Excepte el gènere avorrit

A l’hora de llegir, els textos que més m’estimo són els dietaris, les autobiografies. Vivències, pensaments, experiències, sentiments que l’autor transmet al lector sobre tota mena de peripècies vitals més o menys agradables i moltes vegades al marge del que resulta habitual. Singularitat sobretot, l’individu i l’ésser que representa. I l’estil. Jo què sé, Chateaubriand, Josep Pla, Valentí Puig, J.C.Llop, Guillem Simó i tants i tants d’altres. Desig de veritat i temptació de fingiment. Moltes vegades, per cert, totes dues coses juntes que veig com una línia de tensió que els atorga aquest poder de seducció que per a mi és clarament superior a qualsevol altre gènere. És així, si més no, com ho veig. I també amb els dubtes de si no hi ha mai una certa obscenitat exhibicionista en aquesta classe d’escriptura i de la raó per la qual un ésser humà decideix explicar la seva vida tot fent-la pública. Perquè, esclar, hi ha una cosa que em sembla que fa molt falta en aquesta mena de textos i és la necessitat de cadascú de trobar la distància que cal per poder parlar amb tu mateix i no aparèixer com el que no ets. Però vaja, parlo d’allò que més m’agrada llegir i això no vol pas dir que no em semblin bons els altres gèneres literaris. Tots em semblen bons excepte, això sí, el gènere avorrit. I, encara, tenint en compte que la grolleria no n’és cap, de gènere i, a més, no la suporto.