Hora de combatre totes les mentides

L’alegria d’aquest dematí, el sol, el mar, la casa, el balcó d’aquest quart, la música i la lectura, el cafè, les correccions, i així anar driblant el buit i el tedi sense parar. I el dinar de després, amb en Joan Solà, nebot del mestre insigne de la llengua i de la sintaxi. Passejada pel port i pel cementiri de Sinera que ell no coneixia. De cap manera no ens pot ser útil allò que ens obligui a transgredir la fidelitat, a renunciar al respecte envers nosaltres mateixos, a odiar qui sigui, a maleir, a fingir, a desitjar qualsevol cosa que demani parets i cortines. Sí, Marc Aureli també a la conversa. Hora de combatre totes les mentides, ja no és possible cap més demora i l’observació que tot depèn gairebé d’un únic dia i d’una sola acció perquè allò que tant volem i desitgem es guanyi o es perdi pràcticament per sempre. En fi, tot de coses com aquestes fins que em fa la pregunta final just abans del comiat: ¿és possible de tenir per amic, o per amiga, algú que no admiris?

Saber oblidar

Coses que es podrien dir sobre la niciesa. Per exemple, que no és neci qui la fa, sinó més aviat aquells que, un cop feta, no la saben encobrir. Podríem afegir-hi, també, amb la crossa de Gracián i el seu Oracle Manual i Art de Prudència (126), que, si és veritat que els afectes convé segellar-los, encara més ho hem de fer amb els defectes. És cert que tothom l’erra i s’equivoca, no hi ha ningú que se’n salvi, però amb una diferència: els sagaços saben desmentir els errors i, en canvi, els necis parlen fins i tot dels que encara estan per fer. I després hi ha el crèdit. El crèdit que consisteix sobretot en la modèstia més que no pas en el fet que, si hom no és cast, sigui si més no caut. Els descuits i les equivocacions dels qui són al poder es veuen i es noten més, talment eclipsis dels astres o llumeners majors. Que sigui, per tant, una excepció de l’amistat el fet de no confiar-hi els defectes; i ni tan sols, si pogués ser, la mateixa identitat d’aquests éssers; al capdavall, però, encara ens queda aquella altra regla del fet de viure (i de continuar), que  no és altra sinó la de saber oblidar.

Quan som petits

Encara més incertesa dins d’aquesta excepcionalitat en què som. I una glòria molt més que incerta. Perquè, mira, si després de tantes persones apallissades l’1 d’octubre passat, i de tantes manifestacions i d’empresonats, si després de tot això ara sortiu dient que no estàveu a punt per implementar la República amb un Estat disposat a recórrer a la violència, ¿per què la declaràveu? ¿Què us pensàveu? Marxa enrere, ara, i sense terminis a més. Penso en la fantasia que tant necessitem quan som petits, quan som nous en aquest món i ho volem tot transfigurar sense ni tan sols saber com ni quina manera hi hem vingut a parar, amb tants de tocs de fantasia i de misteri. I la por que tenim quan som petits, tots els nens tenen por, por de la fosca, por del desconegut -persones o bèsties-, por de perdre’s, de perdre’ns, d’esgarriar-nos…; por de no sabem ben bé què, signe de tota mena de quitxalla! No sé si hi ha gaire diferència entre l’enteniment que tenim a 3 anys i el que arribem a tenir passada la vintena, i la quarantena, i la seixantena. Si és que mai en tenim gens.

Desistir de desistiment

Coses que un dia vam aprendre i que, després, tantes vegades hem fet com si res. Com si res no haguéssim après. Una consideració intuïtiva envers els amics i una tolerància (si se’n pot dir així) tant envers les persones vulgars com envers aquells (n’hi ha molts, un servidor mateix!) que opinen sense reflexionar. També el fet important de no mostrar mai ni tan sols una aparença de còlera o de qualsevol altra passió d’aquesta mena; al contrari: l’intent d’haver estat estat sempre a la vegada impassible i ple d’amabilitat. Igualment, el fet de lloar sense paraules exagerades i, suposant que sigui cert, el fet de saber molt sense fer-ne ostentació. I l’experiència referent a quan cal realment insistir i quan cal desistir. Desistir de desistiment. Les coses d’ara mateix, com ara la confessió de la consellera (a l’exili) Clara Ponsatí: No estàvem prou preparats per donar continuïtat política a l’1-O. ¿I doncs, consellera?  ¿Que potser ha fet falta més temps, o més calma, o més ordre, o més fermesa, o més reflexió, o més coherència? És cert que fins ara ens hi hem mirat molt, però també ho és que no hi hem vist gaire, que no les hem vist gaire a venir. I res de to això no treu, esclar, que la resignació és un suïcidi quotidià (Balzac).

Vent de tardor

Aquesta diada de sant Martí i el record dels dinars de família, més de 25 a taula, de vegades al mateix taller de fusteria que hi havia a la banda del darrere de la casa, de vegades a la part del davant, només entrar, i amb tot de dipòsits d’Uralita per vendre al voltant. I pots de pintura Sherwin Williams també a la venda. Coses totes elles de les quals vivia la família d’un temps que es presenta ja gairebé com a remot. L’avi Martí i la branca dels Tomàs. La majoria ja no hi són. Memòria i vida, temps i temps de història viscuda que fem bé de recordar.

S’ha mort Chiquito de la Calzada i la Presidenta Forcadell, des d’ahir, és ja fora de la presó a canvi de 150.000€ i d’una mica de comèdia, tot s’ha de dir. I avui, aquesta tarda, marxa, manifestació, concentració, mobilització, al carrer de la Marina i per la Llibertat. La de Catalunya i la dels polítics nostres que el Regne d’Espanya ens té a la presó i a l’exili. No hi aniré, però. Tampoc no hi haurà llistes unitàries. I espero que no es compleixi aquella mena de profecia que deia que abans s’esquinçarà, s’esquerdarà, Catalunya que no pas…Per cert, que acabo de sentir que el tal García Albiol, el fracturat, demana a la Junta Electoral que no permeti que TV3 retransmeti les imatges de la manifestació. Quin element!

I de cap manera no ens hauríem de sentir desgraciats mentre tinguem aquí davant la tassa de marialluïsa a la vora de la llar de foc mig encesa en companyia de persones que estimem. A fora, se gira un poc de vent de tardor.

Segons tots els indicis

Segons el diccionari, un indici és aquell signe que permet de presumir quelcom amb algun fonament. I així, aquesta calma és indici de tempesta, o no hi ha indici de millora i, encara, un indici enganyador…Un mot, per tant, del tot normal. Res a dir-hi. Res a dir-hi si no fos que, de sobte, apareix adverbialitzat: “indiciariament”. No ho havia mai sentit fins ara fa dos o tres dies en boca d’un ex-inspector d’economia o d’hisenda, no n’estic segur. Venia a dir que tal persona o tal altra, “indiciariament”, havia rebut quantitats de diners en B, o de sotamà. I ja està, amb això n’hi ha hagut prou perquè el suposat adverbi hagi estat adoptat en tota mena de converses i de tertúlies tant és que siguin en català o en castellà. Segons tots els indicis. Ara, potser és que, tot plegat, aquesta expressió és admesa a l’argot judicial, no ho sé. Senzillament, m’ha fet molta gràcia, la veritat.

Desorientació

Desorientació més aviat total. I encara sort que trobo aquest pensament de Plató (Teètet 175) que diu que el que fa falta és que aquell, o aquells, que fa discursos sobre els éssers humans examini també, com des d’un punt enlairat, aquelles coses que s’esdevenen sobre la terra, com ara ramades, exèrcits, treballs del camp, matrimonis, divorcis -sí, divorcis, que d’això es tracta ara mateix-, naixements, morts, enrenou de tribunals -que d’alguna cosa ens deu sonar-, indrets deserts, diverses poblacions bàrbares, festes, planys, reunions públiques, que examini, deia, la barreja de tot això i la conjunció ordenada que es deriva dels elements contraris. Contemplem, mentrestant, i per si de cas, les coses que s’han anat esdevenint anteriorment fins arribar al punt on ara mateix som. Aquest punt de desorientació personal que deia just fa un instant. A veure què acaben dient, suposo que d’aquí una estona breu, els jutges d’aquesta justícia que ens és tan aliena envers els membres de la mesa del Parlament.