Signe rere signe

La breu i coneguda conclusió del sonet de J.V.Foix: m’exalta el nou i m’enamora el vell. L’exaltació, el rampell que ens fa córrer, que ens apressa, en temps de Foix fou l’automòbil. Avui és la nova tecnologia, a la qual ja és impossible renunciar, sense la qual moltes vegades ja no sabríem què fer ni segurament entendre’ns a nosaltres mateixos. Hom diu, àdhuc, que la nova tecnologia és la llibertat, tot i que a mi no m’ho sembla. Molt bé. Però hi ha també l’altre anhel, l’anhel de repòs, l’anhel de lentitud, allò que hi ha entre la nova tecnologia, d’una banda, i la literatura i l’antic museu i les madones borroses, la lentitud i la calma que l’amor reclama, de l’altra. I llegir. Llegir és molt important, llegir és fonamental, -“Quan vaig haver acabat aquest llibre, el vaig tornar a començar, i a mesura que el rellegia, se m’aclarien tot de coses que abans no havia entès. I en haver-lo acabat per segona vegada, el vaig tornar a llegir, i encara vaig entendre millor què hi deia. I així fins a cinc o sis vegades”, segons els Rumors sobre Rumors de Ponç Puigdevall parlant de Jordi Coca i L’Emperador– perquè a diferència de la velocitat amb què ocorren les coses, la velocitat a què les fem anar, la velocitat amb què són escrites i divulgades, llegir, en canvi, ho fem a la mateixa velocitat que a l’època de Plató i d’Aristòtil, quan tan poca gent en sabia, de llegir. Continuem desxifrant signe rere signe, amb calma i amb paciència, sense adonar-nos del pas de les hores i, així, ens situem en una actitud similar a la que teníem quan la circulació de les coses no era tan ràpida. Cal ser trepidant, de vegades, cal el brogit i el frenesí, segons com. No podem renunciar als avenços de la tècnica, naturalment, però no hauríem de renunciar tampoc a la calma i a la lentitud de les estones de lectura, a l’aliment de l’esperit. Al silenci. Sobretot quan apareixen dies de pausa en la feina que fem.