portal on hi ha una mena de pati i un rètol amb la llegenda Atkinson. Monuments fúnebres. Treballs en marbre. Anglès i italià, i hi veu, d’esquena, un escultor de làpides, gras, molt gras, gruixut fins i tot, amb qui comença un diàleg ben amable. Amable, però sorprenent i torbador. L’escultor de làpides és l’home que el pintor havia dibuixat i del qual duia el retrat a la butxaca. Conversa amable i distesa, ja dic, fins que l’escultor li diu que just ara dóna per acabada la feina que estava enllestint. És una làpida amb la inscripció IN MEMORIAM  James Clarence Withencroft. Nat el 8-1-1860. Mort inesperadament el 20-8-19… A la meitat de la vida som a la mort. I glaç a les venes del pintor. El nom inscrit a la làpida és el seu. La data de naixement és la seva i la data de la mort és justament la del dia d’avui. I bé, no es tracta pas ara d’explicar-ne el desenllaç, que en tot cas és un desenllaç que té a veure amb el tema de les premonicions i dels atzars. El que volia dir és que aquesta tarda m’ha tornat a passar allò que tantes altres vegades ja m’havia passat. Et poses a llegir quan la tarda ja comença a caure, vas llegint, no t’adones que la claror va minvant i, de sobte, només que facis el més petit instant de pausa, veus que la claror s’ha definitivament acabat. És totalment fosc i en tornar la vista al llibre ja no t’hi veus, la pàgina ja no té sentit. I sempre penses que això és com el final d’una vida. Naturalment, aquest pensament dura només un instant, perquè el que fas és, senzillament, encendre el llum i continuar llegint. Potser d’aquí menys d’una hora ja no existiràs. Silenci.