Pàgina d'inici » Dietari » “Jo, l’Estat, sóc el poble”

“Jo, l’Estat, sóc el poble”

Miro cap al passat. No tinc paraules capaces d’expressar el sentiment envers totes les coses d’aquests dies que vivim. Ni aquells mots de Nietzsche en el sentit que anomenem Estat el monstre més fred que pugui existir, el monstre que menteix de manera del tot freda, la mentida que surt tothora dels seus llavis: “Jo, l’Estat, sóc el poble”, ni aquests mots, deia, no m’apaivaguen la ràbia ni la irritació. Miro cap al passat, doncs. Aquell dia de ja fa temps que deia que “veig a estones, de manera no continuada, la pel·lícula “La Classe” (2008). No acaba d’interessar-me del tot. Les coses, a França, van més o menys com aquí, sobretot a l’escola pública perifèrica. Tret, és clar, que els alumnes tracten de vostè i de senyor els seus professors i es posen drets quan un adult entra a l’aula. El director, Laurent Cantet, basa la pel·lícula en l’igualitarisme, és a dir, la basa en el picar pedra. Sabem perfectament de què va. Aquests nois de 14-15 anys, senzillament, no t’accepten, no accepten que pretenguis ajudar-los. En el fons, no es refien de ningú que vulgui preocupar-se d’ells. És com si ells mateixos es consideressin casos perduts. Veig només fragments de la pel·lícula perquè hi ha una cosa que s’hi ha interposat. L’article d’Enric Vila, Una altra Carta. No hi ha cosa tan sana com la de fer el ridícul, diu. Jo sempre havia sentit el contrari: sobretot no fem el ridícul. Però m’agrada que Vila sostingui que el ridícul oxigena la intel·ligència i la vanitat. Sí. Sobretot la vanitat. El ridícul com a antídot de la vanitat i com a forja de la capacitat de superació. No pot desarmar-nos el ridícul ni hem de tenir tanta por de fer-lo de tant en tant. Ens faríem massa petits i la gent que val, diu Vila, és la gent que s’ocupa de perseguir la seva llibertat i el seu estil, que no és pas una cosa viscuda sinó pensada. I aixecar-te quan caus, i esforçar-te, que l’esforç té sempre una recompensa. “La Classe” encara no s’ha acabat, sento de lluny el so dels diàlegs. Nois que no coneixen, ni els importa gens, què és el ridícul ni l’esforç, ni el caure, ni l’acte d’aixecar-se per ser millors. Desesperança de la pèrdua de tantes hores i de tants dies. De tantes vides inútils”.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s