Fallida existencial

Vigília de Nadal. Bon Nadal. El pensament també en aquestes persones, bones persones, que no podran passar-lo a casa seu i amb la família de cadascú. Lliure arbitri de la Justícia d’aquest Regne d’Espanya dels nostres pecats. Perquè ara, precisament, en aquesta mateixa vigília en què som apareix la notícia que el senyor Montoro intervé també la Generalitat Valenciana. A poc a poc, per tant, van intervenint-ho tot. Talment com si fossin a prop d’una fallida àdhuc existencial. Tot de convencions i falsedats que aquesta mena de persones s’inventen per poder castigar i menystenir i subjugar la diversitat sota l’aparença de la paraula justícia, que en tots aquests casos no és sinó el sobrenom que ells mateixos atorguen al que en realitat és odi i, moltes vegades, crim. Estat de Dret, diuen encabat. Per l’amor de Déu. No jutgeu, i no sereu jutjats, llegim a la Bíblia. Estaria la mar de bé que s’ho apliquessin. I més encara en dates com aquestes.

El que és de franc no val res

Tot el que ens han transmès els antecessors. Pares, avis, besavis…Tot el que n’hem après. Que no es perdi el fil. Va bé aquell punt d’estoïcisme fins i tot quan les coses t’han anat bé, la victòria a les eleccions d’abans d’ahir o, en un altre nivell, la d’avui mateix al Bernabéu. Lliçons de modus, molt bé, de les quals, però, més val no deixar-se enlluernar del tot. I ser estoic a l’estil de Marc Aureli, llibre primer de les reflexions, quan deia haver après del seu besavi matern, Castili Sever, el fet de no haver assistit a les escoles públiques i d’haver gaudit de bons mestres a casa, tot havent entès i comprès del tot que en aquestes coses cal gastar amb generositat. El que és de franc no val res. D’aquell mateix besavi aprengué, a més, el fet de no acollir mai la calúmnia de bon grat. I combatre-la. Les calúmnies i mentides de C’s posem per cas. I no només aquestes. Ser amable no està renyit amb el fet de ser enèrgic. Em plau, també, llegir allò que diu que va aprendre de Sext, filòsof també estoic i nebot de Plutarc, en relació al fet de saber molt sense fer-ne ostentació -la ignorància, en aquest sentit, no és pas l’absència de coneixements, sinó més aviat la negativa a adquirir-los-, i del seu pare l’experiència a quan cal insistir i quan cal desistir. La naturalesa del bé és allò que és bell i pel que fa a mi no sóc sinó un poc de carn, un breu alè i el guia interior que miro de no perdre mai.

De catalans, no en tenen res

Content del resultat, però penedit d’haver seguit la nit electoral. Malestar de com interpretaren els de la llista més votada els 37 diputats que obtingueren, 37, sí, de 135! Hem guanyat en benefici de tots els catalans, se sentí dir a la senyora Arrimadas. Quina barra! I ni un sol mot en català, ni d’ella ni de ningú dels altres que parlaren, durant els discursos de la suposada “victòria”. Representa que eren unes eleccions al Parlament de Catalunya, però Catalunya se’ls en fot i el que de veritat voldrien és eliminar-nos en tots els sentits. És el poder a Espanya allò que realment persegueixen. Yo soy español, español, español, cridava la turba-multa. Que Déu tingui pietat dels espanyols, i els empari, si tal cosa acaba mai arribant! Falangisme galopant. Hauríem, per cert, de procurar, sigui com sigui, de no ser-hi ja. I que diguin i pensin el que vulguin, però aquests senyors i senyores de C’s, de catalans, no en tenen res. Ni tampoc no en saben res ni els interessa saber-ne res. Són forasters empadronats aquí entre nosaltres que no paren de mentir i de despertar odi del més veritable. Mala gent on n’hi hagi. I tot i que aquesta percepció no és pas d’ara, la veritat és que m’hauria estimat molt més no haver-ho vist ni sentit. Em vaig ficar al llit massa encès.

El dia més curt de l’any

El dia més curt de l’any, avui, som ja uns quants milions els acusats de delicte de rebel·lió. Així, si més no, veig que la GC considera les manifestacions de les Diades diverses i, per tant, tots els qui hi hem anat participant. No donaran l’abast. Eleccions del catalanisme, mentrestant. Eleccions imposades des de fora. Anem contra tot i contra tothom, però. Contracorrent. Contra la covardia, contra el pànic fabricat, contra la policia indigna, contra els traïdors…18-2-1936. Josep M. Planes. I tot allò que just al cap de 5 mesos esdevingué. I ara, 81 anys després, els hereus d’aquell Movimiento, els hereus que encara hi són i en viuen. I així Millo i el secretari del Ministerio del Interior, Puigserver de segon cognom, i companyia que aquesta nit usurparan com si res el faristol de la Generalitat per fer públics els resultats. Ignomínia d’aquest dia més curt de l’any. I a 3 hores encara per saber com haurà anat tot. Dits encreuats.

Botxins sense ànima

Ningú no està lliure de faltes, d’errors, d’equivocacions. Molt bé. Diada de reflexió, diuen, i també d’alliberar-se de tota torbació. Sempre vénen de fora, les torbacions. Quan comets una falta, la comets contra tu mateix. Més val que hi pensis. I és cert, tanmateix, que una cosa del tot diversa de la falta és la injustícia. Sobretot si aquesta injustícia es comet essent-ne del tot conscient. També qui comet una injustícia la comet sempre, al capdavall, contra ell mateix. Sobretot perquè es converteix en mala persona, en persona dolenta. Botxí sense ànima. Ara: recorda que el fet de no fer res davant la injustícia que representa, avui, tenir persones innocents a la presó i a l’exili és també una injustícia, és també injust. Aquest desig, doncs, i aquesta súplica de cara a demà: el vot perquè perdin els botxins i les males persones de les quals no cal recordar ara, em sembla, ni com se diuen ni les sigles que ostenten.

Quan parlo amb sinceritat

La sinceritat, un cop més. No ho sé segur, però podria molt ben ser que ningú no sàpiga el que realment sent. Fins i tot és possible que ens sentim alleujats a causa de la mort d’algun ésser estimat i, en canvi, considerem que sentim pena, i això perquè senzillament sabem que és això el que s’ha de sentir, el que toca sentir, en ocasions com aquesta que dic. Convencionalismes. Com tot això de l’anomenada solidaritat. Que bones persones que som! Som solidaris en públic, amb totes les càmeres de televisió observant-nos. No és solidaritat el fet de fer-ne espectacle. És espectacle i prou. Estrelles rutilants que el condueixen, vanitat de vanitats. La caritat, la contribució, és tota una altra cosa. No cal que se sàpiga fins a quin punt ets bona persona. Quan te n’ufanes, deixes de ser-ho una mica. Més privadesa i més discreció, sisplau. Quan parlo amb sinceritat -deia Pessoa-, no sé amb quina mena de sinceritat parlo. I sóc, segurament, de manera sempre diversa un altre ben diferent d’un jo que no sé ni si existeix. ¿Què sap, realment, cadascú d’ell mateix? Sento creences que no tinc. M’exalten ànsies que repudio. No sóc, no estic fet, d’una sola peça. I la perpètua atenció que mantinc damunt mi mateix perpètuament m’indica traïcions de l’ànima a un caràcter que segurament no tinc ni és meu i que tampoc ella (l’anima) no creu que tingui. Sobredosi de sinceritat, potser. O potser no.

Per si de cas

Insisteixo, per si de cas. És d’espanyols dir cava en lloc de xampany. Si et serveixes del diccionari, veuràs que cava es refereix a aquell lloc del celler, generalment subterrani, destinat a la conservació i l’emmagatzematge del vi una vegada elaborat. Cava és un lloc, doncs, i no pas un líquid. I és paraula femenina, a més. Cert que el mateix diccionari esmenta una possible variant masculina, però aleshores et remet al mot xampany, molt més bonic i efectiu. Xampany: vi escumós criat en cava i elaborat a l’estil de la Xampanya. En algun moment els degué fer ràbia, no sé exactament a qui, l’èxit d’aquest líquid de Sant Sadurní, i d’altres indrets, i l’evident connotació francesa del mot. A casa mai no ha quallat el mot cava -pla, carrincló, impotent, tontaina- per referir-nos al xampany -agut, esplèndid, concret, contundent. Cava és com voler i no poder, llefiscós i sibilant. Hi ha una estètica del llenguatge i ens van ben entabanar. Els italians en diuen spumante, ja ho sé, i ells deuen saber per què. Em costa de creure, tanmateix, en cap imposició de la regió Champagne. I, si de veritat existí una tal imposició, el cert és que no vam estar gens de sort amb aquells als quals se’ls ocorregué aquest horror de cava que tant ha triomfat i triomfa entre els espanyols. Aquí encara Déu n’hi do els qui ens hi resistim i obrim sempre una ampolla de xampany. Francès (els més bons són francesos), català o italià, tant és.