Com feia la mare

Arribada l’hora de fer com feia la mare, i de fet com tantes d’altres mares, que sempre feia de seguida qualsevol cosa que hagués de fer. Perquè no hem pas arribat fins aquí per fer-nos enrere en aquest últim moment. No cal abandonar per sempre el somriure -un home que riu no serà mai un home perillós-, però és cert que ara no n’és exactament el moment. Subratllo, mentrestant, aquests mots d’Sterne: de mi sé dir que quan una sensació desagradable m’estreny el cor, i ara ja fa massa temps que me l’estreny, sens dubte la manera que se m’acut més eficaç de dominar-la és la de contrarestar-la tan aviat com puc amb una altra sensació que resulti agradable i positiva i poder batre-la, així, en el seu propi terreny. I aquesta olor que ja se sent, olor de declaració, de proclamació, de defensa, de resistència.

Anuncis