Passi el que passi

M’interessa molt Roland Barthes (1915-1980) i tota la seva obra. Sé i recordo que avui fa 38 anys que una furgoneta el va atropellar, a París, quan anava cap al College de France, rue des Écoles, i que es va morir a causa d’aquest fet. N’hauria parlat segurament. Però, esclar, avui és Diumenge de Rams (de palmes i de palmons) i ben poques persones ho tenen encara present. I és que, a més, és el dia de la retenció del President Puigdemont a Neumünster (Schleswig-Holstein). Potser hauríem d’aturar-ho tot. I sortir d’una vegada, sortir no només d’aquest Regne d’Espanya sinó també d’aquesta Europa si tot això continua d’aquesta manera. Investim-lo. Investim Puigdemont com a President. Passi el que passi. Quin neguit! Quin malestar!

¿Dies sense data?

El temps dirà, diem. Sinó que el temps no parla ni diu res. El temps no se n’ocupa, de realitzar cap de les esperances que més o menys tots tenim. Senzillament fa la seva feina, no s’immuta, alça el vol, impertèrrit sempre. Res no passarà si res no fas. I el cas és que, pensant en tot això, trobo precisament un fragment de Sánchez Ferlosio que parla de la gentilesa que suposaria que algun qualsevol d’aquests organismes internacionals tan importants declarés una diada anual sense data. Hi ha diades dedicades a tot. ¿Per què no, doncs, la diada sense data? Ferlosio afegeix, tanmateix, que una cosa així resultaria tenebrosament sospitosa, tant per al calendari com potser fins i tot per al temps mateix, i conclou dient que una tal decisió, el dia sense data, suggeriria immediatament la idea d’un indult. Esclar, penso, que no és pas cap indult el que cal. L’indult suposa perdó de l’autoritat envers alguna falta o delicte que hagis comès. Una gràcia especial. No és cap indult el que fa falta. Tan sols el reconeixement que no són certes cap de les culpes, ni de les faltes, ni dels delictes imputats. Per destruir ja hi és el temps. Tot ho destrueix, el temps. I a tothom. El temps és un lladre (La Fontaine). I no hi ha manera de poder imputar-lo de res. ¿Dies sense data?

El manteniment de la merda estable

El Regne d’Espanya ja ho està, de trencat. No sé exactament quants som, 2 milions o més, no hi ha manera de saber-ho. No ens recuperarà mai més, aquest Regne que dic. Ve de molt lluny tot això i ara som on som. Ja Pla ho deixà escrit a les Notes Disperses II, que ara es diu “Fer-se totes les Il·lusions Possibles”: Espanya…és un embassament de merda d’unes proporcions generals fantàstiques…Fa l’efecte que les autoritats estan proposades que no es produeixi, en aquest mur que aguanta la merda, una qualsevol fissura, una resquícia qualsevol…Les autoritats no són més que els inspectors del manteniment de la merda estable. Més d’un i de dos murs han acabat caient, però. Quan hom menys s’ho esperava.

La fi del món

De moment, i fins que no es demostri el contrari, la fi del món és el moment en què et mors. Tant és el que digué Dostoiewski en el sentit que en el moment de l’eterna harmonia (la mort) esdevindrà alguna cosa sublim que donarà satisfacció a tots els cors, que aplacarà totes les indignacions i que donarà remei a tots els mals dels éssers humans i a tota la sang vessada; i que no sols aleshores es podrà perdonar, sinó fins i tot justificar tot allò que hagi succeït. Tant és. Quan deixes d’ésser-hi, ja no hi ets. La fi del món. Mentrestant, però, sents Arrimadas i succedanis i penses el que penses. Que Déu els perdoni. Si pot.

Setmana Santa de debò

Campament militar d’Alcalá de Henares. Gener-Abril del 1976, exactament fins a la jura d’aquella bandera a què ens obligava la mili d’aleshores. Franco feia dos mesos que era mort. Entre d’altres coses ben poc agradables, van ser 3 mesos de convivència fantàstica amb una persona que sempre recordo i que mai més no he tornat a veure. Si més no per a mi, fou amistat de la bona. La de vegades que ens van renyar i pràcticament castigar perquè entre nosaltres, naturalment, parlàvem en català, en què si no? Després, esclar, hi hagué la dispersió de les diverses destinacions. Em tocà El Pardo i després Leganés, Regimiento de Infantería Motorizada “Saboya” nº 6 que avui ja no hi és i em sembla que el van traslladar a Extremadura. M’és ben igual, de fet. El que no m’és de cap manera igual és aquesta persona que dic, David Jou i Mirabent,  avui científic de referència però també un poeta dels més refinats i grandiosos. Discreció personificada. Vivim el temps que vivim i justament tan a prop com som de la Setmana Santa aquest seu poema em sembla que els mots que conté no poden ser més exactes i més precisos ni tampoc més musicals, música de les paraules un cop més. 42 anys que no ens veiem, David. Però moltes gràcies de tot. No recordo, però, on et va tocar anar, a tu, després d’aquells mesos d’Alcalá. Bé, aquest poema que em sembla insigne:

DIUMENGE DE RAMS

Brisa de primavera als palmons i a la vida,
indignació sagrada flamejant al pensament,
la justícia corrompent-se en la mentida,
l’autoritarisme xipollejant en el ressentiment.

Setmana Santa de debò, doncs:
la de poders innobles que ofeguen la paraula,
que atien l’odi i que omplen les presons,
que volen l’exclusiva del banc i de la taula,
pròdigues en cops, eixorques en solucions.

Setmana Santa de debò, doncs:
no la d’ingènues cançons enamorades,
de creences ensucrades i de fes sense raons;
la setmana de la Creu, dels menyspreus i escopinades,
la de reis titelles i de lleis degenerades,
la de Déu prenent partit per les veus humiliades,
morint, ressuscitant…Setmana Santa fins al fons.

Lectures de l’adolescència

Jo no sé, amics, si el món ha estat mai millorat o si sempre ha estat igualment un lloc bo o igualment un lloc la mar de dolent. No ho sé i la veritat és que sento curiositat per aquesta qüestió. En canvi, el que sí que em sembla saber és que si el món algun cop ha estat millorat pels ésser humans que hi han viscut, si mai el món s’ha tornat més viu i més alegre, i més arriscat i divertit, no ha estat pas a causa d’aquests que podríem dir-ne milloradors, sinó més aviat per aquells veritables egoistes, egoistes en el sentit més positiu de la paraula, dels quals m’agrada tant parlar-vos. Formals i veritables egoistes que no coneixen cap meta ni cap objectiu ni cap designi, que es conformen a viure i a ser ells mateixos. Primer els deures i el mèrit, després, si de cas, els drets que tot això comporta. No em sembla pas que el món hi sigui per ser millorat. Sou, som, aquí per ser nosaltres mateixos. Sigues tu mateix i aleshores potser sí que el món serà ric i bell. Però si no ets tu mateix, si ets mentider i covard, el món serà pobre i aleshores et semblarà necessitat de millora. (Extret d’unes consideracions de Hermann Hesse sobre el retorn de Zaratustra, aquelles lectures de l’adolescència).

M’he girat dos cops

La política és gairebé tan emocionant com la guerra i, per cert, no menys perillosa. Paraules de Churchill, que afegia que durant la guerra pot ser que et matin, però només podran matar-te un sol cop, un d’únic. En canvi, al camp de la política et poden matar moltes i moltes vegades.

I és potser per aquesta raó que ja fa temps que m’estimo més llegir coses com aquesta que Kafka deixà escrita al seu Diari del 19 de novembre del 1913: …Camino expressament pels carrers on hi ha putes. M’excita passar pel seu costat, aquesta possibilitat llunyana però al capdavall real d’anar-me’n amb una d’elles. ¿Que potser és una roïnesa? Potser. Però no conec res que m’agradi tant i, quan ho faig, en el fons em sembla ben ingenu i gairebé no en sento cap penediment. Només trobo desitjables les que són grasses i fetes i que porten aquells vestits tan antiquats però, fet i fet, luxosos perquè hi duen tants de farbalans. És probable que una d’elles ja em conegui. Me l’he trobada aquesta tarda, encara no anava vestida de professional ni tenia els cabells esbullats, no duia barret, duia una brusa semblant a la de les cuineres i traginava un fardell, potser el portava a ca la bugadera. Ningú no li hauria sabut descobrir cap gràcia. Només jo. Ens hem mirat un instant. Aquesta nit -mentrestant havia començat a fer fred- l’he vista dins un abric estret de color marró grogós a l’altra banda del carreró que dóna a la Zeltnergasse on ella fa el carrer. M’he girat dos cops per mirar-la, ella també m’ha vist però, de fet, me n’he allunyat al cap de poc…He de frenar-me tot i que sé que no he arribat, encara, al límit de les meves forces.