On hi ha cendra

El tractat de Walser segons el qual, si bufem, la cendra -matèria en aparença tan poc interessant- no mostra ni la més petita oposició a dispersar-se a l’instant. Sobretot perquè la cendra és humilitat i la intranscendéncia i la irrellevància en ella mateixa i, encara, el millor de tot és que creu fermament que no serveix per a res. ¿Es pot ser més inconsistent, dèbil i anodí que la cendra? No ho crec pas. ¿Hi has res que sigui tan pacient i resignat com ella? Ho dubto. La cendra no sap què és el caràcter i està més allunyada de qualsevol tipus de fusta que l’aflicció ho està de l’entusiasme. On hi ha cendra en realitat no hi ha res en absolut. Posa el peu damunt la cendra i amb prou feines notaràs que hagis trepitjat res. Cendra, agulla, llapis i llumí. Walser i el propi martiri, explica Sebald a “Le Promeneur Solitaire”, estris tots ells -cendra, agulla, llapis, llumí- que li fan falta -a Walser- per escenificar l’autosacrifici i tot el que resta quan el foc ja s’ha extingit.

Anuncis

Totes aquestes aromes

Passejades. I totes aquestes aromes diverses. Al port, per exemple, tothom pendent de la feina que fa i que té. Cap aparença de cap altra preocupació. Ni de la sessió d’investidura d’avui mateix. Xarxes cosides i amanides per a la pesca quotidiana, posem per cas. Tot de diverses aromes. I amb tota la calma i tota la paciència. Persones anònimes i individuals, tantes com n’hi ha. I que n’ets, de dolça, pluja d’aquest gairebé estiu, suau i més aviat càlida. I al pensament tantes faltes antigues, infidelitats, odi, despit, falsedat, insídia, maldat i molts d’altres episodis intensos i desafortunats d’aromes tan pèrfides. Passió desfermada, desitjos salvatges i el mal causat a persones ben diverses, tantes injustícies comeses. Tot se’m desplega aquí davant mateix, sorprès, sí, davant d’incomptables febleses i de la manca d’amor i d’amabilitat feta sentir als del teu entorn mateix. Presoner tancat entre cel i terra. Passejada reflexiva, silenci ben lluny del mercat d’aquest dissabte i el perdó que demano a tothom a qui he fet mal. M’assec una estona, ara, amb la mar immensa i quieta aquí davant mateix i els Tres Turons, límpids i clars, just a l’altra banda del paisatge. Tot això fins que em ve novament al cap aquella noia preciosa, amb tota la frescor de la joventut i aquells ulls tan dolços, purs i plens de bondat. ¿Què se’n deu haver fet? ¿Per a què vols, ara, doncs, aquest ram de flors? Flors damunt la infelicitat i aquest ram que em cau de les mans. I res, que ja m’alço i tiro cap a casa d’on ja no em mouré. I és que s’ha anat fent tard al llarg d’aquesta passejada en companyia de La Passejada, tan bella i tan precisa, de Robert Walser el 1917.