Tot allò que és vergonyós

Persones que sents encara que callin, que no saben ni volen passar desapercebudes. I esgarrifa la malignitat que moltes d’elles poden dur amagada a dins. Persones que veuen el món només com si fos un pastís d’aquells tan suculents i on d’entrada els fa l’efecte que no els és permès de clavar les dents; de manera que a partir d’aquí l’únic problema d’aquesta mena de persones és trobar la manera de clavar-les-hi. Una malifeta rere l’altra. I tot acostuma a quedar impune. I així ara apareix un altre mort, relacionat amb aquest escàndol Gürtel, en estranyes circumstàncies, al fons d’un barranc al costat de la moto que conduïa, després de 6 dies desaparegut. Ex-assessor de l’andalús senyor Arenas. Isidro Cuberos, llegeixo que es deia. Els morts no poden parlar. Entenc perfectament les ganes que de tant en tant tenim de recloure’ns a casa i no pensar més que en aquells que tenim més a prop, tots els que ens estimem i ens estimen, en la nostra vida, i de desentendre’ns d’aquest món tan delirant que ens envolta. Esclar que parlo per mi aquest dematí que en Santi ha fet que tornés una estona a Marc Aureli i a l’estoïcisme. La naturalesa del bé és allò que és bell; la naturalesa del mal és tot allò que és vergonyós.