La lectura de debò

Que tothom acabi sabent llegir. Aquest seria l’objectiu més bàsic i important. I, si pogués ser, que alguns també acabessin trobant-hi gust i plaer. Aprendre a llegir, a saber interpretar i relacionar i valorar un text i les parts de què es compon. Segurament és per això mateix que el conte sembla el gènere ideal per introduir, a poc a poc, els alumnes -tan diversos- en la literatura. Els contes són breus i en general es poden llegir en poca estona. Aquesta brevetat, a més, permet poder anar controlant tots els fils que el componen, cosa que resulta molt més difícil i, d’entrada, més complicat amb les novel·les i ja no diguem amb la poesia. Conte, novel·la en miniatura que també se serveix de la narració, de la descripció i del diàleg i narra, igualment, fets protagonitzats per personatges i que ocorren en escenaris més o menys ficticis i amb referents que poden acostar-se també més o menys a llocs de la realitat. Tot és ficció, però. Ficció d’alguna manera emparentada, val a dir-ho, amb la poesia perquè, igual que aquesta, tendeix a la síntesi i molt sovint recorre als símbols. Transmetre gust i plaer, seducció i commoció. D’això es tractaria precisament malgrat la truculència dels embats d’escoles noves i succedanis d’ara mateix, literatura bandejada. I d’un poc més de silenci a les aules. Les persones que llegeixen callen i pensen, potser, en aquell quadern de notes de Txèkhov que contenia l’anècdota de l’individu que, a Montecarlo, va al Casino, hi guanya un milió, torna a casa seu, i se suïcida. Un relat de futur i encara no escrit. Un conte sempre conta dues històries, va dir Ricardo Piglia. La cosa previsible i convencional seria jugar-perdre-suïcidar-se. I en aquesta nota, encara no conte, el que hi ha és la intriga plantejada com a paradoxa. La història del joc i la història del suïcidi com a afers desvinculats en què una no té pas perquè ser conseqüència de l’altra. La vida és complicada i hi ha coses que em fa tot l’efecte que ja no ensenyem. La lectura de debò, per exemple.