Un viatge dels més bons

Viatges d’estiu. De moment, que sàpiga segur, Andalusia, 13 dies. Per feina, naturalment. No viatjaria pas si no fos per feina. Més de 300 viatges, dec haver fet. I sempre per feina, de guia turístic. Sense cobrar, és a dir pagant, tan sols un, n’he fet, i va ser al Marroc, l’any 89, naturalment sota la batuta magistral d’en Pep Quintana. Ja fa temps de tot plegat. Si no fos per feina, no cal dir que el que faria seria quedar-me a casa, tan a la fresca com pogués, i llegir. Al capdavall també llegir és viatjar. I allunyat, a més, de tota multitud, de tota congregació i de tota confraria. Qualsevol bona lectura és igual que un viatge dels més bons, aquells que es fan fora de temporada i amb les màximes condicions de comoditat que la teva butxaca pugui permetre’t. Tornar a Rulfo i al seu Pedro Páramo, per exemple, tal com recorda avui mateix, de manera esplèndida, Josep M. @fonalleras. Tot de dubtes i d’interrogants més que no pas, segurament, aquelles lectures en què et reconeixes massa fàcilment i que et reafirmen tan sols en les teves pròpies conviccions. Llegir per viure, llegir per a no-res, ara que és temps d’estiu i potser en tenim més, de temps. Llegir, també, sense cap projecte ni finalitat. I molt menys, encara, per fer-te veure. Ni per informar-te. Llegir a la recerca d’informació no és llegir. En fi, que passarem calor, lògicament, a Andalusia, molta calor. Una calor que suportarem, però, amb la resignació que el viatge el fem per feina.

Tota idea de pecat

El que deia és que, si t’enamores, tard o d’hora acabes patint. I d’acord que al principi tot és la mar de bonic. Et fa l’efecte que tot és nou. Fins que, esclar, al cap d’un any no tens manera d’entendre per què tot et semblava tan nou. Per cert, atès que em recrimines tantes coses, ¿a tu cada quant et sembla que ens hauríem d’enamorar? ¿Cada dos anys, dius? ¿Tan sovint?  ¿No et sembla que aleshores la cosa es convertiria en tota una feinada en lloc del plaer de la plenitud que suposadament hauria de comportar? Bé, no em facis cas, no pretenc pas atabalar-te. Això sí: de tant en tant t’aniria bé recordar Flaiano, sobretot quan afirmava que vosaltres, les dones (casades), en general us estimeu més el matrimoni que no pas el marit que teniu. Jo no ho sé, vull dir que no sabria pas què dir-hi. Però pensa-hi, sisplau.

D’altra banda, i segons com, encara hi ha entre nosaltres qui identifica tota idea de pecat amb el sexe, el sisè manament, i aleshores es pensen que l’infern és aquell lloc on, més bé o més malament, s’organitzen orgies més aviat doloroses però que tot i així resulten divertides tan sols pel fet que els pecadors van despullats. Vull dir que així d’incomptables són els errors diaris extrets del Diari del Errors, al qual sempre torno. Flaiano grandiós.

Estiuejar

Aquests estius d’ara que ja no tenen res a veure amb aquells altres del passat. I no ho dic pas a causa de la temperatura. De calor, n’ha fet sempre i, a més, ran de mar barrejada amb la tan habitual humitat enganxifosa. No. Res de tot això no ha canviat. Més aviat es tracta dels estius de la canalla que ara és portada als anomenats casals (d’estiu) durant 10 o 15 dies, i prou. I es tracta també d’una altra cosa: ja no hi ha colònies d’estiuejants, aquelles famílies que s’instal·laven aquí a la vila a partir de Sant Joan i s’hi estaven moltes vegades ben bé fins a la Mercè. El marit, mentre no tenia vacances, el que feia era anar i tornar cada dia que fos laborable. Aquelles famílies i els fills. Els fills amb qui de vegades ens barallàvem -els pijos de ciutat, els dèiem-, però amb qui també compartíem festes i passejades i, fins i tot, campionats de ping-pong, del tot suats i amarats. I les noies -aquelles piges també- de les quals ens enamoràvem fins al punt de perdre l’oremus a la que arribava el dia que, acabat l’estiu, se’n tornaven ja a ciutat mentre nosaltres quedàvem aquí al poble els dies oberts i sense besos i amb el record constant i punyent d’aquell cos i d’aquella pell mig del sol, mig de la lluna.

Ja dic, però, que tot això s’ha ben acabat. Ara l’imperatiu social és tot un altre. El viatge, el fet de viatjar. Què!, ¿on aneu aquest estiu de viatge? Exactament com si allò que havia estat excepcional ara s’hagués convertit en norma o fins i tot obligació, l’obligació d’anar on sigui i millor com més llunyà i exòtic resulti. Molt bé. El que passa és que els viatges veritables són aquells que sempre sorprenen. Perquè, si no, si no et sorprèn, si allò que veus i perceps no t’altera, senzillament és com si no t’haguessis mogut de casa i et limitessis exactament a turistejar tot enduent-te, com diem al meu poble, el campanar a l’esquena i a convertir el suposat viatge en un simple trasllat que no et proporciona cap experiència i en què, de tanta quotidianitat, la rutina -una de diferent, però rutina al cap i a la fi- se t’imposa novament i només veus, o t’ensenyen, allò que suposadament s’ha veure i segons allò que algú ha decidit i establert que vegis, sorpreses incloses. Vull dir que, si, en tornar, res en tu no ha canviat ni s’ha transformat, si d’alguna manera no et sents ja tot un altre, no ho dubtessis pas: és com si el viatge que dius mai no hagués existit. I, sisplau, no m’ensenyessis pas ni fotos ni videos, t’ho prego, i pensa, a més, que t’ho demana fervorosament un que procura tan sols estiuejar. Un estiueig que d’acord que ara és ja de tot l’any.

La fantasia de l’amant

Diria que no és possible la gelosia si no estàs enamorat. I que l’enamorament és un patiment. Ja hi hem passat i sabem perfectament de què es tracta. Pensava ara en l’Albertina de Proust, molt més hàbil quan deia la veritat que no pas quan l’amagava. Segurament perquè la gelosia que treballa sobre suposicions com a mínim troba el consol de la fantasia i, també, la possibilitat d’una negació. Ara: la que treballa sobre fets reals, sobre coses que t’expliquen que han passat de veritat i amb tots els detalls, però sense que la noia protagonista que t’ho explica experimenti cap disgust ni fingeixi cap penediment -senzillament t’ho explica per establir la veritat i per narrar-se ella mateixa i mostrar-se, així, tal com és-, aquesta gelosia que dic és horrible, terrible. Tot et va en contra quan això ocorre. Exactament igual que a l’amant d’Albertina. Tot en contra. Perquè per a ella tot allò, aquelles històries amb altres homes, no representa sinó història passada, una part d’ella mateixa que no pot amagar i de la qual no pot tampoc renegar, exactament igual que cap de nosaltres no podem negar l’existència de les mans ni del peus nostres, ni aquelles males notes que sempre trèiem en l’assignatura de matemàtiques. És la fantasia de l’amant la que culpa Albertina, però ella ara ja ni tan sols es jutja i, d’aquell passat, ja no n’obté cap satisfacció. Són coses que simplement són, o han estat, i res més. ¿O és que potser retrauries, a la méteo, aquelles tempestes ja llunyanes de l’any passat? De manera que mira-t’ho com vulguis, però enamorar-se significa també tota aquesta mena de dubtes i de patiments. I potser d’humiliacions. I escolta: si de veritat t’agrada aquella persona, el que has de fer és aprendre a callar; no cal explicar-ho tot. Hi ha sinceritats que maten.

Llegeixo aquesta frase: “Desapareguts els déus, àngels i dimonis comparteixen el mateix destí. Rafael Argullol comentant avui, brillant com sempre, El Dimoni Assegut (i malenconiós, tal com diu el títol de l’article), de Mikhail Vrubel.

Així ho ha volgut el poble

No és a través de consultes populars que s’ha de decidir, per exemple, on ha d’anar a parar la nova biblioteca pública, ara que es veu que s’ha fet petita la que tenim des de fa tant de temps. No he estat mai usuari de cap biblioteca i he estat de sort d’haver-me pogut permetre d’adquirir els llibres que a cada moment m’ha semblat que valien més la pena. I així la biblioteca sempre l’he tinguda a casa. De manera que, particularment, tant se me’n dóna i m’és ben igual on ara es decideixi instal·lar aquest nou espai de llibres, i no només de llibres -cada vegada, per cert, hi ha més de tot, a les biblioteques, i massa sovint allò que més hi manca és el silenci fonamental, diguem-ho clar. Però vaja, el que vull dir és que no em sembla que aquesta mena de decisions hagin de dependre de cap consulta popular. És responsabilitat del govern dels municipis, i dels tècnics corresponents. Per això hi ha eleccions i per això són votats i escollits. I també per això cobren el sou que els correspon. I no pas per treure’s el mort de sobre a la mínima que apareix un dubte o una indecisió. Perquè, esclar, després, si la cosa no surt bé, resulta massa fàcil sortir dient ah, és que així ho ha volgut el poble. Sinó que en general el poble no sap res, home! I, a més, cadascú va a la seva i agradar a tothom ja sabem que és impossible. No passa res, per tant, i no és pas que no hi hagi confiança. Només demano una cosa: que no em feu perdre més el temps en consultes d’aquesta mena i que us mulleu un poc de tant en tant, benvolguts alcaldes i regidors dels municipis. Per l’amor de Déu.

Una de les fal·làcies més grosses

Se’m fa difícil evitar de pensar si, amb tot això de l’escola nova i tots els romanços que comporta, en el fons no es deu tractar sinó d’abolir l’ofici de mestre, l’ofici de professor. I que tot passin a ser monitors, orientadors. Potser és ja massa tard, però faria molta falta, primer de tot, recuperar a les escoles i instituts la disciplina i l’autoritat. L’autoritat de mestres i professors. Encara n’hi ha de bons. Cada cop menys, però encara n’hi ha de bons i són aquests els qui haurien de servir de models d’aquells que cada curs s’hi van incorporant. I abolir l’igualitarisme, aquest frau. Per aprendre cal esforç i voluntat i és del tot evident que, si deixem que siguin els alumnes que escullin què fer segons el seu lliure albir, senzillament cap esforç ni cap voluntat no es produiran. No sé quin propòsit tan obscur es deu amagar darrere el fet que sigui l’alumne qui decideixi el que vol fer. No és fàcil aprendre de lletres i de números. Demana esforç, molt d’esforç. I, si des de la mateixa Primària no s’ensenya ni s’aprèn a ser ordenat i endreçat i respectuós i, a més, a acceptar l’autoritat del mestre, resultarà ja gairebé impossible que tot això passi més tard. Sí, anem per un camí del tot equivocat i aquesta metodologia que alguns pretenen implantar el que fa és allunyar de les aules els professors més competents, mancats com se senten de la imprescindible confiança envers ells i els seus criteris. Ho hauríem de dir amb la veu ben alta: l’anomenada nova pedagogia és una fal·làcia de les més grosses. Els nens han d’aprendre continguts i no pas a fer projectes a través d’aquest ditxós aprendre a aprendre dels nostres pecats. ¿O és que potser et penses que, pel sol fet que diguis als teus alumnes que preguin les seves pròpies decisions, ells tot sols sabran fer-ho? ¿Amb quina base?

Però és que després encara hi ha la cosa dels exàmens que sembla que tenen també els dies comptats. Com si els adults, en les feines que fem, no tinguéssim sempre dates límits i moments precisos de complir tots els deures i responsabilitats! És des de sempre que amb els exàmens els nens aprenen -més ben dit, aprenien, ara tot són facilitats- a responsabilitzar-se i a saber què vol dir el neguit de veure com se’n sortiran. Tal dia i a tal hora hi ha examen. I pobre de tu que no t’hi presentis. No presentar-se a una prova té conseqüències, ha de tenir-ne. No te la repetirem pas per a tu solet. Que lluny que queda tot això! Perquè els exàmens -també la paraula fa por- el que fan és ajudar a desenvolupar hàbits sistemàtics de feina i d’estudi. I no cal tampoc que n’hi hagi cada setmana. No estaria gens malament, per cert, tornar als exàmens trimestrals, tres mesos de matèria acumulada. I, després, per acabar, als finals.

Però què va, què va! Cap esperança, de moment, que la cosa es redreci. Un professor d’Història de Santa Coloma castigat, per la direcció del centre, a no impartir més la matèria de batxillerat perquè es veu que ha suspès massa alumnes. Per acabar-ho d’adobar.

Lliure albir

Massa subjugat a la pantalla aquests dies. Com si no hi hagués vida més enllà. Precisament veig que en parla el filòsof Éric Sadin, que està convençut que allò que coneixem amb el nom de lliure albir corre el risc de desplomar-se a causa de la molt més que eficaç intel·ligència artificial i de la seva manifesta voluntat de conquerir la manera nostra de comportar-nos. I el perill, per tant, que a poc a poc vagi desapareixent aquella humana manera de ser basada en la capacitat de definir-nos de manera lliure i d’actuar amb responsabilitat. Som, segons ell, en aquesta deriva. I segurament té raó. Ara bé, no ens hauríem pas de confondre. El que entenem per lliure albir no és pas el mateix que la llibertat. Lliure albir és la facultat de la voluntat per decidir de manera lliure, lliurement. La llibertat és sempre orientada al bé i, per tant, primer ha d’haver sabut de manera nítida distingir el bé del mal. En el mal no hi ha possibilitat de llibertat, només n’hi ha d’esclavitud. El lliure albir, en canvi, és més basat en la voluntat, en la capacitat de decidir independentment de la cosa elegida. La indiferència, per exemple. L’home és lliure segons l’ús bo o dolent que faci del lliure albir (Sant Agustí). Una qüestió de la voluntat. Voluntat que és justament el que apareix ara amenaçada per aquesta intel·ligència artificial de tants i tants de ginys que ens la sotmeten, que és exactament del que parla Sadin. Uff, quin rotllo avui. Plego. Em sento massa sotmès.