Els monuments de les ciutats

No cal gran cosa per fer feliç una persona amb seny; als necis res no els satisfà; i aquesta és la raó, deia François De La Rochefoucauld, que explica que gairebé tothom sigui infeliç. Més endavant, Renard afegia que la felicitat consisteix a anar-li al darrere, a perseguir-la. Per exemple, mirar de menjar i de beure aproximadament bé, d’anar on tinguis ganes d’anar, de quedar-te on més t’interessi, de no queixar-te mai i, sobretot, de fugir com de la pesta dels principals monuments de les ciutats. I és ben cert que la processó em va per dintre.

Anuncis

“Jo, l’Estat, sóc el poble”

Miro cap al passat. No tinc paraules capaces d’expressar el sentiment envers totes les coses d’aquests dies que vivim. Ni aquells mots de Nietzsche en el sentit que anomenem Estat el monstre més fred que pugui existir, el monstre que menteix de manera del tot freda, la mentida que surt tothora dels seus llavis: “Jo, l’Estat, sóc el poble”, ni aquests mots, deia, no m’apaivaguen la ràbia ni la irritació. Miro cap al passat, doncs. Aquell dia de ja fa temps que deia que “veig a estones, de manera no continuada, la pel·lícula “La Classe” (2008). No acaba d’interessar-me del tot. Les coses, a França, van més o menys com aquí, sobretot a l’escola pública perifèrica. Tret, és clar, que els alumnes tracten de vostè i de senyor els seus professors i es posen drets quan un adult entra a l’aula. El director, Laurent Cantet, basa la pel·lícula en l’igualitarisme, és a dir, la basa en el picar pedra. Sabem perfectament de què va. Aquests nois de 14-15 anys, senzillament, no t’accepten, no accepten que pretenguis ajudar-los. En el fons, no es refien de ningú que vulgui preocupar-se d’ells. És com si ells mateixos es consideressin casos perduts. Veig només fragments de la pel·lícula perquè hi ha una cosa que s’hi ha interposat. L’article d’Enric Vila, Una altra Carta. No hi ha cosa tan sana com la de fer el ridícul, diu. Jo sempre havia sentit el contrari: sobretot no fem el ridícul. Però m’agrada que Vila sostingui que el ridícul oxigena la intel·ligència i la vanitat. Sí. Sobretot la vanitat. El ridícul com a antídot de la vanitat i com a forja de la capacitat de superació. No pot desarmar-nos el ridícul ni hem de tenir tanta por de fer-lo de tant en tant. Ens faríem massa petits i la gent que val, diu Vila, és la gent que s’ocupa de perseguir la seva llibertat i el seu estil, que no és pas una cosa viscuda sinó pensada. I aixecar-te quan caus, i esforçar-te, que l’esforç té sempre una recompensa. “La Classe” encara no s’ha acabat, sento de lluny el so dels diàlegs. Nois que no coneixen, ni els importa gens, què és el ridícul ni l’esforç, ni el caure, ni l’acte d’aixecar-se per ser millors. Desesperança de la pèrdua de tantes hores i de tants dies. De tantes vides inútils”.

Passi el que passi

M’interessa molt Roland Barthes (1915-1980) i tota la seva obra. Sé i recordo que avui fa 38 anys que una furgoneta el va atropellar, a París, quan anava cap al College de France, rue des Écoles, i que es va morir a causa d’aquest fet. N’hauria parlat segurament. Però, esclar, avui és Diumenge de Rams (de palmes i de palmons) i ben poques persones ho tenen encara present. I és que, a més, és el dia de la retenció del President Puigdemont a Neumünster (Schleswig-Holstein). Potser hauríem d’aturar-ho tot. I sortir d’una vegada, sortir no només d’aquest Regne d’Espanya sinó també d’aquesta Europa si tot això continua d’aquesta manera. Investim-lo. Investim Puigdemont com a President. Passi el que passi. Quin neguit! Quin malestar!

¿Dies sense data?

El temps dirà, diem. Sinó que el temps no parla ni diu res. El temps no se n’ocupa, de realitzar cap de les esperances que més o menys tots tenim. Senzillament fa la seva feina, no s’immuta, alça el vol, impertèrrit sempre. Res no passarà si res no fas. I el cas és que, pensant en tot això, trobo precisament un fragment de Sánchez Ferlosio que parla de la gentilesa que suposaria que algun qualsevol d’aquests organismes internacionals tan importants declarés una diada anual sense data. Hi ha diades dedicades a tot. ¿Per què no, doncs, la diada sense data? Ferlosio afegeix, tanmateix, que una cosa així resultaria tenebrosament sospitosa, tant per al calendari com potser fins i tot per al temps mateix, i conclou dient que una tal decisió, el dia sense data, suggeriria immediatament la idea d’un indult. Esclar, penso, que no és pas cap indult el que cal. L’indult suposa perdó de l’autoritat envers alguna falta o delicte que hagis comès. Una gràcia especial. No és cap indult el que fa falta. Tan sols el reconeixement que no són certes cap de les culpes, ni de les faltes, ni dels delictes imputats. Per destruir ja hi és el temps. Tot ho destrueix, el temps. I a tothom. El temps és un lladre (La Fontaine). I no hi ha manera de poder imputar-lo de res. ¿Dies sense data?

El manteniment de la merda estable

El Regne d’Espanya ja ho està, de trencat. No sé exactament quants som, 2 milions o més, no hi ha manera de saber-ho. No ens recuperarà mai més, aquest Regne que dic. Ve de molt lluny tot això i ara som on som. Ja Pla ho deixà escrit a les Notes Disperses II, que ara es diu “Fer-se totes les Il·lusions Possibles”: Espanya…és un embassament de merda d’unes proporcions generals fantàstiques…Fa l’efecte que les autoritats estan proposades que no es produeixi, en aquest mur que aguanta la merda, una qualsevol fissura, una resquícia qualsevol…Les autoritats no són més que els inspectors del manteniment de la merda estable. Més d’un i de dos murs han acabat caient, però. Quan hom menys s’ho esperava.

La fi del món

De moment, i fins que no es demostri el contrari, la fi del món és el moment en què et mors. Tant és el que digué Dostoiewski en el sentit que en el moment de l’eterna harmonia (la mort) esdevindrà alguna cosa sublim que donarà satisfacció a tots els cors, que aplacarà totes les indignacions i que donarà remei a tots els mals dels éssers humans i a tota la sang vessada; i que no sols aleshores es podrà perdonar, sinó fins i tot justificar tot allò que hagi succeït. Tant és. Quan deixes d’ésser-hi, ja no hi ets. La fi del món. Mentrestant, però, sents Arrimadas i succedanis i penses el que penses. Que Déu els perdoni. Si pot.

Setmana Santa de debò

Campament militar d’Alcalá de Henares. Gener-Abril del 1976, exactament fins a la jura d’aquella bandera a què ens obligava la mili d’aleshores. Franco feia dos mesos que era mort. Entre d’altres coses ben poc agradables, van ser 3 mesos de convivència fantàstica amb una persona que sempre recordo i que mai més no he tornat a veure. Si més no per a mi, fou amistat de la bona. La de vegades que ens van renyar i pràcticament castigar perquè entre nosaltres, naturalment, parlàvem en català, en què si no? Després, esclar, hi hagué la dispersió de les diverses destinacions. Em tocà El Pardo i després Leganés, Regimiento de Infantería Motorizada “Saboya” nº 6 que avui ja no hi és i em sembla que el van traslladar a Extremadura. M’és ben igual, de fet. El que no m’és de cap manera igual és aquesta persona que dic, David Jou i Mirabent,  avui científic de referència però també un poeta dels més refinats i grandiosos. Discreció personificada. Vivim el temps que vivim i justament tan a prop com som de la Setmana Santa aquest seu poema em sembla que els mots que conté no poden ser més exactes i més precisos ni tampoc més musicals, música de les paraules un cop més. 42 anys que no ens veiem, David. Però moltes gràcies de tot. No recordo, però, on et va tocar anar, a tu, després d’aquells mesos d’Alcalá. Bé, aquest poema que em sembla insigne:

DIUMENGE DE RAMS

Brisa de primavera als palmons i a la vida,
indignació sagrada flamejant al pensament,
la justícia corrompent-se en la mentida,
l’autoritarisme xipollejant en el ressentiment.

Setmana Santa de debò, doncs:
la de poders innobles que ofeguen la paraula,
que atien l’odi i que omplen les presons,
que volen l’exclusiva del banc i de la taula,
pròdigues en cops, eixorques en solucions.

Setmana Santa de debò, doncs:
no la d’ingènues cançons enamorades,
de creences ensucrades i de fes sense raons;
la setmana de la Creu, dels menyspreus i escopinades,
la de reis titelles i de lleis degenerades,
la de Déu prenent partit per les veus humiliades,
morint, ressuscitant…Setmana Santa fins al fons.