La lectura de debò

Que tothom acabi sabent llegir. Aquest seria l’objectiu més bàsic i important. I, si pogués ser, que alguns també acabessin trobant-hi gust i plaer. Aprendre a llegir, a saber interpretar i relacionar i valorar un text i les parts de què es compon. Segurament és per això mateix que el conte sembla el gènere ideal per introduir, a poc a poc, els alumnes -tan diversos- en la literatura. Els contes són breus i en general es poden llegir en poca estona. Aquesta brevetat, a més, permet poder anar controlant tots els fils que el componen, cosa que resulta molt més difícil i, d’entrada, més complicat amb les novel·les i ja no diguem amb la poesia. Conte, novel·la en miniatura que també se serveix de la narració, de la descripció i del diàleg i narra, igualment, fets protagonitzats per personatges i que ocorren en escenaris més o menys ficticis i amb referents que poden acostar-se també més o menys a llocs de la realitat. Tot és ficció, però. Ficció d’alguna manera emparentada, val a dir-ho, amb la poesia perquè, igual que aquesta, tendeix a la síntesi i molt sovint recorre als símbols. Transmetre gust i plaer, seducció i commoció. D’això es tractaria precisament malgrat la truculència dels embats d’escoles noves i succedanis d’ara mateix, literatura bandejada. I d’un poc més de silenci a les aules. Les persones que llegeixen callen i pensen, potser, en aquell quadern de notes de Txèkhov que contenia l’anècdota de l’individu que, a Montecarlo, va al Casino, hi guanya un milió, torna a casa seu, i se suïcida. Un relat de futur i encara no escrit. Un conte sempre conta dues històries, va dir Ricardo Piglia. La cosa previsible i convencional seria jugar-perdre-suïcidar-se. I en aquesta nota, encara no conte, el que hi ha és la intriga plantejada com a paradoxa. La història del joc i la història del suïcidi com a afers desvinculats en què una no té pas perquè ser conseqüència de l’altra. La vida és complicada i hi ha coses que em fa tot l’efecte que ja no ensenyem. La lectura de debò, per exemple.

Gairebé fa riure

Tot allò que ens allunya dels altres ens allunya de nosaltres. Una frase que pot semblar perfecta. I no només per la seva construcció formal sintàctica, impecable. També per tot allò que aporta de significat, de contingut per entendre’ns. Forma i contingut. Fa ja uns quants anys que la va escriure un amic d’aleshores. I el cas és que encara ara no trobo prou arguments ni per estar-hi a favor ni per estar-hi en contra. La frase sembla brillant. De vegades, però, m’he hagut d’allunyar d’algunes persones per tal d’estar bé amb mi mateix. O, si més no, així me n’ha fet l’efecte. De manera que, quan m’ha semblat que efectivament n’he quedat alliberat, no m’he notat gens lluny de mi mateix sinó al contrari. Però no acabo d’estar segur que aquest argument pugui refutar del tot la frase en qüestió. Perquè hi ha les persones estimades, íntimament estimades. Potser sí, aleshores, que la frase podria començar a adquirir un cert sentit versemblant. Perquè, si et sents allunyat de la persona que estimes, potser sí que pots aleshores també sentir-te allunyat de tu mateix. Estimar equivocadament, o pensar-t’ho. L’amor potser només pot començar a partir de l’amor que cadascú senti per ell mateix. Si no t’estimes tu mateix, és difícil que puguis estimar cap altra persona i lliurar-t’hi. I tampoc no estic segur, ara, que això signifiqui cap llum per desxifrar el sentit de la frase aparentment tan impecable. Deu ser un aforisme que, igual que molts d’altres, es pot llegir perfectament en sentit contrari. Gairebé fa riure i tot.

Modèstia a part

“No entreu aquí, hipòcrites, beats, / micos vells, impostors, embotits, / colltorts, babaus, que sou pitjors que els gots / i els ostrogots, precursors dels ninots, / infeliços, beguins, gripaus empantoflats, / captaires de guant blanc, crapulosos burlats, / befats, inflats, greixosos intrigants, / passeu de llarg per vendre les falòrnies.

Les falòrnies malvades / ens omplen les contrades / de grans perversitats; / i per la falsedat / ens embruten els cants / les falòrnies malvades.

No entreu aquí, picaplets insaciables, / escrivans devoradors del poble, / funcionaris, escribes, fariseus, / jutges vells que els parroquians decents / com a gossos lligueu amb la corretja; /  del patíbul traieu el vostre sou. / Beveu allí, no hi ha aquí cap excés / que al tribunal es mereixi un procés…” (Rabelais, Gargantua, cap LIV, extret, diu, d’una inscripció situada damunt la porta principal de Thélème).

Per cert, ¿sou gaire modest, vós? – Sí, molt. Però, modèstia a part, no teniu ni idea del que m’arriba a costar! I, això sí, que passeu una molt bona Diada!

 

Felices vigílies

“Espàrtac” un cop més, la pel·lícula de Kubrick i Kirk Douglas, 196 minuts. 12 milions de dòlars de pressupost, dòlars del 1960, any de l’estrena del film. La lluita de l’esclau per la llibertat personal i col·lectiva, estructurada aproximadament en cinc parts: la presa de consciència d’Espàrtac, la revolta, el triomf de l’esperança en la llibertat, la derrota i, finalment, la confiança en el futur. Pots matar-me, pots enterrar-me o convertir-me en pols, però no podràs desfer-te, al capdavall, dels milions que vindran darrere meu i que acabaran essent lliures. Fantàstics els retrats psicològics dels principals protagonistes: el valor d’Espàrtac (valor reflectit no només en el coratge per a la lluita, sinó també en el reconeixement de la pròpia ignorància i, per tant, en l’aspiració d’arribar a saber llegir, com està fet i en què consisteix el món, per què la lluna adopta formes diferents o d’on ve el vent, per exemple), l’enteresa de Varínia, la seva dona i mare del fill de l’esperança, esplèndida Jean Simmons, la prepotència de Cras (Laurence Olivier), la covardia de Batiato (Peter Ustinov) o el maquiavel·lisme intel·ligent de Gracus (contundent i genial, com sempre, Charles Laughton). No dic que “Espàrtac” sigui una obra mestra, no. Kubrick en té, segurament, d’altres de molt millors. Recordo ara “Atracament perfecte”, “Lolita”, “2001, una odissea a l’espai”, “La taronja mecànica”, “La resplendor”, o “La jaqueta metàl·lica”. I també el seu esplèndid últim llegat, “Eyes Wide Shut”. Però bé, al cap i a la fi, atès que no ahir havia de sortir de casa per a res i que totes les feines estaven al dia, em va semblar molt més profitós veure aquesta pel·lícula que no pas fer qualsevol altra cosa ara que som en vigílies de tot. I és que, “quan un sol home diu ‘no obeiré’, Roma es posa a tremolar”, o, “¿que et fa por morir, Espàrtac? –Tanta com me’n va fer el fet de néixer”, coses com aquestes em semblen que són les que més faciliten el desig d’això mateix, d’unes felices vigílies.

Neguit i fervor

Ironia, sarcasme, paròdia, sàtira. Totes aquestes coses que tanta falta fan. I el fervor sobre el qual escriu Muñoz Molina referint-se a l’obra d’Adam Zagajewski. I la bellesa i la inspiració que només prové de l’esforç i la dedicació a la feina que fas. Cert que segurament sense fervor no hi ha res que valgui la pena. La saviesa és, però, tota una altra cosa a la qual potser no s’hi arriba mai i menys encara de jove. No. A la saviesa no s’hi arriba mai de jove. De jove el que hi ha, per exemple, és l’aprenentatge per a la plenitud de la pràctica amorosa. Aquest neguit constant. Aprendre que tot el que puja, encabat, baixa. L’oscil·lació. Oscil·lem , després, del molt al poc, i del poc al no-res definitiu, quan la mort només pot matar-nos, aquesta mort que no podem mai experimentar perquè només podem veure que són els altres els qui es moren i perquè la mort no és realment un succés de la vida. Recordo aquest savi fragment de David Lodge,  arribat ell ja a la saviesa, en aquest llibre seu que es diu La vida en sordina. “Aquella nit no intentàrem fer l’amor, però sí que ens acaronàrem fins a sucumbir còmodament a la son, jo amb la mà entre l’escalfor de les seves cuixes. Penso que un dia o altre la nostra vida sexual quedarà reduïda a tan sols això, suposo, si arribem a viure prou. I caldria acceptar aquesta idea com a infinitament preferible a l’absència de cap contacte en absolut. Confio, però, que tot plegat trigui molt encara a arribar”. Tant de bo. M’adono que és una sort haver abandonat ja definitivament la joventut, però no pas encara les ganes de viure ni el neguit. El neguit i el fervor que mouen el món.

Un espai tancat

Just a quatre dies que comenci el curs escolar -fa, per cert, quatre anys que ja directament no hi seré-, recordo les paraules del periodista, assagista, historiador i, segons com, també pedagog francès, Jacques Julliard, que ja té 84 anys, en el sentit que l’escola, en essència, és o hauria de ser un espai tancat, un lloc de no-dret i de no-democràcia i que només amb aquests requisits pot esperar-se’n que sigui també un lloc de no-violència. Afegia que aquestes veritats són dures per a la sensibilitat d’ara mateix, una sensibilitat fonamentada en la ideologia igualitària i el pedagogisme compassiu. Bé. El que vull dir és que paraules com aquestes les aprofità Alfred Sargatal, acs i sempre en el record, per fer veure que el fet d’ensenyar -o fer que d’altres aprenguin, tal com diuen alguns de manera més políticament correcta, només faltaria!-, és sempre, ens agradi o no, un tipus d’imposició, un acte violent que es realitza d’acord amb un pacte democràtic previ entre els tres elements implicats: les famílies, els tutors, el professorat i l’administració o les autoritats educatives. Si aquest pacte no apareix i no s’accepta que l’educació, i l’ensenyament, és una acció que democràticament s’exerceix sobre la persona que ha de ser educada, no ens ha d’estranyar que cada dia hi hagi més professors, i professores, fent cua als consultoris psicològics i psiquiàtrics, presos tots ells d’unes depressions de cavall. O això o, afegeixo, que senzillament dimiteixin i passin de tot i es limitin tan sols a cobrir l’expedient. Però tornem a Julliard i als articles seus a Le Nouvel Observateur entre l’1 i el 7 de febrer del 1996: “S’ha volgut obrir l’escola a la vida, cosa que no vol dir res, però és la vida la que s’hauria d’haver obert als valors de l’escola. S’ha pretès obrir l’escola als valors de la vida i només se l’ha obert als valors de la tele i dels ginys electrònics, a la droga, a la corrupció, a l’extorsió, a la violència, a l’obscenitat i a l’estupidesa, de manera que és aquesta i no cap altra l’obertura que ha anat donant a poc a poc els resultats que ja tothom coneix. Si l’escola ha de ser la imatge de la vida, aleshores caldria estimar-nos més el model que no pas aquesta còpia tan fràgil i inútil i anar fins al final d’aquesta lògica tan inepta: tancar les escoles i deixar els nois i les noies al carrer.

Provocació, esclar. A quatre dies de la represa. Fa temps que tot això va deixar de ser tingut en compte i no sembla pas que hi hagi cap intenció de redreçar res. Educar ja no és reprimir. Ho és tot excepte això. Tot és en mans del caprici de cada moment i ja no afegiré, d’altra banda, la meva veu a la veu dels qui en saben més i poden viure-ho tot, i potser patir-ho, des de dins senzillament perquè hi tenen accés. Jo no. Lo meu és tan sols un desig, un desig de redreçament de les coses i també el desig de sempre, el de poder ser, senzillament, jo mateix, de vegades, sempre que puc, amb un somriure als llavis i, si no, més sèrio que un cagarro, fart aquests dies de tantes qüestions d’ordre i de tantes miserables reconsideracions, més enllà de mitjanit, després d’haver-ho hagut de fer i de presentar-ho tot, no hi havia cap altre remei, d’esquitllentes.

Les persones que llegeixen callen

És possible que a alguns de vostès tot plegat els sembli desmesurat. No pas a mi. A mi em sembla una de les definicions més precises i emocionants de la literatura. Crec que la nostra vida és als llibres. La nostra vida ha estat ja relatada i explicada al llarg de tot el procés històric que arrenca en el moment que hi va començar a haver paraula escrita. No és una vida unitària. Són fragments de vida que, units, componen la nostra. Saps que ets davant d’un gran llibre quan allò que s’hi explica notes que ha format des de sempre part de tu mateix i en aquell moment una guspira, intensa però fugaç, il·lumina la teva veritat, el teu bri de veritat. A “La Muntanya Màgica” (pàgines 719 i 720 de l’edició de La Butxaca), el personatge Settembrini -sempre el mateix, quin vici i quina mania!- diu: “…es tractava de la literatura com a impuls de la humanitat, de l’esperit de la literatura com a esperit mateix, el miracle de la unió anàlisi-forma. Era aquest, el que desvetllava la comprensió de tot allò humà, el que eliminava prejudicis i convenciments necis, el que portava l’honestedat, l’ennobliment i la millora del gènere humà. Creant el refinament i el sentit morals més extrems, lluny de fanatitzar educava en el dubte, en l’equitat, en la tolerància, tot i que tolerància aplicada al mal esdevé sempre un crim. L’efecte purificador i santificador de la literatura, la destrucció de les passions a través del coneixement i de la paraula, la literatura com a via de comprensió, de perdó i d’amor, el poder alliberador de l’idioma, l’esperit literari com el fenomen més noble de l’esperit humà en general, tants i tants literats com a persones envejables.” Sí, així parla el personatge Settembrini, que sempre em sembla lúcid, en aquest episodi del llibre de Mann. He de dir que, a la que m’he sentit perdut, enfonsat fins i tot en el forat més profund del més profund dels pous, sempre fins ara l’agafador, aquest flotador que tantes vegades necessitem per no acabar ofegats del tot en aquest mar d’estupidesa que ens envolta, ha estat per a mi un llibre, un poema, una paraula dita, llegida i escoltada, aquestes paraules de Settembrini per exemple. Definició desmesurada per a alguns, potser, no ho sé. El món, però, suposo que encara es deixa dividir entre les persones que llegeixen i les que no llegeixen. I és difícil donar consells. I Impartir lliçons de literatura segurament no serveix de res. Com a molt, et puc dir els llibres que he rellegit i els escriptors que més m’han agradat. En fi, les persones que llegeixen callen, i no fan soroll. I recorda que hi ha aquella petita escultura a l’entrada de la zona de vianants de Rotterdam. Una figura femenina asseguda amb un llibre a les mans i en posició de lectura. “La dona que calla”, es diu l’escultura. Podria ser també un home, tanmateix.