Espais en blanc

Distinció entre “parlar” i “dir”. L’enunciat no és cap garantia de significat. Espai en blanc. Silenci eixordador. Afirmar que una cosa existeix també és postular que pot no existir, o deixar d’existir. Éssers humans. Allò que no podem dir no pot existir. Nit de llampecs, diem de vegades. Llampecs que fan visible la nit de la mateixa manera que el so descriu el silenci. A ple sol no llampega. I aquells grecs que ja sabien que no hi pot haver llum sense foscor ni foscor sense llum. Estones de silenci i de pregària aquí, al tanatori de Les Corts. acs.

Ambigüitat de la paraula

Estratègies de dissimulació que poden anar des de la franca mentida (i així Arrimadas, Albiol, Borrell, Frutos…veritables somriures dels pèrfids) fins a tots els nivells de la falta de veritat i de l’autoengany de no saber, ara, exactament on som ni què hem de fer. Inesgotables matisos de la mentida. L’ambigüitat de la paraula. I això sense parlar de l’odi, l’odi desfermat amb què sol acabar cada manifestació unionista i sense que cap fiscal es prengui ni la més mínima molèstia d’esbrinar què ha passat exactament ni qui ho ha provocat. Ja sabem de quina mena de mans depèn encara la justícia. Querelles per rebel·lió, sedició, malversació, això sí, tot el que vulguis, contra el Govern nostre i la mesa del Parlament. L’odi és més fort que l’amor (Blake) i molt sovint és més a prop de la veritat que qualsevol altra revelació de la personalitat. I, mentrestant, el President a Brussel·les, en un entorn discret i segur. I aquí els qui després de tot sents com diuen senyor Rajoy, ens veurem a les urnes. I qui anirà amb qui, de cara ara al 21 de desembre convocats ni més ni menys que pel president d’Espanya i fins i tot amb presoners polítics. Quin temps d’incerteses! I vès ara que no es tracti del famós referèndum acordat.

El braç d’una fada

Moby Dick (1851): “Sí, sí, la veig. La veig com cada vegada que l’he vista. Però això no significa que sigui real”. L’obsessió de la venjança. Al final, però, ¿qui es venja de qui? Un foll fent enfollir els altres. El taüt salvador de Melville. Hi hagué més tard la pel·lícula de Huston (1956) que he tronat a veure. Una versió que em sembla mancada de vitalitat i del sentit del deliri necessaris tot i la intervenció de Ray Bradbury en l’elaboració del guió. Ahab (Gregory Peck) recorda més Abraham Lincoln que el foll capità del balener. I la predicció apocalíptica del reverend Mapple (breu, episòdic i genial Orson Welles) és potser un del moments més bons i més brillants del film. El llibre, com gairebé sempre, supera les imatges. Només una veu, una d’única, sobreviu a la tragèdia i al naufragi. La veu d’Ismael, de nom bíblic, salvat pel taüt de Melville, el taüt on reposen les despulles de l’arponer caníbal Queequeg. Ismael, que com el fill d’Abraham acabarà trobant, se suposa, una segona existència en l’expatriació. I aquest personatge Starbuck, que potser ha acabat donant nom a la cadena de cafeteries americanes esparses avui arreu del món. Starbuck, el seny reduït per la rauxa que no gosa, arribada l’hora, de destruir la follia del desastre i salvar-se, salvar-se ell i salvar la resta d’arponers de la tripulació. Moby Dick, Ahab i Melville, erigits en jutges del destí: “¿Qui dictarà sentència quan el mateix jutge sigui arrossegat davant del tribunal?” Ismael salvat. L’únic. Ismael, que reconeix que s’embarca per foragitar la malenconia i regular la circulació. I la sensació final, en què la cua de la balena arriba fins i tot a semblar-nos més bonica que el braç d’una fada enmig de tots aquests dies de dol i d’un consol tan difícil.

El cos del pensament

Les paraules “cese” i “extinción” en boca de Rajoy. El major Trapero també cessat, i espera’t. Record d’aquell tan recent “que nos dejen actuar”. I és que no sé de quina manera es pot anul·lar i esborrar allò que existeix i s’ha viscut tenint en compte, a més, que tot ha quedat enregistrat. ¿Negació de què? És del tot esperable, d’altra banda, i no suposa pas cap sorpresa, que entre els unionistes, i demà ens n’arribaran un munt de fora que s’afegiran als que ja tenim aquí mateix, hi hagi ple de violents. Ja ho vam veure ahir. Deu ser cosa d’un determinat adn. Veïns que sempre intenten inspirar la por, abusos que malauradament es pensen que són necessaris per al manteniment de cert estats, com ara el seu, i encara que aparentment facin veure que tenen explicacions per a tot. I llegeixo, finalment, aquesta entrevista a l’admirat catedràtic Emilio Lledó, que fa 90 anys. Diu, entre moltes d’altres coses -i per cert que no estic pas d’acord en totes-, que només ens diferencia la llengua matriu, les idees i la generositat que puguem transmetre. La veritat és que no em sembla pas poc important. Som on fa tant de temps que volíem ser. I no oblidem. Sobretot perquè la memòria és el cos del pensament. I ara fa falta que ho sigui també de l’acció i de tota la molta feina que queda per fer. I de la resistència.

No crec pas que ens els acabin

Si fa bo, només en aquesta època de l’any vaig a banyar. Avui hi he anat. Platja solitària i magnífica temperatura de l’aigua. Després, ja a casa, quarts de 2, seguiment dels plenaris. El dia és arribat. Menjo alguna cosa i així, al Parlament, a les 3 i 4 minuts comença la votació. Vot secret, del tot lògic, i sense C’s, ni PSC, ni PP, que abandonen la sala. A les 3 i 20 comença el recompte que dura exactament 6 minuts. El NO obté 10 vots, el blanc, 2, i el Sí, 70. De manera que exactament a les 3 i 26 queda declarada la República de Catalunya. Per cert, 44 minuts abans que al Senat espanyol s’aprovin les mesures de l’article 155 -el majoritari “a por ellos”- perquè el govern del PP les posi en pràctica segurament a partir d’aquest mateix vespre. Quan convé seguem cadenes i la raó d’estat que argüeixen és del tot antidemocràtica i, fins i tot, anticonstitucional -tant que se n’omplen la boca!- i involucionista. 214 SÍ, 47 NO, 1 abstenció. I ara, esclar, ve el més complicat, determinació, molta determinació i fermesa. I aguantar i resistir i tot al suport als Mossos. Només així acabarem essent reconeguts. I, si durant un temps ens hem d’estar fora d’aquesta UE, doncs ens hi estarem. No crec pas que ens els acabin. Ja no som autonomia, som República. Visca!

Incertesa

Relat de la incertesa. Molt bé. Moltes coses que ja sabem com, per exemple, el fet que l’assimilació ideològica com a mètode de consens, a través de la por i de les amenaces, garanteix, amb l’adhesió mental d’un poble, períodes molt més llargs de domini econòmic. Un estat modern, com si aquest d’Espanya ho fos gaire o, senzillament, com si volguéssim que així fos el nostre, ha de promoure alhora la instrucció i la ignorància tot procurant disposar de tècnics ben preparats, experts monogràfics en disciplines diverses i rendibles (i aquí és fàcilment comprovable el menyspreu que el poder des de fa tant de temps manifesta envers el que en diem “humanitats”) i que no estiguin en condicions de dubtar de res, és a dir, de demanar-se si allò que fan té alguna mena de sentit i per a qui el té (J. Tuson). I després hi ha la fractura. No m’he pogut estalviar de sentir la senyora Arrimadas, ésser turbulent i narcisista, aquesta mateixa tarda. Catalunya fracturada, diu. Com si no ho hagués estat sempre. Un servidor és sempre que s’ha sentit fracturat. Callàvem, però. I així semblava que no n’hi havia, de fractura. Ara, a la que hem hem deixat de callar i hem pogut fer saber el que de veritat volem, aleshores sí, aleshores, segons ella, fractura. Aspira a presidir Catalunya, pobres de nosaltres, no ho pot amagar. I, esclar, amb gent com ella sí que és del tot impossible una Catalunya en què tothom s’hi senti útil i còmode. Incertesa, sí. I preocupació. I també, no sé com dir-ho, mala llet.

Com feia la mare

Arribada l’hora de fer com feia la mare, i de fet com tantes d’altres mares, que sempre feia de seguida qualsevol cosa que hagués de fer. Perquè no hem pas arribat fins aquí per fer-nos enrere en aquest últim moment. No cal abandonar per sempre el somriure -un home que riu no serà mai un home perillós-, però és cert que ara no n’és exactament el moment. Subratllo, mentrestant, aquests mots d’Sterne: de mi sé dir que quan una sensació desagradable m’estreny el cor, i ara ja fa massa temps que me l’estreny, sens dubte la manera que se m’acut més eficaç de dominar-la és la de contrarestar-la tan aviat com puc amb una altra sensació que resulti agradable i positiva i poder batre-la, així, en el seu propi terreny. I aquesta olor que ja se sent, olor de declaració, de proclamació, de defensa, de resistència.