La gràcia de no dependre de ningú

De fa dies que llegeixo i plagio Voltaire. La còpia com a invenció d’un mateix. La desgràcia més grossa de l’home o de la dona de lletres no és pas potser que causi l’enveja dels seus col·legues, o que sigui víctima de contubernis diversos, o que fins i tot els poderosos del món el menyspreïn; la cosa pitjor és que siguin els enzes els qui el jutgin, o els tontos, per dir-ho amb un mot que no és al diccionari però que significa exactament el mateix. De vegades arriben molt lluny, aquests enzes, sobretot quan el fanatisme s’uneix a la inèpcia i la inèpcia a l’esperit de venjança. Bé. Una altra de les gràcies de l’home de lletres és, generalment, la no dependre de ningú. Un burgès potentat, posem per cas, pot adquirir qualsevol lloc de treball en qualsevol consell d’administració i a partir d’aquí ja no li cal res més perquè els seus col·legues sempre que faci falta surtin en defensa seva. Davant de qualsevol afer que consideri una injustícia de seguida trobarà qui el defensi. L’home o dona de lletres, en canvi, és un ésser mancat d’auxili; s’assembla als peixos voladors: per poc que s’enlairi els ocells el devoren; i si s’enfonsa, se’l cruspeixen els altres peixos. No, l’home de lletres no depèn de ningú. Si és mediocre, tota la vida se’n penedirà; si triomfa, tindrà enemics i no té cap altre remei que no sigui el d’avançar al caire de l’abisme, sempre entre l’odi i el menyspreu. I així fins que es mori. Aleshores, com sempre passa amb tothom, sigui o no de lletres, hagi estat més bo o més dolent, tot seran elogis, els elogis fúnebres. La trampa és sempre la realitat. I això últim no és pas de Voltaire i ara no sé ben bé on ho he llegit ni d’on ho he tret. El que sí que sé és que sóc ja arribat a l’última pàgina d’aquesta llibreta.