El problema més important

No sé ben bé per què (bé, sí que ho sé), però diria que, si el NO tingués la més mínima possibilitat de guanyar, aquest referèndum no només se celebraria sinó que, a més, seria del tot lícit i vinculant. Amb corrent elèctric o sense. De fet, no en tinc cap dubte. I, tot i no ser en absolut republicà, no veig enlloc el suposat delicte. Tot neix de la ignorància, esclar. D’aquest no saber res de res ni ganes de voler saber-ho. Ni del passat ni del present. Ni cap voluntat d’entendre-ho ni d’entendre’s. Imposicions i imposicions. I ara també persecucions i prohibicions i amenaces de tota mena. Estat d’excepció, pràcticament. És cert que tenim la veu productora de sons, a través de la qual no estem absents de tot el que sentim. Em sento. El que passa és que no em veig, o no em reconec. No n’hi ha prou amb l’espill perquè ens veiem la fesomia, -fa falta que ens la reconeguem i aquesta no és pas una cosa senzilla. Reconèixer-se. Si es veiessin i, a més, es reconeguessin, potser quedarien parats de la vergonya que sentirien d’ells mateixos. ¿Sóc jo aquest que parla -de democràcia- davant del món? ¿De veritat que sóc jo? I el fet que no hi hagi ningú que tingui una idea del tot clara d’ell mateix hores d’ara ja no canvia res. El problema més important és aquell que pot ser resolt i de cap manera no estem fets per ignorar que no som lliures. Encara.