La terminal del cervell

11 anys fa ja des que vaig començar, empès per amics d’aleshores, a fer públics en aquests espais anomenats blogs els pensaments i les coses que m’anaven i m’han anat passant pel cap, dèries personals sobretot. Coses principalment sobre l’ensenyament i la literatura, també sobre la llengua, irrenunciable signe d’identitat, lectures fetes i recomanades, el deliri de la política i el desig i les ganes que aquest país esdevingui lliure d’una vegada. Coses així. Més aviat breus, partidari com sóc de la brevetat absoluta. Mai, però, no he deixat de banda la ploma, la ploma estilogràfica. Abans de teclejar a l’ordinador, des de sempre primer les coses escrites damunt del paper en blanc de la llibreta i notar com tot va lliscant, i la suavitat i el fet de sentir-te elegant. I la tinta, blava, color blau cel, exactament. És la mà, la terminal del cervell. Ho acabo de llegir i em sembla del tot cert. Amb ploma, i damunt del paper, les idees queden més clares i més ben exposades i el qui hi has escrit resulta molt més fàcil de retenir. El fet de teclejar, si de cas, ja vindrà després. O no. I ho dic perquè em sembla que fins aquí hem arribat. Gairebé segur. El futur, el desconec. I el desig cert és, això sí, que s’ho passin tan bé com puguin. M’estimo més llegir un bon llibre que no pas escriure’n, si més intentar-ho, un de dolent. Per aquí ja vaig passar-hi. I la sensació final és que em sembla que puc acceptar qualsevol cosa excepte si es tracta d’una ordre. Les ordres em superen del tot. Sobretot les que des de fa tant de temps ens fan arribar des de ja sabem on. No em desafujo, no em desentenc, de res, sempre partidari de fer el que em dóna la gana sense perjudicar ningú, esclar. I de no fer mai allò que no tinc gens de ganes de fer. I, si no en tenen cap, ara per Reis demanin que els duguin una estilogràfica i facin-la servir de seguida. La vida els millorarà, ja ho veuran i ja m’ho sabran dir. I, en fi, que tinguin un bon i esplèndid, i el màxim de pletòric possible, 2018.

Anuncis

Sobre pau lingüística i sobre Borsalino

D’acord que tot són convencions, però representa que som al penúltim dia d’aquest any 2017. I el recordatori, per si hi ha algú que encara ho dubti, que estem en guerra. Que ens la tenen declarada i que els fem nosa i que no ens poden veure ni en pintura i que per això mateix tantes i tantes humiliacions i menyspreus. Eleccions amb presoners polítics, part del govern a l’exili i candidats que no poden prendre part  a la corresponent campanya. L’intent, ara, i la pretensió determinada de carregar-se la tele, TV3, i la ràdio, CatRàdio. Recollida de signatures arreu d’Espanya contra la immersió lingüística i a favor de l’ensenyament obligatori en castellà -el castellà no és cap llengua catalana, recordem-ho. Amenaces i amenaces fins i tot després d’haver perdut les eleccions tal com les han perdudes. Dictat, també, de la data de constitució del Parlament i de la Mesa corresponent (17 de gener). Un dictat fet des de fora, com sempre. Mira que els arriba a agradar el verb dictar! Els surt ben bé de l’ànima. No sé, per tant, si hi ha algú que encara ho dubta, que estem en guerra. I no pas d’ara, per cert. Tant i tant de temps que hi estem. I ho deixo aquí per ara, ho deixo amb les paraules de l’enyorat Joan Solà (acs) per sempre vigent. Ell, segur. Les paraules dites, tant de bo que no. Aquí no hi ha pau lingüística. Impossible. De moment si més no. Perquè el que ens toca és catalanitzar. És això el que fa més falta. I tornar a fer que Catalunya sigui catalana.

Hi ha d’altra banda, avui, la notícia que Borsalino podria molt ben ser que desaparegués. Que fes fallida. Barrets de cine, de cine del més bo. Bogart amb aquell seu Borsalino al cap i la conversa final amb Ingrid Bergman, a Casablanca, ¿i el nostre amor no té cap importància? Sempre ens quedarà París. Bosalino, Alexandria, el Piemont. Imatges de J.P.Belmondo i Alain Delon, de Fred Astaire i sir Winston Churchill, de Pancho Villa i Ernest Hemingway, de Fellini i de Chaplin, d’Orson Welles i del Sant Pare Joan XXIII, I, encara, de Jep Gambardella (Toni Servillo) a La Grande Bellezza. Borsalino, molt més que un barret, pèl de conill al feltre. Pobres de nosaltres. Sí, nosaltres, que no vol dir sinó jo més vosaltres. Voldria recordar-ho.

Allò imperdonable

L’ateisme representa la posició d’aquell que nega l’existència de Déu o d’una realitat transcendent a l’home. A l’antiga Grècia ja hi havia hagut sofistes (Protàgores) que havien negat l’existència dels déus, i Epicur sostenia que l’home havia d’actuar com si els déus no existissin. M’encanta Epicur, m’encanta llegir-lo. Al llarg de l’Edat Mitjana, fonamentalment cristiano-teocèntrica, no es van registrar a penes fenòmens d’ateisme (en canvi, de misogínia, sí. El gran Bernat Metge, que fa que, a Lo Somni, Tirèsias pronunciï aquella tremenda invectiva contra les dones, la poma, la poma, i que dubta i no s’acaba de creure que l’ànima humana pugui viure sense el cos i sigui immortal, per exemple).

Al segle XIX són ateus els filòsofs de l’esquerra hegeliana (Feuerbach, Marx) i els seguidors del positivisme (Comte), els quals neguen l’existència d’un ser immaterial i etern.

I és veritat que diem que si hi ha bellesa, si hi ha èxtasi davant la contemplació de l’art, si hi ha el geni cantant, el geni ballador, el geni pintor i escriptor, és que hi ha Déu. Però aleshores també ha de ser veritat el contrari: si hi ha tragèdia, si hi ha catàstrofe, si hi ha patiment, si hi ha el mal, deu ser potser que Déu no existeix. I em sembla que no val aleshores, estimada, dir que el que passa és que ens vam menjar la poma. No, escolta, a mi el que probablement m’interessa és aquell ateisme que es pot considerar un fenomen positiu en coincidir amb l’abandó d’una concepció massa filosòfica i, per tant, inadequada, de Déu (aquesta mena de Déu “tapaforats”) i deixar espai, en canvi, al Déu de la fe i de l’esperança revelat lliurement per Jesús. I és per això que aleshores l’ateisme seria el veritable rostre del “món fet adult”, en el qual el cristià veuria un estímul per recuperar l’originalitat dels valors de la fe i de l’esperança, no enteses ben bé com a virtuts teologals.

Tanmateix, la consideració de l’ateisme dins del pensament filosòfic no és una qüestió simple. Hi ha ambigüitat (n’hi ha en Comte, per exemple) i, potser, tal com diu Deleuze, l’Ètica d’Spinoza pot ser entesa com una ètica del gaudi, el discurs d’un ateu. Fins i tot la filosofia hindú (principalment el budisme) podria arribar a valorar-se com una vertadera religió radicalment atea.

I què queda al final? No ho sé ben bé. El dubte segurament. I potser no, potser no que no sóc ateu. No, segur que no en sóc. Al capdavall, l’imperdonable és pensar que Déu no pot perdonar-nos.

Una llufa de les més grosses

Sants Innocents. A Herodes no li va venir d’aquí. Sabia que havia nascut el rei veritable, descendent directe de David, i sense dubtar-ho va fer occir tots els nadons d’aquells dies, sants Innocents, pensant-se que d’aquesta manera també el nen Jesús faria desaparèixer. No fou així i hi hagué la fugida a Egipte, veritable llufa penjada a l’esquena d’Herodes que ni tan sols se n’adonà. Vessant polític de la Història Sagrada. Les llufes que ens hem anat penjant al llarg del temps. Els jueus no reconeixen Jesús com a fill de Déu, encara ara l’esperen. I ni com a rei van gosar aleshores salvar-lo de la Creu, al contrari. I hi ha qui se’n rentà fins i tot les mans, a Roma i a Ponç Pilat, governador d’aquella província romana de Judea, tant se’ls en donava. I així ara som on som. Amb el desig que no ens en pengin més, de llufes. I sobretot que tampoc no ens en pengem nosaltres mateixos. Si del que es tracta és de fer una “revolució”, que no sigui per implantar una cosa igual a la que ja hem tingut i encara tenim. La primera cosa que faria falta fóra no restar llastimosament com els mateixos disciplinats de sempre. Prou de gestos infantils, superficials. Prou de somriures i prou de fingiments. Com aquest “som gent pacífica”, una llufa de les més grosses. Innocents.

Veure el temps com passa

Veure passar el temps. Sinó que el temps no passa. És ell -el temps-, si de cas, que veu com passes tu a través d’ell, immòbil, impertorbable, estable, estantís, immutable. Tant de dia com de nit, amb fred o calor, amb pluja o vent. Tant se li’n dóna, de tu. I el que passa, tot el que passa, ja ha passat. També tu. Ell no, ell sempre hi és. Fes temps, fes, mata’l si vols, digues el que vulguis. Abans o després. ¿Després de què, per cert? No és veritat que hàgim nascut per veure el temps com passa. És, més aviat, exactament al revés.

Això de Tabàrnia, d’altra banda. Fractura territorial. Quina gràcia. 36 escons que es presentem com la solució de tot. 36 de 135!! Escamots de gent majoritàriament forastera i sense cap vincle, ni lingüístic ni de cap altra mena, amb el país on viuen i que els ha acollit. I el temps com passa! Tot pensant que, hores d’ara, ja n’hi ha ben bé prou, d’aquest color!!

El nom i el nombre

Felip VIè, un cop més. Felip VIè que no és Felip ni és VIè. És Felipe i és cinquè. Si més no pel que fa a Catalunya. Hem d’invocar i tenir més present la Història. Perquè en realitat es tracta del cinquè Felipe rei d’Espanya i no pas del sisè. El primer, aquell Felipe el Hermoso, ho va ser tan sols de Castella. Sisplau. A veure si sabem comptar i aprenem a dir les coses pel nom i el nombre que tenen. Catalunya no és Castella. Per cert, que ara ja només faltava, si no, aquest titular de l’Ara d’ahir mateix. Encastellats.

D’altra banda, aquests catalans de C’s, tan catalans ells. Encara ara és l’hora que se’ls hagi de veure mai participant, el dia de Nadal i a Montjuïc, de l’ofrena i l’homenatge a la memòria del President Macià.

En fi. Aquesta sensació de nàufrag que de vegades m’atrapa. Tot de confidències que jo mateix em faig a mi mateix.

Paraules de l’espectre

Brevetat i concisió. I discreció, també, si pot ser. Tres verbs: pregar, menjar, beure. Alegries senzilles. Patinar damunt la neu on n’hi hagi, no pas aquí a la vora de la mar, i qui en sàpiga i li plagui, esclar. Amor. I també el Conte de Nadal, de Dickens. I aquelles paraules de l’espectre (Jacob, que ja feia 7 anys que era mort) quan deia que “en aquesta època de l’any és quan pateixo més. ¿Per què vaig caminar enmig dels meus semblants amb els ulls abaixats i no els vaig aixecar mai cap a aquella estrella beneïda que va menar els savis d’Orient a una llar humil? Com si no hi hagués prou cases humils on la seva llum m’hauria pogut convidar! Caritat, pietat, indulgència, benevolència. Pel que fa als negocis, no haurien hagut de ser sinó un gotim enmig del vast oceà dels meus interessos”. Immensitat, sí, d’aquest Conte de Dickens. I també del Pessebre del naixement del nen i Salvador. Ha estat clara, aquesta nit passada. Bellesa. Anunciació.