Passió i subjectivitat

Passió i subjectivitat en la vida i obra de Catul, Gai Valeri Catul (Verona, cap al 87 aC-al voltant del 58 aC). En tot allò que fa referència a la vida, amor, amistat, poesia: passió i subjectivitat. Amant de Catul i del món humà que representa dividit en dos camps del tot separats i radicalment contraris, sense neutralitat ni terme mitjà possible: el dels amics i el dels enemics. Tendresa, simpatia, confiança mútua, melangia, dolor, efusió espontània, instint de protecció, bon humor sempre. Expressions pròpies de l’amistat. En canvi, els llamps de la ira i els xàfecs de l’amenaça, la crueltat de les invectives més punyents, com a actituds enfront dels enemics que no mereixen cap mena de pietat. Aquest exemple envers Vibenni, lladregot dels banys, i l’invertit del seu fill, l’alcavot Gal: “Oh tu, el més il·lustre dels lladres de banys, Vibenni el pare, i tu, el doneta del seu fill -car tant com és de bruta la mà del pare és de voraç el cul del fill-, ¿per què no us n’aneu, exiliats, cap a un país maleït, ja que tothom coneix els furts del pare i tu, el fill, no pots vendre ni per un as (moneda de bronze de poc valor) les teves natges peludes?” (Poesies, XXXIII, segons versió d’A. Seva i J. Vergés a l’edició de la Fundació Bernat Metge de l’any 1990).
Catul i l’amor, també. El fet d’estar enamorat, representa que fins al moll de l’os, de Lèsbia (que és un nom literari que Catul va donar, en honor de Safo, a una aristòcrata que en realitat es deia Clòdia) no li impedí cap mena d’altres relacions, com per exemple amb Ipsitil·la (sens dubte una cortesana), a la qual dedicà el poema XXXII d’aquesta mateixa edició que he dit: “T’ho prego, dolça Ipsitil·la meva, la meva delícia, el meu encís, invita’m a venir a casa teu a passar la migdiada. I, si m’hi invites, fes més encara: que ningú no passi el forrellat a la porta d’entrada, i que no se t’acudi d’anar-te’n, sinó resta a casa i prepara’t a rebre nou cardades seguides. Si, doncs, hi estàs disposta, invita’m ara mateix, perquè, havent dinat, m’he ajagut i, sadoll i de sobines (o sigui, ajagut boca amunt), enasto la túnica i el mantell”. És a dir, les coses pel seu nom del més important i celebrat i influent d’aquells poetae noui del segle 1r abans de Crist i que, malgrat tanta passió i subjectivitat -fantàstiques- i ser segurament sota la protecció de Diana, amb prou feines si va arribar a viure 30 anys. Dies de Catul.

Com vam poder sobreviure

Quan hi penso, encara ara no entenc com és que els d’aquella generació d’abans dels 60 del segle passat vam poder sobreviure. Sense cinturons de seguretat als vehicles, i sense airbag, amb aquells desplaçaments tan llargs, 10 o 12 hores, i amb 5 persones dins d’un 600. O anant en bici sense casc, i fent també, moltes vegades, autostop. I més tard amb moto, també sense casc i sense papers. I jugant sempre a veure qui la feia més grossa i era el més bèstia. I aquell joc que recordo ara que es deia xurro-media-manga-mangaentera, o alguna cosa semblant i ningú no patia hèrnies ni dislocacions vertebrals. Sortíem de casa el dematí, anàvem a escola, on al principi no enteníem la llengua que ens parlaven, i en sortir-ne jugàvem i jugàvem al carrer i només tornàvem a casa quan s’encenien els llums del carrer. I no podia localitzar-nos ningú. No hi havia mòbils. Ens trencàvem ossos i dents i no hi havia cap llei per castigar els culpables, que de fet érem tots. Fèiem guerra de pedres i ens obríem el cap i no passava res, tot era cosa de canalla i es curava amb un poc de mercromina i algun o altre punt de sutura a la mateixa farmàcia. Ningú a qui culpar, tan sols a nosaltres mateixos. I encabat menjàvem dolços i bevíem llimonades o taronjades envasades i no hi havia obesos, potser algun era més gras que els altres, però res més. Sempre a l’aire lliure, no sé si es diu així, corrent i empaitant-nos. Compartíem ampolles de tamarindo i no ens encomanàvem res, tan sols els polls a l’escola que un cop a casa les mares miraven d’arreglar rentat-nos el cap amb vinagre calent. Sense plays, ni nintendos, ni video jocs, ni tants i tants canals de tele, ni pel·lícules de video, ni serials, ni mòbils, ni ordinadors ni Internet. Teníem amics, això sí. Quedàvem i sortíem. I ni tan sols quedàvem, sortíem al carrer i allà ens trobàvem, els que fóssim. I jugàvem a baldufes, o a baletes…tot tecnologia punta. A escola, hi anàvem caminant xino-xano o amb bici. També a casa dels amics, anàvem, i trucàvem a la porta. I sense permís dels pares. Imagina’t, sense permís dels pares, nosaltres sols, allí fora, enmig del món cruel i sense cap responsable. Vam perdre mil pilotes de futbol, i menjàvem pipes, també, tot i l’advertència que ens podien créixer a la panxa i aleshores ens haurien hagut d’operar per treure’ns-les. Bevíem aigua amorrats a la mateixa aixeta i sortíem a caçar llangardaixos i ocells amb escopeta de balins i abans de ser majors d’edat. Mare meva. A classe alguns no eren tan intel·ligents o no treballaven tant com d’altres i, aleshores, havien de repetir curs. No hi havia exàmens extra ni igualitarisme. Comptava el mèrit i l’esforç. Sabudes les notes, estiuejàvem 3 mesos seguits i ens passàvem hores a mar sense crema de protecció solar ISDIN 15, sense classes de vela, ni de surf, ni de paddle o de golf. Sabíem fer, però, fantàstics castells de sorra i pescar amb arpó. I després anàvem darrere les noies, les perseguíem a veure si podíem tocar-los el cul. Res de xats ni tonteries semblants. Diria que érem responsables dels nostres actes i n’acceptàvem totes les conseqüències i la queixa era més aviat desconeguda. No hi havia ningú per resoldre res de tot això. La idea d’uns pares protegint-nos si ens saltàvem qualsevol llei era inadmissible. Eren els pares qui protegien les lleis i pobre de tu si arribaves a casa i deies que t’havien renyat i castigat. Alguna cosa mal feta deus haver fet, et deien. I aleshores el càstig podia passar a ser perfectament doble. En fi, que no sé encara com vam poder sobreviure, me’n faig creus, tan lliures com ens sentíem i tan poc xitxarel·los. Diria que vam aprendre a créixer amb responsabilitat enmig de tots els fracassos i de tots els èxits. Abans de tantes Ampes, tutors i tutores, advocats, psicòlegs, psicopedagogs, legisladors, governs, i tota mena de col·lectius, ONG’s i tutti quanti.

Fiqui-s’ho al cap

Possible hipertensió. Entre d’altres coses, em farà falta menjar sense sal, fumar i beure menys -o gens-, res d’embotits ni de conserves ni de plats precuinats. I exercici físic. El que passa és que m’he tornat mandrós. A banda que el que penso, segur que de manera equivocada, és que la persona civilitzada no té tanta necessitat de moviment com pretenen el metges. Flaubert deia que si vostè ha nascut per fer versos, doncs faci versos. La resta no en té cap, d’importància, començant per tot això que en diem plaers i salut; fiqui-s’ho al cap. A més, ja veurà com es trobarà perfectament, de salut, si practica la seva vocació. Bé, observació que em sembla d’una filosofia, per no dir-ne higiene, del tot profunda. Malgrat aquesta possible hipertensió que ja seria per sempre.

Plaça de la Reunió

Mulhouse (o Mulhausen). Des de la Plaça de la Reunió d’aquesta segona ciutat d’Alsàcia, després de la capital Estrasburg. Plaça de la Reunió, deia, a causa del bloqueig duaner de Mulhouse que organitzà la nova República francesa del 1792. Aleshores, davant l’amenaça d’asfíxia econòmica, la burgesia de la ciutat optà per l’ingrés, o reingrés, a França. Després, el 15 de març del 1798, durant la festa de la Reunió que se celebra en aquesta plaça, la bandera ciutadana fou desada dins d’un estoig envoltat dels colors de la bandera francesa damunt del qual es llegeix: la República de Mulhouse reposa dins del si de la República francesa. Heus-ho aquí, doncs, penso. I és que igual que tot el conjunt d’Alsàcia, Mulhouse formà part d’Alemanya de 1870 a 1918 i de 1940 a 1944. Impressionant, per cert, la Casa de la Vila i el Museu Històric i el Temple de Sant Esteve. Tot tan acolorit.

El racó de cridar

Entre molts d’altres, Salter parla de Flaubert a L’Art de la Ficció. Sobre Llegir i Escriure (L’Altra Ed, febrer 2017). Diu que per escriure Madame Bovary, que s’acabaria convertint en la gran icona de la novel·la realista, li van caldre quatre anys i mig. Flaubert era solter i o es va casar mai. Tota la vida la va viure a l’acollidora casa familiar, amb un jardí immens que donava al Sena, que tenia a Croisset, a tocar de Rouen. Vivia amb la mare i amb una neboda més jove. Amb prou feines viatjava, només a París de tant en tant per esbravar-se o per veure amistats. Va tenir una amant, Louise Colet, poeta, però vivia en una altra localitat i, per tant, ell podia destinar tota l’energia a la feina d’escriure ben bé des de primera hora de la tarda fins ben entrada la matinada. “Una pàgina a la setmana o una cada quatre dies o tretze en tres mesos”. Madame Bovary té 300 pàgines, però n’hi ha 4.500 d’esborranys. “Una bona frase en prosa hauria de ser com un bon vers en poesia, inalterable, igual de rítmic, igual de sonor”. repassava les frases i els paràgrafs llegint-los en veu alta en el que ell anomenava el seu gueuloir -el racó de cridar- per avaluar-ne el ritme i la fluïdesa. L’estil. L’estil ho és tot. L’objectivitat i l’estil, i sempre l’elecció precisa de la paraula adequada. La parla és un atribut humà natural i en la majoria dels casos sorgeix amb facilitat, però escriure no és el mateix. Escriure és més difícil. I demana una passió de la qual, com més va, més m’adono que ja no disposo. Ni amb racó de cridar ni sense.

Els monuments de les ciutats

No cal gran cosa per fer feliç una persona amb seny; als necis res no els satisfà; i aquesta és la raó, deia François De La Rochefoucauld, que explica que gairebé tothom sigui infeliç. Més endavant, Renard afegia que la felicitat consisteix a anar-li al darrere, a perseguir-la. Per exemple, mirar de menjar i de beure aproximadament bé, d’anar on tinguis ganes d’anar, de quedar-te on més t’interessi, de no queixar-te mai i, sobretot, de fugir com de la pesta dels principals monuments de les ciutats. I és ben cert que la processó em va per dintre.

“Jo, l’Estat, sóc el poble”

Miro cap al passat. No tinc paraules capaces d’expressar el sentiment envers totes les coses d’aquests dies que vivim. Ni aquells mots de Nietzsche en el sentit que anomenem Estat el monstre més fred que pugui existir, el monstre que menteix de manera del tot freda, la mentida que surt tothora dels seus llavis: “Jo, l’Estat, sóc el poble”, ni aquests mots, deia, no m’apaivaguen la ràbia ni la irritació. Miro cap al passat, doncs. Aquell dia de ja fa temps que deia que “veig a estones, de manera no continuada, la pel·lícula “La Classe” (2008). No acaba d’interessar-me del tot. Les coses, a França, van més o menys com aquí, sobretot a l’escola pública perifèrica. Tret, és clar, que els alumnes tracten de vostè i de senyor els seus professors i es posen drets quan un adult entra a l’aula. El director, Laurent Cantet, basa la pel·lícula en l’igualitarisme, és a dir, la basa en el picar pedra. Sabem perfectament de què va. Aquests nois de 14-15 anys, senzillament, no t’accepten, no accepten que pretenguis ajudar-los. En el fons, no es refien de ningú que vulgui preocupar-se d’ells. És com si ells mateixos es consideressin casos perduts. Veig només fragments de la pel·lícula perquè hi ha una cosa que s’hi ha interposat. L’article d’Enric Vila, Una altra Carta. No hi ha cosa tan sana com la de fer el ridícul, diu. Jo sempre havia sentit el contrari: sobretot no fem el ridícul. Però m’agrada que Vila sostingui que el ridícul oxigena la intel·ligència i la vanitat. Sí. Sobretot la vanitat. El ridícul com a antídot de la vanitat i com a forja de la capacitat de superació. No pot desarmar-nos el ridícul ni hem de tenir tanta por de fer-lo de tant en tant. Ens faríem massa petits i la gent que val, diu Vila, és la gent que s’ocupa de perseguir la seva llibertat i el seu estil, que no és pas una cosa viscuda sinó pensada. I aixecar-te quan caus, i esforçar-te, que l’esforç té sempre una recompensa. “La Classe” encara no s’ha acabat, sento de lluny el so dels diàlegs. Nois que no coneixen, ni els importa gens, què és el ridícul ni l’esforç, ni el caure, ni l’acte d’aixecar-se per ser millors. Desesperança de la pèrdua de tantes hores i de tants dies. De tantes vides inútils”.