Pàgina d'inici » Dietari » Ser esclaus

Ser esclaus

L’amor etern és impossible. No s’hi hauria de creure, en aquesta mena de promeses, diu en Xavi Torrent. El que hi ha, com a molt, és l’intent de renovar, amb cadascuna de les nostres accions, els vots de cada dia. Només així, potser, aquest amor que diem, sense ser etern, pugui omplir les nostres vides fins al final.

La veritat, d’altra banda, és que em sembla que no faria pas cap falta aquesta continuació anunciada de Blade Runner (1982), ara amb Denis Villeneuve de director i Ridley Scott com a productor. Blade Runner 2049, trenta anys més tard d’aquell futur no gaire llunyà que era el 2019, d’aquí 2 anys. ¿Per què? Replicants d’última generació, diuen. No crec pas que la vegi. Sempre a la memòria les paraules finals d’aquell Roy, a qui, just abans de salvar la vida de Rick Deckard (Harrison Ford) i de fer-nos saber que li ha arribat l’hora de morir-se, sentim dir fins a quin punt arriba a ser fotut viure amb por. Viure amb por, tenint sempre aquesta por, és això el que significa ser esclaus. I no cap altra cosa. La resta, segurament, també aquesta anunciada i promocionada continuació en què es veu que també H.Ford (hi) té un paper, resulta més aviat prescindible.

One thought on “Ser esclaus

  1. Gràcies Miquel, per que apart de gaudir cada dia, del teu bon escriure, i de descubrir de tan en tant algun llibre per a mi desconegut; estic aprenent a escriure correctament en català. per això espero que acceptis, aquest petit regal, que vaig escriure, a rel del teu
    escrit del 9 de setembre. Ès tan sols una part del conte.

    Molt afectuosament Nani.

    Ja cap el tard, ella s’estava asseguda en el gronxador, i començà el que d’un temps ençà ,s’havia convertit en el seu joc secret:.
    Després de sopar, ell,com sempre, havia anat a fer un tomb prop de la platja, unes roques endormiscades per la remor de les onades, l’hi van fer parar esment del sol, que ja quasi amagat del tot, escampava uns rogencs polsims entre els núvols, que pausadament, s’anaven ajaçant sobre el mar; i allà assegut, per uns breus moments, es va sentir sol, va enyorar amb un perdut sospir, la presencia de una dona, d’aquella i no cap altre, per compartir el seu pessic de solitud.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s