Pàgina d'inici » Dietari » A l’hora de les postres i del cafè

A l’hora de les postres i del cafè

És cert que moltes vegades no ens acaba d’agradar com són els fills, és cert que els defectes que de vegades hi creiem veure són els nostres mateixos defectes. És cert, d’altra banda, que moltes vegades, als fills, els agradaria tenir un altra mena de pares, que potser no estiguessin tan pendents del que fem o del que deixem de fer, o potser al revés, que miressin de ser-hi més, que ens fessin més cas. L’etern inconformisme, l’etern no estar mai contents amb el que tenim o amb el que ens ha tocat. Ara bé: això és només de vegades. En el fons sempre arriba un dia que les coses acaben quadrant, hi ha aquell dia que s’esvaeixen tots els dubtes i que tothom sap que els que som en aquella taula som la gent que mai no ens fallarem els uns als altres, que sempre hi serem per més maldades que vagin, per més que ens sembli que hàgim caigut en el més profund de tots els pous. Hi ha pares que viuen a la recerca del fill del qual fa temps que no saben res. Hi ha fills penedits, tot i que no ho diguin, d’haver actuat com han actuat. I segur que l’etcètera de situacions possibles és molt i molt llarg. Però aleshores hi ha d’haver l’esperança, l’esperança que, al capdavall, tot acabarà quadrant. I, així, vindrà que et regalaran, llavors, la història de la teva vida en fotos que ni tu sabies que existien. I serà la seva manera de dir-te que mai no han deixat d’estimar-te. I arribarà després el teu torn, el torn de perdonar i de refer tots els vincles, els vincles més íntims que tenim, i de veure i acceptar que allò que anomenem continuïtat són justament ells, els fills que hem tingut i que tenim.

I és cert que som efímers i que tot passa, però a l’hora de les postres i del cafè et diran, contents, que no han volgut saber res dels correfocs i de les aglomeracions de les festes de la Mercè que, per cert, enguany l’alcaldessa segurament hauria hagut de suspendre, no ho sé. I et diran que d’aquí 8 dies votaran i que votaran un SÍ del tot rotund, i que a ells tampoc no els agrada “Polònia”, ni “Crackòvia”, ni “Merlí”. I el reconeixement mutu. I les abraçades i el comiat final. Que passis una bona setmana i fins diumenge que ve. És així, i estaria bé que així fos mentre siguem vius encara.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s