Pàgina d'inici » Dietari » Ens en volem anar

Ens en volem anar

Representa que, dels dies, sempre n’esperem alguna cosa més que l’emergència de la simple i mera llum o claror. I que demà tot presenti una altra fesomia. Dins d’Espanya, però, tot va a pitjor. Per a nosaltres, vull dir. Indignació rere indignació. Humiliacions de tota mena. L’última cap al final del dia d’ahir. Presoners polítics l’any 2017. I Albiol demanant la degradació del major Trapero. Enveja que ve de l’actuació impecable del cos de Mossos, veritable imatge de Policia d’Estat, arran dels atemptats terroristes del 17 d’agost passat. No s’ho han empassat. I també Albiol -autèntic incitador de l’odi, ho he de dir- demanant la intervenció de la conselleria d’Ensenyament -la llengua els fa nosa, ja ho sabem- i la prohibició i supressió de partits polítics que als programes electorals presentin iniciatives contràries a la constitució i a la sagrada unitat d’Espanya. Una unitat que ho ha estat des de fa tant i tant de temps només per la força i no pas per cap mena d’empatia ni de complicitat. Som un país ocupat. I mentrestant, més d’un, i de dos, aquí mateix entre nosaltres que ens donen ja per derrotats. És, però, només l’expressió del seu desig, és així com voldrien que fos, cadascú mira per ell i la resta se li’n fot. Sinó que, si de cas, la derrota és una altra; la derrota, i la vergonya, és el fet que, a Espanya, hi torni a haver, al cap del temps, presoners polítics que, a més, ni tan sols s’han aixecat en armes envers ningú, al contrari. I això sense parlar de tanta premsa infecta i cadenes de ràdio i televisió d’aquest macizo de la raza retrògrad que ens tracten de minoria, de nazis i de colpistes i de no sé quantes coses més -ells que hores d’ara encara financen amb diner públic coses com la Fundación Francisco Franco-, tot ple de mentides només pel fet d’haver volgut votar i també encara amb l’esperança que es pugui arribar a saber exactament on és i què vol la veritable majoria del poble de Catalunya. I no passa res. Ni a Casado, ni a Hernando, ni a Santamaría, ni al mateix Albiol, ni a ningú, tant és el que diguin i el que amenacin. Silenci dels fiscals amb tots ells. I tot, segurament, perquè mai no ens descuidéssim de continuar alimentant els porcs. Perquè, això sí, hi ha una cosa que és del tot certa: que ens en volem anar, que ens n’hem d’anar. Que ja hauríem de ser fora. Però que igualment acabarem anant-nos-en, i amb Sànchez i Cuixart retornats a la llibertat. El dia que de veritat portarà alguna cosa més que el simple fet de fer-se de dia.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s