Pàgina d'inici » Dietari » Com vam poder sobreviure

Com vam poder sobreviure

Quan hi penso, encara ara no entenc com és que els d’aquella generació d’abans dels 60 del segle passat vam poder sobreviure. Sense cinturons de seguretat als vehicles, i sense airbag, amb aquells desplaçaments tan llargs, 10 o 12 hores, i amb 5 persones dins d’un 600. O anant en bici sense casc, i fent també, moltes vegades, autostop. I més tard amb moto, també sense casc i sense papers. I jugant sempre a veure qui la feia més grossa i era el més bèstia. I aquell joc que recordo ara que es deia xurro-media-manga-mangaentera, o alguna cosa semblant i ningú no patia hèrnies ni dislocacions vertebrals. Sortíem de casa el dematí, anàvem a escola, on al principi no enteníem la llengua que ens parlaven, i en sortir-ne jugàvem i jugàvem al carrer i només tornàvem a casa quan s’encenien els llums del carrer. I no podia localitzar-nos ningú. No hi havia mòbils. Ens trencàvem ossos i dents i no hi havia cap llei per castigar els culpables, que de fet érem tots. Fèiem guerra de pedres i ens obríem el cap i no passava res, tot era cosa de canalla i es curava amb un poc de mercromina i algun o altre punt de sutura a la mateixa farmàcia. Ningú a qui culpar, tan sols a nosaltres mateixos. I encabat menjàvem dolços i bevíem llimonades o taronjades envasades i no hi havia obesos, potser algun era més gras que els altres, però res més. Sempre a l’aire lliure, no sé si es diu així, corrent i empaitant-nos. Compartíem ampolles de tamarindo i no ens encomanàvem res, tan sols els polls a l’escola que un cop a casa les mares miraven d’arreglar rentat-nos el cap amb vinagre calent. Sense plays, ni nintendos, ni video jocs, ni tants i tants canals de tele, ni pel·lícules de video, ni serials, ni mòbils, ni ordinadors ni Internet. Teníem amics, això sí. Quedàvem i sortíem. I ni tan sols quedàvem, sortíem al carrer i allà ens trobàvem, els que fóssim. I jugàvem a baldufes, o a baletes…tot tecnologia punta. A escola, hi anàvem caminant xino-xano o amb bici. També a casa dels amics, anàvem, i trucàvem a la porta. I sense permís dels pares. Imagina’t, sense permís dels pares, nosaltres sols, allí fora, enmig del món cruel i sense cap responsable. Vam perdre mil pilotes de futbol, i menjàvem pipes, també, tot i l’advertència que ens podien créixer a la panxa i aleshores ens haurien hagut d’operar per treure’ns-les. Bevíem aigua amorrats a la mateixa aixeta i sortíem a caçar llangardaixos i ocells amb escopeta de balins i abans de ser majors d’edat. Mare meva. A classe alguns no eren tan intel·ligents o no treballaven tant com d’altres i, aleshores, havien de repetir curs. No hi havia exàmens extra ni igualitarisme. Comptava el mèrit i l’esforç. Sabudes les notes, estiuejàvem 3 mesos seguits i ens passàvem hores a mar sense crema de protecció solar ISDIN 15, sense classes de vela, ni de surf, ni de paddle o de golf. Sabíem fer, però, fantàstics castells de sorra i pescar amb arpó. I després anàvem darrere les noies, les perseguíem a veure si podíem tocar-los el cul. Res de xats ni tonteries semblants. Diria que érem responsables dels nostres actes i n’acceptàvem totes les conseqüències i la queixa era més aviat desconeguda. No hi havia ningú per resoldre res de tot això. La idea d’uns pares protegint-nos si ens saltàvem qualsevol llei era inadmissible. Eren els pares qui protegien les lleis i pobre de tu si arribaves a casa i deies que t’havien renyat i castigat. Alguna cosa mal feta deus haver fet, et deien. I aleshores el càstig podia passar a ser perfectament doble. En fi, que no sé encara com vam poder sobreviure, me’n faig creus, tan lliures com ens sentíem i tan poc xitxarel·los. Diria que vam aprendre a créixer amb responsabilitat enmig de tots els fracassos i de tots els èxits. Abans de tantes Ampes, tutors i tutores, advocats, psicòlegs, psicopedagogs, legisladors, governs, i tota mena de col·lectius, ONG’s i tutti quanti.

Anuncis

4 thoughts on “Com vam poder sobreviure

  1. No hi puc afegir res. És exacte en tots sentits, molt i molt evocador…
    Ras i curt, vivíem en la realitat, que, si bé -a ulls actuals- sembla descarnada, precisament per aquest motiu deixava obertes totes les portes de la imaginació i la fantasia: l’aventura.
    I això no té preu.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s