Dies de recordatori com aquest

Parlem de tu, però no pas amb pena. / Senzillament parlem de tu, de com / ens vas deixar, del sofriment lentíssim / que va anar marfonent-te, de les teves / coses parlem, / i també dels teus gustos, / del que estimaves i del que no estimaves, / del que feies i deies i senties; / de tu parlem, però no pas amb pena.

I a poc a poc esdevindràs tan nostra / que no caldrà ni que parlem de tu / per recordar-te; a poc a poc seràs / un gest, un mot, un gust, una mirada / que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.

(Del Llibre d’Absències, de M.M. i P. i tot desant per sempre a la memòria el teu record, noia de la bicicleta verda d’aquella ja tan llunyana adolescència que visquérem i en què, entre d’altres coses, no hi va haver manera de fer-te entendre, i encara menys de convèncer-te, que el teu nom s’escrivia i s’escriu amb dues emes i no pas amb la ena i la ema que tu sempre deies que t’agradava més, Imma, què vols que et digui si no sé què dir-te! Perquè el que de veritat és molt més important són els nens que després arribaren, el nen i la nena, que tant t’estimen i que tant i tant t’has estimat. I, doncs, el que ara sí que, si més no, sé dir-te és això mateix del poema de les absències, que per recordar-te ja no caldrà ni que parlem de tu. Tan nostra has ja esdevingut). Amén.