Passió i subjectivitat

Passió i subjectivitat en la vida i obra de Catul, Gai Valeri Catul (Verona, cap al 87 aC-al voltant del 58 aC). En tot allò que fa referència a la vida, amor, amistat, poesia: passió i subjectivitat. Amant de Catul i del món humà que representa dividit en dos camps del tot separats i radicalment contraris, sense neutralitat ni terme mitjà possible: el dels amics i el dels enemics. Tendresa, simpatia, confiança mútua, melangia, dolor, efusió espontània, instint de protecció, bon humor sempre. Expressions pròpies de l’amistat. En canvi, els llamps de la ira i els xàfecs de l’amenaça, la crueltat de les invectives més punyents, com a actituds enfront dels enemics que no mereixen cap mena de pietat. Aquest exemple envers Vibenni, lladregot dels banys, i l’invertit del seu fill, l’alcavot Gal: “Oh tu, el més il·lustre dels lladres de banys, Vibenni el pare, i tu, el doneta del seu fill -car tant com és de bruta la mà del pare és de voraç el cul del fill-, ¿per què no us n’aneu, exiliats, cap a un país maleït, ja que tothom coneix els furts del pare i tu, el fill, no pots vendre ni per un as (moneda de bronze de poc valor) les teves natges peludes?” (Poesies, XXXIII, segons versió d’A. Seva i J. Vergés a l’edició de la Fundació Bernat Metge de l’any 1990).
Catul i l’amor, també. El fet d’estar enamorat, representa que fins al moll de l’os, de Lèsbia (que és un nom literari que Catul va donar, en honor de Safo, a una aristòcrata que en realitat es deia Clòdia) no li impedí cap mena d’altres relacions, com per exemple amb Ipsitil·la (sens dubte una cortesana), a la qual dedicà el poema XXXII d’aquesta mateixa edició que he dit: “T’ho prego, dolça Ipsitil·la meva, la meva delícia, el meu encís, invita’m a venir a casa teu a passar la migdiada. I, si m’hi invites, fes més encara: que ningú no passi el forrellat a la porta d’entrada, i que no se t’acudi d’anar-te’n, sinó resta a casa i prepara’t a rebre nou cardades seguides. Si, doncs, hi estàs disposta, invita’m ara mateix, perquè, havent dinat, m’he ajagut i, sadoll i de sobines (o sigui, ajagut boca amunt), enasto la túnica i el mantell”. És a dir, les coses pel seu nom del més important i celebrat i influent d’aquells poetae noui del segle 1r abans de Crist i que, malgrat tanta passió i subjectivitat -fantàstiques- i ser segurament sota la protecció de Diana, amb prou feines si va arribar a viure 30 anys. Dies de Catul.

Com vam poder sobreviure

Quan hi penso, encara ara no entenc com és que els d’aquella generació d’abans dels 60 del segle passat vam poder sobreviure. Sense cinturons de seguretat als vehicles, i sense airbag, amb aquells desplaçaments tan llargs, 10 o 12 hores, i amb 5 persones dins d’un 600. O anant en bici sense casc, i fent també, moltes vegades, autostop. I més tard amb moto, també sense casc i sense papers. I jugant sempre a veure qui la feia més grossa i era el més bèstia. I aquell joc que recordo ara que es deia xurro-media-manga-mangaentera, o alguna cosa semblant i ningú no patia hèrnies ni dislocacions vertebrals. Sortíem de casa el dematí, anàvem a escola, on al principi no enteníem la llengua que ens parlaven, i en sortir-ne jugàvem i jugàvem al carrer i només tornàvem a casa quan s’encenien els llums del carrer. I no podia localitzar-nos ningú. No hi havia mòbils. Ens trencàvem ossos i dents i no hi havia cap llei per castigar els culpables, que de fet érem tots. Fèiem guerra de pedres i ens obríem el cap i no passava res, tot era cosa de canalla i es curava amb un poc de mercromina i algun o altre punt de sutura a la mateixa farmàcia. Ningú a qui culpar, tan sols a nosaltres mateixos. I encabat menjàvem dolços i bevíem llimonades o taronjades envasades i no hi havia obesos, potser algun era més gras que els altres, però res més. Sempre a l’aire lliure, no sé si es diu així, corrent i empaitant-nos. Compartíem ampolles de tamarindo i no ens encomanàvem res, tan sols els polls a l’escola que un cop a casa les mares miraven d’arreglar rentat-nos el cap amb vinagre calent. Sense plays, ni nintendos, ni video jocs, ni tants i tants canals de tele, ni pel·lícules de video, ni serials, ni mòbils, ni ordinadors ni Internet. Teníem amics, això sí. Quedàvem i sortíem. I ni tan sols quedàvem, sortíem al carrer i allà ens trobàvem, els que fóssim. I jugàvem a baldufes, o a baletes…tot tecnologia punta. A escola, hi anàvem caminant xino-xano o amb bici. També a casa dels amics, anàvem, i trucàvem a la porta. I sense permís dels pares. Imagina’t, sense permís dels pares, nosaltres sols, allí fora, enmig del món cruel i sense cap responsable. Vam perdre mil pilotes de futbol, i menjàvem pipes, també, tot i l’advertència que ens podien créixer a la panxa i aleshores ens haurien hagut d’operar per treure’ns-les. Bevíem aigua amorrats a la mateixa aixeta i sortíem a caçar llangardaixos i ocells amb escopeta de balins i abans de ser majors d’edat. Mare meva. A classe alguns no eren tan intel·ligents o no treballaven tant com d’altres i, aleshores, havien de repetir curs. No hi havia exàmens extra ni igualitarisme. Comptava el mèrit i l’esforç. Sabudes les notes, estiuejàvem 3 mesos seguits i ens passàvem hores a mar sense crema de protecció solar ISDIN 15, sense classes de vela, ni de surf, ni de paddle o de golf. Sabíem fer, però, fantàstics castells de sorra i pescar amb arpó. I després anàvem darrere les noies, les perseguíem a veure si podíem tocar-los el cul. Res de xats ni tonteries semblants. Diria que érem responsables dels nostres actes i n’acceptàvem totes les conseqüències i la queixa era més aviat desconeguda. No hi havia ningú per resoldre res de tot això. La idea d’uns pares protegint-nos si ens saltàvem qualsevol llei era inadmissible. Eren els pares qui protegien les lleis i pobre de tu si arribaves a casa i deies que t’havien renyat i castigat. Alguna cosa mal feta deus haver fet, et deien. I aleshores el càstig podia passar a ser perfectament doble. En fi, que no sé encara com vam poder sobreviure, me’n faig creus, tan lliures com ens sentíem i tan poc xitxarel·los. Diria que vam aprendre a créixer amb responsabilitat enmig de tots els fracassos i de tots els èxits. Abans de tantes Ampes, tutors i tutores, advocats, psicòlegs, psicopedagogs, legisladors, governs, i tota mena de col·lectius, ONG’s i tutti quanti.

Fiqui-s’ho al cap

Possible hipertensió. Entre d’altres coses, em farà falta menjar sense sal, fumar i beure menys -o gens-, res d’embotits ni de conserves ni de plats precuinats. I exercici físic. El que passa és que m’he tornat mandrós. A banda que el que penso, segur que de manera equivocada, és que la persona civilitzada no té tanta necessitat de moviment com pretenen el metges. Flaubert deia que si vostè ha nascut per fer versos, doncs faci versos. La resta no en té cap, d’importància, començant per tot això que en diem plaers i salut; fiqui-s’ho al cap. A més, ja veurà com es trobarà perfectament, de salut, si practica la seva vocació. Bé, observació que em sembla d’una filosofia, per no dir-ne higiene, del tot profunda. Malgrat aquesta possible hipertensió que ja seria per sempre.