Tot allò que no depèn de nosaltres

Més coses que al llarg de la vida es poden anar aprenent. Aprendre, per exemple, a ser invencible. Només fa falta no ficar-se en cap lluita en la qual ja d’entrada saps que de cap manera no pots vèncer. I no deixar-se endur per la impressió que poden produir-nos aquells que sembla que excel·leixen en poder i en molta reputació. Millor no voler-s’hi equiparar. La substància del bé és en les coses que depenen de nosaltres i ni l’enveja ni la gelosia no hi tenen cap espai. Més val ser persona lliure i no aspirar a ser estrateg de res, ni a ocupar càrrecs d’aquests tan ostentosos, ni fiscal general de cap regne, ni cònsol, ni ambaixador, ni res de totes aquestes coses. Va ser d’Epictet que vaig aprendre, ja fa temps, que només hi ha un camí per arribar-hi (a ser persona lliure): el menyspreu de tot allò que no depèn de nosaltres.

L’amor és la jungla

M’acabo de comprar a Amazon un llibre que no apareixerà fins el 22 d’aquest mes de novembre, que és dimecres que ve. Anava a dir que amb prou feines si hi ha res que encara em faci il·lusió. La veritat és, però, que aquest llibre me’n fa. Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses. Josep Pla. Destino, segons edició de Francesc Montero. Ple de coses sobre els anys 50 i 60 del segle passat. La vida, la beguda, els autoretrats, periodisme i escriptura, l’Església, Catalunya-Espanya, els catalans, personatges…Ja m’hi veig. Com quan em parlen, o sento parlar, de felicitat i aleshores la sola carrincloneria de la paraula ja em fa rebentar de riure (avenç). En fi, estones de plaer a l’aguait.

I és cert, també, que els vespres de dilluns m’aporten igualment brins de gust i d’il·lusió. Vull dir les sessions de l’Ateneu que aquest curs dediquem a la lectura lenta i calmada d’Incerta Glòria. Una desena de participants la mar d’interessats. No és gens estrany. Com quan l’altre dia llegíem a la segona part del llibre gloriós les paraules de la Trini Milmany adreçades per carta al grandiós Juli Soleràs quan representa que aquest li havia demanat que es casessin, sabent com sabia que ella era la parella del seu amic de l’ànima, en Lluís de Brocà, i amb qui tenien ja un fill, en Ramonet. Perdona, Juli -escriu la Trini: potser t’ofenc parlant-te així, però és precisament a causa de l’admiració que et tinc que sento absurda la teva proposició. Tu ets massa intel·ligent; i ‘amor és la jungla. Una parella de feres que udolen arran d’un abisme….De manera que jo voldria estimar-te amb tota l’ànima, però amb res més que l’ànima. I no obstant, sento que estimar amb l’ànima i amb res més no és estimar, que no hi hauria mèrit en una amor així per massa fàcil. I aleshores sento que estimo més que això, però m’hi perdo.

Sí, coses com aquestes puc dir que encara em fan il·lusió. Aquesta pregunta que la mateixa Trini escriu a en Soleràs. “Un amor fet de confiança i de repòs, un amor de germà i germana”, ¿és possible un amor així?

Aquest camí que dic

Viatge mental que no s’acaba. Podria ser que molt soroll per no res. No val la pena perdre el temps en conjectures sobre els misteris que s’han d’acabar d’explicar per si sols. Dolça flexibilitat de l’esperit humà, que es pot lliurar tot d’una a les il·lusions que burlen les inquietuds i les preocupacions dels moments de dificultats com aquest que ara mateix vivim. Terra com encantada. Quan em trobo que el camí és massa aspre o massa costerut, trenco aleshores per una flonja sendera vellutada i, després de fer-hi uns quants tombs, retorno fresc i refet (Sterne). I, si arriba que els mals s’apoderen de mi i dels meus -com ara els fills més grans que acaben de perdre la mare-  i no hi ha forma al món de deslliurar-se’n, faig servir una altra tàctica. Criticable, ja ho sé, però el que faig és mirar d’esquivar-los i procurar no pensar-hi, d’apartar-me’n o, si més no, de fer-ho veure i, com que tinc una idea més clara del Passeig de Mar que du al mar, i després encara a La Casa del Mar, que no pas de res més, m’obligo aquests dies de tardor esplèndida a fer aquest camí que dic, igual que l’ombra fugissera que fuig del neguit i acaba capbussant-se en aquesta mar fantàstica i encara no freda del tot del 17 de novembre en què som.

I pel que fa a la resta, no sé ni què dir ni què pensar. Es veu que el judici de Brussel·les ara s’ajorna fins al 4 de desembre, dilluns, justament tres dies abans de la romeria anunciada. Viatge mental.

Camins de la imaginació

Viatjant mentalment amb Sterne i, com ell, sense cap informació valuosa per oferir ni tampoc cap valuosa filosofia per impartir. Res a dir ja sobre quadres ni esglésies, sobre la misèria o la prosperitat de la vida rural observada ni la de les conurbacions més grosses. Camins de la imaginació, tan sols. Emocions del cor i de l’ànima. L’Alsàcia d’aquí tres setmanes, per exemple. No es podrà fer, però seria capaç de prescindir de totes les catedrals, àdhuc de la d’Estrasburg. Com Sterne, em deixaria atraure més per la noia amb bossa verda a l’espatlla que ell descriu. No cal escandalitzar-se gens perquè apareguin etapes de la vida en què et sembli més interessant i atractiu una noia així que no pas una catedral. Camí de l’exterior cap a l’interior. I molt més profund l’interès pel silenci que per la paraula. Aquella galeria de retrats que repasso: el frare, la dama, el cavaller que ven patés, la noia dependenta de la llibreria, o La Fleur amb les seves calcetes noves. I riure i plorar tot passant d’una emoció a la contrària. I els brins de poesia com aquest que ara copio:

Vaig acostar-me amb posat greu a la finestra amb la casaca negra i polsosa i, mirant pel vidres, vaig veure tot de gent amb vestits grocs, blaus i verds corrent a la palestra del plaer. Els vells, amb les llances rompudes i amb els cascos que havien perdut la visera; els joves, amb brillants armadures que lluïen com l’or, guarnits amb tots els alegres plomalls de l’orient; tots, tots hi justaven, com cavallers encantats dels torneigs dels temps antics, per la fama i per l’amor.

I que tot sigui per la filosofia del plaer, la filosofia que sosté que és tan important comportar-se bé en les coses grans com en les petites, que fa més desitjable la fruïció, fins i tot la dels altres, que no pas el patiment. Vive la joie…Vive l’amour! et vive la bagatelle!

Dies aquests, en definitiva, que fan que més m’estimi pensar en aquell benvinguts sigueu, detalls amables de la vida, que em feu el camí més planer! I tot plegat en espera dels Riesling de Ribeauvillé i de Riquewihr.

Hora de combatre totes les mentides

L’alegria d’aquest dematí, el sol, el mar, la casa, el balcó d’aquest quart, la música i la lectura, el cafè, les correccions, i així anar driblant el buit i el tedi sense parar. I el dinar de després, amb en Joan Solà, nebot del mestre insigne de la llengua i de la sintaxi. Passejada pel port i pel cementiri de Sinera que ell no coneixia. De cap manera no ens pot ser útil allò que ens obligui a transgredir la fidelitat, a renunciar al respecte envers nosaltres mateixos, a odiar qui sigui, a maleir, a fingir, a desitjar qualsevol cosa que demani parets i cortines. Sí, Marc Aureli també a la conversa. Hora de combatre totes les mentides, ja no és possible cap més demora i l’observació que tot depèn gairebé d’un únic dia i d’una sola acció perquè allò que tant volem i desitgem es guanyi o es perdi pràcticament per sempre. En fi, tot de coses com aquestes fins que em fa la pregunta final just abans del comiat: ¿és possible de tenir per amic, o per amiga, algú que no admiris?

Saber oblidar

Coses que es podrien dir sobre la niciesa. Per exemple, que no és neci qui la fa, sinó més aviat aquells que, un cop feta, no la saben encobrir. Podríem afegir-hi, també, amb la crossa de Gracián i el seu Oracle Manual i Art de Prudència (126), que, si és veritat que els afectes convé segellar-los, encara més ho hem de fer amb els defectes. És cert que tothom l’erra i s’equivoca, no hi ha ningú que se’n salvi, però amb una diferència: els sagaços saben desmentir els errors i, en canvi, els necis parlen fins i tot dels que encara estan per fer. I després hi ha el crèdit. El crèdit que consisteix sobretot en la modèstia més que no pas en el fet que, si hom no és cast, sigui si més no caut. Els descuits i les equivocacions dels qui són al poder es veuen i es noten més, talment eclipsis dels astres o llumeners majors. Que sigui, per tant, una excepció de l’amistat el fet de no confiar-hi els defectes; i ni tan sols, si pogués ser, la mateixa identitat d’aquests éssers; al capdavall, però, encara ens queda aquella altra regla del fet de viure (i de continuar), que  no és altra sinó la de saber oblidar.

Quan som petits

Encara més incertesa dins d’aquesta excepcionalitat en què som. I una glòria molt més que incerta. Perquè, mira, si després de tantes persones apallissades l’1 d’octubre passat, i de tantes manifestacions i d’empresonats, si després de tot això ara sortiu dient que no estàveu a punt per implementar la República amb un Estat disposat a recórrer a la violència, ¿per què la declaràveu? ¿Què us pensàveu? Marxa enrere, ara, i sense terminis a més. Penso en la fantasia que tant necessitem quan som petits, quan som nous en aquest món i ho volem tot transfigurar sense ni tan sols saber com ni quina manera hi hem vingut a parar, amb tants de tocs de fantasia i de misteri. I la por que tenim quan som petits, tots els nens tenen por, por de la fosca, por del desconegut -persones o bèsties-, por de perdre’s, de perdre’ns, d’esgarriar-nos…; por de no sabem ben bé què, signe de tota mena de quitxalla! No sé si hi ha gaire diferència entre l’enteniment que tenim a 3 anys i el que arribem a tenir passada la vintena, i la quarantena, i la seixantena. Si és que mai en tenim gens.