Pàgina d'inici » Dietari » Després de totes aquestes estones viscudes

Després de totes aquestes estones viscudes

Diada de Sant Francesc. Retornat durant 4 hores a l’escola de l’adolescència, aquella primera formació. Convidat i acollit de manera excelsa per part d’alguns dels professors que encara hi són i de la resta de la comunitat dels Salesians de Mataró. És petita, ara, aquesta comunitat, set membres dels quals només dos fan classe. Als altres, l’edat que tenen ja no els ho permet. Hi arribo que encara no és migdia i a la mateixa porta m’hi trobo Francesc Balauder esperant-me. Salutació del tot efusiva de qui l’any 67 del segle passat, de manera que podríem dir-ne clandestina i, esclar, fora de l’horari lectiu, impartí, als qui així ho vam voler, aquelles fantàstiques primeres classes de gramàtica del català de les quals recordo perfectament el material que encara conservo: un llibre que es deia Signe. Que per molts anys, Francesc!, li dic, i no només perquè avui sigui la teva onomàstica. Que per molts anys i enhorabona i tot el reconeixement de tantes coses com has aportat, i encara aportes, en aquest teu pas pel món i per la vida. Va, no exageris, sisplau, home, i passegem pel col·legi a veure quines coses pots encara reconèixer-hi. Tenim hora i mitja abans no sigui l’hora de dinar. I sí, les pistes exteriors, els camps de futbol, i els patis interiors, la mateixa estructura. I les aules i els despatxos, del tot posats al dia. I alumnes i professors, hores de classe. El que ha desaparegut és l’església, o la capella, que tant havia servit per a les misses quotidianes d’aquell temps en què els dies començaven sempre amb les pregàries i les lectures. Ara és una immensa sala d’actes i també de teatre dotada de tot el que hi fa falta, esplèndida. Tants i tants records. I les fotografies en què reconec companys i amics d’aleshores la majoria dels quals no he tornat a veure mai més. I les il·lustracions i les imatges de Francesc de Sales, Don Bosco i Domenico Savio, que aquells mestres i professors d’aleshores ens ensenyaren a fer servir d’exemples. Sí, tot era en castellà, la llengua era la castellana, imposada, però no pas el pensament ni el sentiment. És així com ho he recordat, és així com durant quatre hores ben bones m’he sentit revivint 50 anys enrere. Com aquell qui res i sens gaires paraules per expressar-ho. I a 3/4 de 2 en punt a taula. Set salesians i un servidor. Benedicció, Déu i Pare omnipotent… I l’àpat que ha elaborat la fantàstica cuinera que tenen, la Montse. No cal que esmenti els plats diversos ni els destil·lats. Ha estat més que excel·lent. Igual que les converses i el to i la gràcia de tantes anècdotes reviscudes exactament fins que s’ha produït el comiat, emotiu, poc abans de les 4 d’aquesta tarda. Hi tornaré. Hi tornarem, esclar que sí. I moltes gràcies. També, deixa-m’ho dir, perquè després de totes aquestes estones viscudes no pot venir-me de gust de cap manera pensar que segons aquest monarca borbònic -ja mai més no el podré considerar nostre- els catalans vivim situats al marge del dret i de la democràcia. Impossible sentir-te representat per algú que ni els centenars de ferits de diumenge, a causa de l’actuació de la seva policia, no esmenta. I aquest diputat del qual no recordo el nom -millor- que ens titlla de nazis i de mafiosos, que gros. No sé què hi fem, encara, aquí, en aquest racó de món que es diu Espanya i que de fet és Castella, una certa Castella monopolitzadora de tot i que ara envia suport logístic del seu Exèrcit per als policies i G.C. també seus, forces d’ocupació, que ja fa dies que són al port de Barcelona i Tarragona. No sé què hi fem si ni tan sols ens volen de tanta nosa com els fem.

2 thoughts on “Després de totes aquestes estones viscudes

  1. Qujina emoció! Jo també em vaig iniciar amb el “Signe”, als escolapis de Vilanova. I, un dels pares, el pare Arruga (del dr. Arruga i la família en parla Josep Pla a la seva obra completa), el dia de Sant Jordi, feia la classe amb barretina. A 5è de batxillerat el tinguérem de porfessor de “Formación del espíritu nacional”, i ens feu llegir, d’amagatotis, “Què cal saber de Catalunya”, d’en Ferran Soldevila.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s