Pàgina d'inici » Dietari » Quan parlo amb sinceritat

Quan parlo amb sinceritat

La sinceritat, un cop més. No ho sé segur, però podria molt ben ser que ningú no sàpiga el que realment sent. Fins i tot és possible que ens sentim alleujats a causa de la mort d’algun ésser estimat i, en canvi, considerem que sentim pena, i això perquè senzillament sabem que és això el que s’ha de sentir, el que toca sentir, en ocasions com aquesta que dic. Convencionalismes. Com tot això de l’anomenada solidaritat. Que bones persones que som! Som solidaris en públic, amb totes les càmeres de televisió observant-nos. No és solidaritat el fet de fer-ne espectacle. És espectacle i prou. Estrelles rutilants que el condueixen, vanitat de vanitats. La caritat, la contribució, és tota una altra cosa. No cal que se sàpiga fins a quin punt ets bona persona. Quan te n’ufanes, deixes de ser-ho una mica. Més privadesa i més discreció, sisplau. Quan parlo amb sinceritat -deia Pessoa-, no sé amb quina mena de sinceritat parlo. I sóc, segurament, de manera sempre diversa un altre ben diferent d’un jo que no sé ni si existeix. ¿Què sap, realment, cadascú d’ell mateix? Sento creences que no tinc. M’exalten ànsies que repudio. No sóc, no estic fet, d’una sola peça. I la perpètua atenció que mantinc damunt mi mateix perpètuament m’indica traïcions de l’ànima a un caràcter que segurament no tinc ni és meu i que tampoc ella (l’anima) no creu que tingui. Sobredosi de sinceritat, potser. O potser no.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s