Aquest camí que dic

Viatge mental que no s’acaba. Podria ser que molt soroll per no res. No val la pena perdre el temps en conjectures sobre els misteris que s’han d’acabar d’explicar per si sols. Dolça flexibilitat de l’esperit humà, que es pot lliurar tot d’una a les il·lusions que burlen les inquietuds i les preocupacions dels moments de dificultats com aquest que ara mateix vivim. Terra com encantada. Quan em trobo que el camí és massa aspre o massa costerut, trenco aleshores per una flonja sendera vellutada i, després de fer-hi uns quants tombs, retorno fresc i refet (Sterne). I, si arriba que els mals s’apoderen de mi i dels meus -com ara els fills més grans que acaben de perdre la mare-  i no hi ha forma al món de deslliurar-se’n, faig servir una altra tàctica. Criticable, ja ho sé, però el que faig és mirar d’esquivar-los i procurar no pensar-hi, d’apartar-me’n o, si més no, de fer-ho veure i, com que tinc una idea més clara del Passeig de Mar que du al mar, i després encara a La Casa del Mar, que no pas de res més, m’obligo aquests dies de tardor esplèndida a fer aquest camí que dic, igual que l’ombra fugissera que fuig del neguit i acaba capbussant-se en aquesta mar fantàstica i encara no freda del tot del 17 de novembre en què som.

I pel que fa a la resta, no sé ni què dir ni què pensar. Es veu que el judici de Brussel·les ara s’ajorna fins al 4 de desembre, dilluns, justament tres dies abans de la romeria anunciada. Viatge mental.