Res, senyors

44 anys fa, avui, de la mort d’Eugeni Xammar (1888-1973). Punt de referència total. I encara ara diria que no s’ensenya a les escoles del país. Aquest és un país en què, en acabar el batxillerat, els estudiants no han sentit parlar mai de Xammar. Ni tampoc de tants altres, esclar. Potser per por que ens diguin que adoctrinem. I el fet és que en aquell exercici de Quaresma del 68 esmentava, Xammar, la frase d’Émile Buré: Un imbécile sans culture ne sera jamais un imbécile complet. Tota la raó, no cal dir-ho. I això just després d’aquella sentència que és una de les seves més conegudes però que sempre fa bo de sentir: No hi puc fer més. És un cop de gènit que em ve de quan era molt jovenet i que, a vuitanta anys tocats, ja no me’l trauré de sobre. Els catalans per als quals la llibertat de Catalunya no és la passió dominant són uns senyors que m’acaben la paciència, em tallen la digestió, em toquen allò que no sona i em fan perdre el món de vista. M’he d’esbravar sigui com sigui. Això sí, un cop esbravat, ho poden ben creure, sóc un home molt amic de la barrila...Res, llegeixin-ne el volum Periodisme (Quaderns Crema, amb selecció i presentació de Josep Badia i Moret), i L’Ou de la Serp, i Seixanta anys d’Anar pel Món, i les Cartes a Josep Pla, i encara ¿Periodisme? Permetin!, sobre la vida i els articles de Xammar a càrrec de Quim Torra i Pla. Facin-se aquest favor i ja m’ho sabran dir. I, a més, amb aquest punt final: Res, senyors, que com el Vallès no hi ha res, i al Vallès -encara que ens estigui malament de dir-ho- no hi ha res com l’Ametlla del Vallès.