Una forma més de la follia

Follia. Ara sembla que el Govern d’Espanya no vol que el Consell (de València) s’adreci, en valencià, al Govern català ni tampoc al balear. Diuen que el valencià és una llengua que només és cooficial al País Valencià (perdó, Comunitat Valenciana, només faltaria!) i que de cap manera no ho és ni a Catalunya ni a les Illes Balears. És a dir, que tot sigui pel foment de la ignorància i de la mala bava. Res de nou. Són folls. Folls malintencionats a qui, per cert, no se’ls podria aplicar de cap manera aquella dita de Frassineti que diu que hi ha una forma de la follia que consisteix en la pèrdua de tot excepte de la raó (i de l’enteniment). Perquè esclar que ho saben, i en són ben conscients, que la llengua és la base de tota identitat. Una identitat, la nostra, que els fa nosa i que, per això mateix, la volen no només migpartida sinó també, i sobretot, sotmesa i subjugada en nom, diuen, d’una Sagrada Unitat (castellana) que em fa pensar en Portugal i en tota la resta de colònies que han anat perdent al llarg del temps i de la Història. I no ens penséssim pas, però, que n’hi ha prou amb la intel·ligència si no va sempre acompanyada de tensió, de tota la tensió que ens cal.

Flors de foc

Missatge d’en Santi, (que per molts anys, per cert, justament en aquesta diada on som): has de veure Hana-Bi, aquest vespre. Flors de Foc, de Takeshi Kitano, grandiós, any 1997. I reconec que al principi em costà i vaig haver d’insistir-hi amb paciència, el muntatge és el·líptic i amb una aparença del tot desendreçada. Però després sí, després t’arriba l’aroma de la flor i la ferotge abraçada del foc. I el silenci. Quan no tens res a dir val més que callis i observis. Observa. La pèrdua d’una filla de cinc anys, l’amic i company en cadira de rodes a causa d’aquell accident o incident, la dona que tant t’estimes, amb malaltia terminal. Observa. Les mirades del silenci i els somriures. Aquest clam desesperat per la vida i, tot i així, la més que brutal voluntat de suïcidi. No serveix de res que reguis flors mortes ni, tampoc, que descarreguis l’arma damunt d’aquell cadàver. Hana-Bi, per cert, encara hi és, a la programació de TCM.

La memòria del lector maliciós

Un llibre que t’agradi, una llibreta, un llapis i una ploma de tinta blava. Aquests estris. El llapis per subratllar i anotar als marges de les pàgines del llibre i la ploma per escriure a la llibreta tot allò que et sembla que t’ha de servir de recordatori. Coses fixades al paper i, si pot ser, també a la memòria. Més de 40 anys, hores d’ara, prenent notes després d’aquell primer detonant que fou Hermann Hesse, encara no sé ben bé per què. Coses que m’he anat fent meves sense cap altra pretensió que no hagi estat la del plaer i la música de les paraules. Perquè, després, escriure és tota una altra qüestió. Escriure, vull dir, sense cap afany de transcendència, tan sols aquest vici. Hi ha, per cert, en aquest sentit, en el sentit de tots aquells que sí que pretenen notorietat, audiència i com més lectors millor, l’anotació de Flaiano, regla general, que diu que, quan escriguis un article, un relat, un text qualsevol, el que has de fer és deixar passar com a mínim un parell de dies abans de donar-lo per enllestit i definitiu (al capdavall, ¿què hi ha, de definitiu, a la vida?) i d’enviar-lo a qui sigui que l’hagis d’enviar. Un parell de dies. Recorda que no hi ha res que et desmoralitzi més i que més et llevi el suposat plaer d’escriure que el fet de veure impresa, a nom teu, una cosa inexacta i imprecisa. Un poc més de paciència, doncs, és el que et cal; i cap pressa. Només així aconseguiràs plasmar més bé i de manera més exacta i precisa tot allò que pretens expressar i fer que com a mínim resulti llegible. Recorda, i tu ho saps de sobres, que un relat dolent, un de sol, n’anul·la deu de bons i que la memòria del lector maliciós (hi ha lectors maliciosos, sí!) és més forta davant d’exercicis mediocres, o directament dolents, que no pas davant dels bons. Aquests li semblen indispensables, però no per aquesta raó reconeix més mèrit a qui els ha escrit. Els altres, aquests que et dic fets amb pressa i poca paciència, i que per tant no passen de mediocres, no fan sinó satisfer la seva (la d’aquests lectors maliciosos) necessitat de destrucció.

I alerta amb els negocis de totes aquestes empreses multinacionals que tot ho controlen. Món de sàdics i masoquistes. Ben bé com si l’única cosa que haguessis de fer fos decidir de quin dels dos bàndols formes part.

Potser ni quatre gats

Ens pensem qui sap què, però la veritat és que, fins que la qüestió més fonamental de totes i la que més ens distingeix com a país, és a dir la de llengua, no la tinguem assumida i deixem de dir i de sentir la quantitat de disbarats que com més va més apareixen als mitjans públics de més audiència, no tindrà per a mi cap interès separar-me d’Espanya, i menys encara si la llengua majoritària ha de continuar essent la mateixa que ho és ara i no fem res per capgirar la situació. Del tot fart, i fins al capdamunt, estic de tanta deixadesa i de tanta submissió mental. Fa exactament dos anys d’aquest L’*Atril que no tenim. Un text, per cert, que fa curt del tot tal com avui mateix recorda l’admirat escriptor i viatger Jaume Mestres les paraules del qual, amb el seu permís, em plau ara de reproduir:

“Si només fossin els periodistes esportius, rai! TV3 en va plena, de gent analfabeta en la llengua del país. En molts casos són gent que hi treballen des de gairebé el primer dia. I molts són “estrelles”! ¿De què serveixen els correctors lingüístics? La sensació és que se’ls rifen. ¿De veritat que no hi ha cap responsable amb prou autoritat que els exigeixi almenys el mateix compromís amb la llengua que es requereix als locutors de la BBC, per exemple? I exactament el mateix pot dir-se de Catalunya Ràdio. Jo diria que els que realment ens preocupem per la llengua som quatre gats. Hi un fet molt eloqüent que il·lustra de manera meridiana l’escassa o nul·la preocupació real de -diria jo- la majoria de catalans per la llengua pròpia. Quan siguem a casa d’un amic o d’un conegut fixem-nos en quin idioma té configurat l’ordinador. En el meu cas em trobo amb algunes sorpreses. Així com hi ha gent que per molt que digui i facin veure qui sap què, ja saps de quin peu calcen, d’altres de suposadament independentistes -d’estelada al balcó- tenen configurat l’ordinador i altres aplicacions electròniques, com ara la tauleta o el mòbil, en castellà. N’hi ha més dels que no ens pensem. No ho puc entendre de cap manera. És evident que no s’estimen la llengua ni se’n preocupen gens. I mira que és fàcil de configurar qualsevol de les eines esmentades en català! És una qüestió de voluntat. I de voluntat sembla que n’hi ha ben poca. De voluntat real, em refereixo. Perquè de l’altra, la del bla, bla, bla.., la seca i la meca i la vall d’Andorra, n’hi ha tanta que l’aire fins i tot empudega. Fets i no paraules. I més quan en aquests temps que ens toca viure és una qüestió de vida o mort.

I encara més: ¿quants pretesos “independentistes” i “nacionalistes” tenen la configuració de tantíssimes i populars aplicacions en català, com ara Outlook (Hotmail), Gmail (Google), Facebook, YouTube, Twitter, La Caixa i tantes altres? ¿Quants, i en quin percentatge? Seria interessantíssim un estudi que ho aclarís. Ens quedaríem de pedra. Potser ni a quatre gats no arribem”.

 

Un altre exemple

Una nació, un país, sense llengua no és un país ni és res. Flagrant submissió, assimilació. ¿Quina llengua els ensenyarem que abans que cap altra han de saber tots els refugiats -contra els quals per cert no tinc res, al contrari-, que ara el senyor Amorós diu que acollirem i que tot plegat ens anirà tan i tan bé? Perquè de moment el destí de tots ells és Barcelona, Espanya, amb tot el que això significa. Hem de tenir-ho clar. I la veritat és que no fa cap falta parlar de refugiats. Fixa’t, si no, tots els deportistes d’elit, per exemple, éssers lliures i més que milionaris tots ells, i el temps que fa que viuen aquí entre nosaltres, ídols tots ells de tanta jovenalla, i penso en alguns com Ter Stegen i Cillesen i Neymar (tant de bo que se’n vagi) i Rakitic (que ja va venir des de Sevilla sabent el castellà), en fi, un autèntic reguitzell que la primera cosa que fan és aprendre la llengua de Castella i d’aquí ja no hi ha manera de treure’ls ni de moure’ls. I el mateix Iniesta que, després d’una declaració d’intencions de fer servir el català en public, al cap de dos dies ja l’abandonà. Tampoc de Messi, no cal dir-ne res. Divuit anys fa que arribà i ningú no ho diria. I això que passà per la Masia i que hi féu estudis, esclar que no sé de quin nivell. En fi que, si mai ens haguéssim de despertar i recuperar l’esperit de nació, el nostre primer impuls hauria de ser, no pas la supèrbia i l’estima de les nostres coses presents, sinó la vergonya (Leopardi). Ara mateix, Loquillo, Medalla d’Honor de Barcelona. Un altre exemple del que dèiem.

Tenir molta palica

N’hi ha que tenen molta palica. No és pas el cas d’un servidor, per cert, que quan va pels llocs sobretot mira sempre d’escoltar i de no cridar, gens ni mica, l’atenció. Abans se sentia molt aquesta expressió, tenir palica, que no és al DIEC però sí al DCVB. Xerrameca, enraonamenta fàcil i abundosa. No et refiïs gaire d’aquesta noia, que té molta palica, és a dir que té bona llengua, sap enraonar molt bé i conquistar-se la gent que més l’interessa. Després hi ha, esclar, la qüestió etimològica. Palica sembla la deformació d’un derivat de la parla amb el sufix aragonès -ica (pensem, per exemple, en la forma menorquina, i també em sembla que eivissenca, parlica), però es fa estrany que el castellà hagi adoptat la forma amb -ique (palique). Diuen, en aquest sentit, que aquest palique castellà és derivat de palo, però enlloc no se n’explica, que se sàpiga, la formació ni l’evolució semàntica. I el cas és que ara ha anat passant com de moda aquesta expressió. malgrat que com més va més n’hi ha que, sense fer-ne cap esment però cridant del tot l’atenció, justament en viuen, de llur palica. Bé, tinguem de tota manera en compte que Palica (Palike) fou el nom real d’una ciutat de Sicília que ja no existeix, una ciutat d’origen grec que era a la vora del Palicorum Lacus.

Temps del desig

Esclar que hi ha també l’avorriment, la possibilitat d’avorrir-se, que no és pas que sigui cap mala cosa. Diem, a més, que ens avorrim durant tots aquells espais del temps que no passa al ritme que considerem que hauria de passar perquè la vida, aquestes porcions del temps que ens fa l’efecte de ser lentes, resultés interessant. El que hi ha, però, és que el temps no en té, de rime ni velocitat. El temps és impassible i tota la resta són meres sensacions, i res més. M’avorreixo com una ostra, pobretes ostres. Doncs espavila’t ara que som a l’estiu, aquest temps que, en general, és per al compliment del desig més que no pas del deure i l’obligació. I no pateixis, que només si ets viu i existeixes pots avorrir-te. I ja et dic que avorrir-se no és cap mal. Tan sols se n’ha de saber. I sobretot no et dediquis a matar el temps. Matar el temps és matar-te tu mateix. Recorda que el temps no passa i que és immutable; ets tu que passes a través seu i al final te’n vas mentre ell continua com si res. El que vull dir, en fi, és que hi ha un temps per a tot i també, doncs, per a l’avorriment.