Plaça de la Reunió

Mulhouse (o Mulhausen). Des de la Plaça de la Reunió d’aquesta segona ciutat d’Alsàcia, després de la capital Estrasburg. Plaça de la Reunió, deia, a causa del bloqueig duaner de Mulhouse que organitzà la nova República francesa del 1792. Aleshores, davant l’amenaça d’asfíxia econòmica, la burgesia de la ciutat optà per l’ingrés, o reingrés, a França. Després, el 15 de març del 1798, durant la festa de la Reunió que se celebra en aquesta plaça, la bandera ciutadana fou desada dins d’un estoig envoltat dels colors de la bandera francesa damunt del qual es llegeix: la República de Mulhouse reposa dins del si de la República francesa. Heus-ho aquí, doncs, penso. I és que igual que tot el conjunt d’Alsàcia, Mulhouse formà part d’Alemanya de 1870 a 1918 i de 1940 a 1944. Impressionant, per cert, la Casa de la Vila i el Museu Històric i el Temple de Sant Esteve. Tot tan acolorit.

El racó de cridar

Entre molts d’altres, Salter parla de Flaubert a L’Art de la Ficció. Sobre Llegir i Escriure (L’Altra Ed, febrer 2017). Diu que per escriure Madame Bovary, que s’acabaria convertint en la gran icona de la novel·la realista, li van caldre quatre anys i mig. Flaubert era solter i o es va casar mai. Tota la vida la va viure a l’acollidora casa familiar, amb un jardí immens que donava al Sena, que tenia a Croisset, a tocar de Rouen. Vivia amb la mare i amb una neboda més jove. Amb prou feines viatjava, només a París de tant en tant per esbravar-se o per veure amistats. Va tenir una amant, Louise Colet, poeta, però vivia en una altra localitat i, per tant, ell podia destinar tota l’energia a la feina d’escriure ben bé des de primera hora de la tarda fins ben entrada la matinada. “Una pàgina a la setmana o una cada quatre dies o tretze en tres mesos”. Madame Bovary té 300 pàgines, però n’hi ha 4.500 d’esborranys. “Una bona frase en prosa hauria de ser com un bon vers en poesia, inalterable, igual de rítmic, igual de sonor”. repassava les frases i els paràgrafs llegint-los en veu alta en el que ell anomenava el seu gueuloir -el racó de cridar- per avaluar-ne el ritme i la fluïdesa. L’estil. L’estil ho és tot. L’objectivitat i l’estil, i sempre l’elecció precisa de la paraula adequada. La parla és un atribut humà natural i en la majoria dels casos sorgeix amb facilitat, però escriure no és el mateix. Escriure és més difícil. I demana una passió de la qual, com més va, més m’adono que ja no disposo. Ni amb racó de cridar ni sense.

Els monuments de les ciutats

No cal gran cosa per fer feliç una persona amb seny; als necis res no els satisfà; i aquesta és la raó, deia François De La Rochefoucauld, que explica que gairebé tothom sigui infeliç. Més endavant, Renard afegia que la felicitat consisteix a anar-li al darrere, a perseguir-la. Per exemple, mirar de menjar i de beure aproximadament bé, d’anar on tinguis ganes d’anar, de quedar-te on més t’interessi, de no queixar-te mai i, sobretot, de fugir com de la pesta dels principals monuments de les ciutats. I és ben cert que la processó em va per dintre.

“Jo, l’Estat, sóc el poble”

Miro cap al passat. No tinc paraules capaces d’expressar el sentiment envers totes les coses d’aquests dies que vivim. Ni aquells mots de Nietzsche en el sentit que anomenem Estat el monstre més fred que pugui existir, el monstre que menteix de manera del tot freda, la mentida que surt tothora dels seus llavis: “Jo, l’Estat, sóc el poble”, ni aquests mots, deia, no m’apaivaguen la ràbia ni la irritació. Miro cap al passat, doncs. Aquell dia de ja fa temps que deia que “veig a estones, de manera no continuada, la pel·lícula “La Classe” (2008). No acaba d’interessar-me del tot. Les coses, a França, van més o menys com aquí, sobretot a l’escola pública perifèrica. Tret, és clar, que els alumnes tracten de vostè i de senyor els seus professors i es posen drets quan un adult entra a l’aula. El director, Laurent Cantet, basa la pel·lícula en l’igualitarisme, és a dir, la basa en el picar pedra. Sabem perfectament de què va. Aquests nois de 14-15 anys, senzillament, no t’accepten, no accepten que pretenguis ajudar-los. En el fons, no es refien de ningú que vulgui preocupar-se d’ells. És com si ells mateixos es consideressin casos perduts. Veig només fragments de la pel·lícula perquè hi ha una cosa que s’hi ha interposat. L’article d’Enric Vila, Una altra Carta. No hi ha cosa tan sana com la de fer el ridícul, diu. Jo sempre havia sentit el contrari: sobretot no fem el ridícul. Però m’agrada que Vila sostingui que el ridícul oxigena la intel·ligència i la vanitat. Sí. Sobretot la vanitat. El ridícul com a antídot de la vanitat i com a forja de la capacitat de superació. No pot desarmar-nos el ridícul ni hem de tenir tanta por de fer-lo de tant en tant. Ens faríem massa petits i la gent que val, diu Vila, és la gent que s’ocupa de perseguir la seva llibertat i el seu estil, que no és pas una cosa viscuda sinó pensada. I aixecar-te quan caus, i esforçar-te, que l’esforç té sempre una recompensa. “La Classe” encara no s’ha acabat, sento de lluny el so dels diàlegs. Nois que no coneixen, ni els importa gens, què és el ridícul ni l’esforç, ni el caure, ni l’acte d’aixecar-se per ser millors. Desesperança de la pèrdua de tantes hores i de tants dies. De tantes vides inútils”.

Passi el que passi

M’interessa molt Roland Barthes (1915-1980) i tota la seva obra. Sé i recordo que avui fa 38 anys que una furgoneta el va atropellar, a París, quan anava cap al College de France, rue des Écoles, i que es va morir a causa d’aquest fet. N’hauria parlat segurament. Però, esclar, avui és Diumenge de Rams (de palmes i de palmons) i ben poques persones ho tenen encara present. I és que, a més, és el dia de la retenció del President Puigdemont a Neumünster (Schleswig-Holstein). Potser hauríem d’aturar-ho tot. I sortir d’una vegada, sortir no només d’aquest Regne d’Espanya sinó també d’aquesta Europa si tot això continua d’aquesta manera. Investim-lo. Investim Puigdemont com a President. Passi el que passi. Quin neguit! Quin malestar!

¿Dies sense data?

El temps dirà, diem. Sinó que el temps no parla ni diu res. El temps no se n’ocupa, de realitzar cap de les esperances que més o menys tots tenim. Senzillament fa la seva feina, no s’immuta, alça el vol, impertèrrit sempre. Res no passarà si res no fas. I el cas és que, pensant en tot això, trobo precisament un fragment de Sánchez Ferlosio que parla de la gentilesa que suposaria que algun qualsevol d’aquests organismes internacionals tan importants declarés una diada anual sense data. Hi ha diades dedicades a tot. ¿Per què no, doncs, la diada sense data? Ferlosio afegeix, tanmateix, que una cosa així resultaria tenebrosament sospitosa, tant per al calendari com potser fins i tot per al temps mateix, i conclou dient que una tal decisió, el dia sense data, suggeriria immediatament la idea d’un indult. Esclar, penso, que no és pas cap indult el que cal. L’indult suposa perdó de l’autoritat envers alguna falta o delicte que hagis comès. Una gràcia especial. No és cap indult el que fa falta. Tan sols el reconeixement que no són certes cap de les culpes, ni de les faltes, ni dels delictes imputats. Per destruir ja hi és el temps. Tot ho destrueix, el temps. I a tothom. El temps és un lladre (La Fontaine). I no hi ha manera de poder imputar-lo de res. ¿Dies sense data?

El manteniment de la merda estable

El Regne d’Espanya ja ho està, de trencat. No sé exactament quants som, 2 milions o més, no hi ha manera de saber-ho. No ens recuperarà mai més, aquest Regne que dic. Ve de molt lluny tot això i ara som on som. Ja Pla ho deixà escrit a les Notes Disperses II, que ara es diu “Fer-se totes les Il·lusions Possibles”: Espanya…és un embassament de merda d’unes proporcions generals fantàstiques…Fa l’efecte que les autoritats estan proposades que no es produeixi, en aquest mur que aguanta la merda, una qualsevol fissura, una resquícia qualsevol…Les autoritats no són més que els inspectors del manteniment de la merda estable. Més d’un i de dos murs han acabat caient, però. Quan hom menys s’ho esperava.