La més miserable de les vides

Potser l’única manera que no hi hagués hipòcrites, un dels assots més grossos -i ja sé que Déu nos en guard si ens diguéssim sempre la veritat, potser acabaríem tots a garrotades-, seria la d’aquella societat que instaurés la llibertat de consciència de manera explícita. A favor de la llibertat de consciència molt més que de la llibertat d’expressió. De vegades fa dir moltes mentides, la llibertat d’expressió. Aquest senyor Cantó i companyia, per exemple, quan parlen d’adoctrinament a les escoles catalanes. Esclar que la veritat és que malament rai l’escola que no adoctrinés, que no ensenyés, que no impartís saber i coneixements. Totes aquestes coses que encabat van a parar a la consciència dels alumnes que hi ha a les aules. De la dels qui escolten les lliçons dels professors, principalment. I de la dels qui estudien i llegeixen. El que passa és que aquests de C’s i PP no enganyen ningú. Per a ells, el problema és la llengua i la immersió lingüística que tenim instaurada com a llei. Si no, aquesta qüestió de l’ensenyament ni tan sols els preocuparia. Hipòcrites. Hipòcrites que, d’altra banda i en molts casos, el que demostren i vénen a dir és que, si resulta que obtinc el benestar alterant la societat, matant -tants morts últimament en circumstàncies del tot estranyes!-, robant de sotamà, calumniant, fent que cremin jutjats on s’instruïen casos d’una corrupció que podria perfectament afectar-me, no hi haurà res que em retingui i així podré abandonar-me sense cap escrúpol a totes les passions que em mouen. I és que així com funcionen les coses entre els qui ostenten el poder al Regne d’Espanya. Vull dir que no van ben bé com haurien d’anar. Perquè és justament per a aquesta mena de gent que les lleis, de les quals tant s’omplen la boca, han estat fetes i pensades. Perquè els caigui al damunt tot el seu pes i, finalment, comprovin que la vida de qui viu només de conculcar-les és generalment, al capdavall, la més miserable de les vides. I la més abominable.